28.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 28.12.2023 - 21:42
The Washington Post · Hannah Allam i Heba Farouk Mahfouz
El Caire. El músic toca un parell de notes en el seu ud i, de seguida, canvien els rostres dels egipcis que s’han reunit en un local del barri històric del Caire.
Músics i públics canten plegats i, tot d’una, la famosa frase inicial de la cançó: “Oh, palestins!” A la segona estrofa, quan la lletra invoca els morts i els desplaçats, tothom aplaudeix al ritme dels tambors, una comunió forjada en la desolació per una de les ferides més antigues i profundes del Llevant.
La cançó, “Ya Falasteeniya”, va sorgir fa més de cinquanta anys com un crit d’unió després de la derrota àrab en la guerra del 1967 davant Israel. Però l’audiència, majoritàriament jove, la canta per honorar les víctimes més recents: més de 20.000 palestins morts en la guerra de Gaza, després de la mort, a mans de milicians d’Hamàs, de 1.200 persones a Israel el 7 d’octubre.
Les lletres sobre l’exili i la resistència han perdurat perquè el conflicte ha perdurat, i cada generació hi troba noves ressonàncies. En moments violents, la música ha estat un recordatori de la solidaritat popular al carrer i una via per a expressar una ràbia renovada.
“Tots els països àrabs canten aquests tipus de cançons”, diu Hany El Hamzawy, un dels músics que hi ha a l’escenari. “Et penetren l’ànima.”
D’ençà que va esclatar la guerra, a les xarxes socials i a les aplicacions de música en línia han sorgit llistes de reproducció amb noms com “Sons de Palestina” i “Palestina per sempre”, que fusionen clàssics de fa dècades amb expressions d’indignació més recents i militants.
“Bàsicament, diuen adeu a l’ocupació”, explica Andrew Simon, historiador de la cultura popular del món àrab a la Universitat de Dartmouth. L’estil provocador dels nous músics “és força diferent del que feia Fairuz als anys setanta i vuitanta, quan explicava la història d’un pont pel qual els palestins van ser expulsats”.
Aquests darrers dos mesos, hi ha hagut una onada de cançons sobre Gaza d’artistes de la regió i de tota mena de gèneres. Els joves amb habilitats hi afegeixen ràpidament subtítols en anglès i les difonen a les xarxes socials, amb l’esperança d’atrapar nous oients a Occident.
Però el públic objectiu principal continua essent el món àrab, especialment les generacions més joves, que no recorden els enfrontaments anteriors.
El raper egipci Ganainy va publicar una cançó, el mes passat, plena de referències a l’ocupació i la geografia, “que transmet una part del mapa i trossos de la història, encara que només sigui una cançó”.
Un altre tema que tracten els èxits recents és la doble moral dels polítics occidentals.
La banda de rock egípcia Cairokee, amb més de 3,2 milions de subscriptors a YouTube, va publicar una cançó plena de lamentacions que s’obre amb una lletra sobre salvar tortugues marines però matar “animals humans”, en referència al llenguatge deshumanitzador d’un oficial israelià sobre els palestins. L’obra que l’acompanya mostra una Estàtua de la Llibertat amb dues cares, una d’àngel i una de dimoni.
El tema també es reflecteix a les lletres de “Rajieen”, que significa “Tornarem”, una col·laboració de vint-i-cinc artistes del Llevant de gèneres diversos. En la cançó, un raper contesta a l’etiquetatge generalitzat dels palestins com a terroristes i un altre rapeja en àrab: “Lamento que no sigui d’Ucraïna. Lamento que la meva pell no sigui blanca.”
“Les cançons antigues eren més melancòliques. Les noves són més rebels, més crítiques amb el sistema en general”, diu Ghada Eissa, una egípcia de vint-i-sis anys que porta un collaret amb un petit mapa palestí.
Eissa és en un cafè amb una amiga, Yassmina Orban, de vint-i-cinc anys, i redescobreixen cançons palestines antigues. Diu que la guerra de Gaza l’ha fet “relacionar-s’hi en un nivell totalment diferent”.
“Puc imaginar-me les paraules perquè veig què passa”, explica Orban, amb els ulls humits. “Veiem com maten el nostre poble cada dia.”
Les cançons sobre la lluita palestina es remunten a la Nakba, l’expressió àrab que significa “catàstrofe”, el terme que utilitzen els palestins per a descriure el desplaçament en massa i forçós que va tenir lloc durant la creació d’Israel el 1948. Aleshores, antigues cançons folklòriques sobre amants separats van adquirir un nou significat, a mesura que les famílies se separaven de les seves terres, explica Louis Brehony, un acadèmic del Regne Unit que va publicar el llibre La música palestina a l’exili: veus de resistència el mes passat.
La Nakba també va interrompre una escena musical palestina més cosmopolita que s’inspirava en les estrelles egípcies de l’època, segons que diu. Avui en dia, queda poc d’aquell moviment.
“Els enregistraments d’aquests artistes van ser saquejats el 1948”, explica Brehony. Alguns es van desar en arxius israelians. “Uns altres van ser dispersats, com la gent.”
A mesura que el conflicte es desenvolupava i els milicians palestins prenien les armes, els temes musicals van evolucionar de la tragèdia i la nostàlgia a la fermesa i la resistència. Els artistes àrabs que defensaven la causa sovint eren perseguits pels règims autoritaris, nerviosos pel discurs sobre rifles i rebel·lió.
Aquesta va ser l’experiència de Sheikh Imam, un cantant i compositor egipci icònic, autor de la clàssica “Ya Falasteeniya”. Prohibit a la ràdio, les seves cançons es van difondre mitjançant enregistraments informals en casset fets per ell i el seu col·laborador i amic, el poeta Ahmed Fouad Negm. Tots dos van ser empresonats unes quantes vegades per lletres subversives que encara són cantades avui per egipcis com una manera d’eludir la prohibició del govern sobre les protestes.
En la mateixa actuació de fa uns dies al Caire, els músics de la Societat Sheikh Imam també van cantar “Nixon Baba”, una cançó molt mordaç sobre la visita del president Richard M. Nixon a Egipte el 1974, però van canviar una línia a “Biden Baba” per criticar l’ajuda de l’administració dels Estats Units a la guerra de Gaza.
“Amb les atrocitats que es cometen, em vaig trobar tornant a Sheikh Imam”, explica Mahmoud Ezzat, director de la societat dedicada al llegat del cantant. “Gaza és al el cor dels àrabs.”
Dos vídeos àmpliament compartits a TikTok il·lustren com la música es fa servir com a arma en aquesta lluita.
Hi ha un vídeo que mostra un soldat israelià tocant la guitarra entre les runes d’una casa a Gaza, propietat del músic palestí Hamada Nasrallah, membre del grup Sol. A Instagram, Nasrallah va dir que la guitarra era un regal del seu difunt pare, un record preuat que no va poder endur-se quan va fugir.
“No n’hi ha prou que ens prenguin els nostres éssers estimats, