Candi Granés: “Sóc un soldat ras del país”

Al carrer de Mercaders de Girona es va creant un petit barri dedicat als Països Catalans, amb sis locals importants a pocs metres de distància l’un de l’altre: la seu de l’Assemblea Nacional, el nou espai educatiu de la llibreria les Voltes i un seguit de locals que pertanyen a Candi Granés, un mecenes gironí de quaranta-cinc anys: són mil metres quadrats repartits en quatre espais. El projecte el Foment inclou dos locals gastronòmics, la Fonda i la Taverna, dedicats a productes dels Països Catalans (sempre que siguin etiquetats en català) que també oferiran concerts, recitals de glosa i monòlegs; i cal afegir-hi dos espais culturals: l’Escola Foment i el Centre Foment, que oferiran cursos d’història catalana (de bracet de la revista Sapiens), balls tradicionals (de danses valencianes a balls de bot mallorquins) i lloguer de locals –”per a qui vulgui fer pòdcasts en català, o cursos relacionats amb els Països Catalans”, diu Granés. Parets il·lustrades amb Joan Fuster, Eva Serra, Biel Majoral, fotografies de la primera estelada, emprèstits de Francesc Macià per a poder acomplir els fets de Prats de Molló i les constitucions catalanes basteixen un món que VilaWeb va visitar al costat del senyor Candi Granés, per a saber qui hi ha darrere d’aquest projecte que comença a caminar. L’Escola i la Taverna ja són obertes. La Fonda i el Centre obriran a final de mes.

—Quin és el vostre projecte?
—La meva idea és fer projecte a llarg termini. A cent anys vista. Mínim. Si faig això és per activisme de país. És un esforç econòmic i de temps procurant que les coses surtin bé. Vull que sigui un actiu per al país, la meva passió. Això neix el 2017. Jo vinc d’una família empresària, i amb en Jaume Piqué, que tenia el Jimmy Jazz, d’Igualada, vam començar junts el projecte. Ell ara no hi és, però el projecte el vam començar plegats. Ens coneixíem dels noranta.

—Veniu d’una família d’empresaris, dieu?
—El meu pare era empresari i el 2016 es va morir d’un càncer de pulmó. La seva empresa de Banyoles, Inoxpa, feia maquinària per a la indústria alimentària: bombes centrífugues, que porten llet de tanc a tanc. El pare va fer créixer l’empresa fins a set-cents treballadors. Quan es va morir, els fills la vam vendre. Una part va anar a la fundació Granés de Banyoles, que ajuda gent amb deficiències físiques i altres, per emprendre estudis. I part de l’herència que em va tocar a mi, la dedico a això. Tinc dues germanes, la Marta i la Mònica. La gran és arquitecta, i la mitjana, treballava a Inoxpa.

—Què vau estudiar?
—Administració i direcció d’empresa a l’Institut Químic de Sarrià. Un estudiant correcte, de set.  A vint-i-dos anys acabo la carrera i em poso a fer feina amb el pare. Passa que el pare això del procés de successió no ho entenia. Pensava que viuria cent anys. Jo a trenta anys, en veure que no hi havia aquest procés de successió, vaig dir que em buscaria el meu projecte, la meva vida. I jo, que a Inoxpa feia feina per fer una nova nau a l’Índia, vaig passar a muntar una empresa que ajuda les empreses a instal·lar-se a l’Índia, comprar a l’Índia o vendre-hi. Vuit anys, vaig fer-ho. Vivia aquí, amb personal allà. També he viscut a Anglaterra i al Japó dos anys. Ara tinc aquesta activitat a Girona, on faig activisme de país. I a Barcelona una empresa de locals comercials, compra i lloguer.

—Casat?
—I amb dues filles, Bet i Ona. M’agraden els noms curts. Anar a la idea i ser ràpid.

—I la vostra mare, a què es dedicava?
—Fent feina dins l’empresa familiar. I després a més llocs. Els meus pares es van separar quan jo tenia nou anys. I amb la mare vam venir a Girona. La infantesa havia estat a Porqueres, al Pla de l’Estany. Jugar, anar amb bicicleta, època rural i sempre al carrer. A deu anys, Girona va ser la gran ciutat, un cop.

—I de jove, al Japó. Parleu japonès?
—En parlava. Vaig viure dos anys amb una noia japonesa. Feia quatre hores de classes de japonès. I a la tarda ensenyava castellà. El meu castellà no és pas gaire bo, però per als japonesos ho era prou. El japonès l’hauria de refrescar, però vaig tenir nivell intermedi. L’anglès el parlo millor. Vaig viure a Chester, a la frontera amb País de Gal·les. Vaig començar recollint gots; després, en un departament comptable, entrant sol·licituds de targetes; i finalment, el pagament de proveïdors. Quan vaig deixar la universitat vaig treballar dos anys amb el meu pare i en acabat, per diferències, vaig anar a veure món a vint-i-pocs. Del meu pare, n’he après coses bones. Vaig fer-hi feina sis anys. Era una persona molt emprenedora, molt apassionada i molt dura. M’ha enfortit el caràcter. Això i fer feina a l’Índia vuit anys. És un mercat dur. Mon pare és la persona que m’ha influït més a la vida, però també en veia les coses no tan bones, com ara no tenir vida familiar. “El diumenge no em vinguis a visitar que em preparo el dilluns. Si vols venir, vine el dissabte”, em deia. Jo busco l’equilibri.

—I a l’Índia, hi vivíeu?
—No. Anava i venia. En total, dels dotze viatges, tot sumat, hi dec haver estat un any en trossets. Estava a Pune, a dues hores de Bombai. L’Índia és un país complicat. La meva il·lusió és no tornar-hi mai més. Calcata encara és més complicat. Fins i tot als indis els costa. Pensa que hi ha un milió de persones vivint al carrer. És veure nens despullats pel carrer i molta pobresa. Potser hi ha llocs al món més complicats que Calcata, però no tinc ganes de veure’ls.

—Per què entreu a les JERC, de jove?
—Ara ja no hi sóc. Així i tot, des de l’edat de quinze o setze anys era dels de sentiment de país, i amb vint anys vaig veure que aquesta era l’organització més lligada a favor de la independència. I vaig estar-hi durat dos anys. La meva vida era les JERC. Feia activisme, parades, l’acampada d’Arbúcies, la revista mensual. Hi vaig conèixer Puigcercós, Uriel Bertran, etc. Però jo no tinc ambicions polítiques: sóc un soldat ras del país.

—A prop de partits?
—Transversalitats. Tots són benvinguts. No milito enlloc, ara.

—Per què aquest projecte?
—Aquí fem un projecte per a revalorar el catalanisme. En un món globalitzat, les meves filles vénen de l’escola amb cançons en anglès, o espanyoles i catalanes poques. Jo vull que aquí la gent vingui a aprendre, conèixer més les coses del país: des de vins valencians a formatges artesans catalans. I l’altre objectiu és que vinguin a emocionar-se. Farem cafès literaris, presentacions de llibres, concerts per a seixanta persones a 5 euros, monòlegs, sopar glosats. El projecte, perquè duri cent anys, ha de tenir coherència, que no sigui façana. S’ha de fer feina real. I coherència econòmica: el projecte s’ha de poder autofinançar. La nostra idea és que la restauració ajudi a finançar la cultura, però alguns espectacles s’hauran de pagar. I un preu equilibrat. Ara el dijous farem glosa, cançons de taverna, monòlegs, micròfon emergent.

—Us toca una herència i ho dediqueu a això. I per què no us n’aneu al Carib?
—Mira, hi ha gent que es pregunta que pot fer el país per a ell. Jo em pregunto què puc fer jo per al país. Jo aquí hi aporto recursos econòmics, temps i passió. Ara escoltava una conferència de “Mentes Expertas”, d’Emilio Duró, i deia que qui té un objectiu, o un què per a aixecar-se cada dia, viu la vida amb més passió i més temps. Deia que les dones amb fills tenen una esperança de vida deu anys més que les que no tenen fills.

—Com veieu el procés?
—M’agrada mirar a llarg termini i no mirar-me amb pessimisme el país. Veig que a cada elecció l’independentisme va pujant. I això són números. No invencions. Si em diuen a final del 90, quan érem el 15%, que un dia seríem el 52% i estaríem desanimats, hauria dit que érem bojos. Ho hem de mirar amb perspectiva. Sóc optimista.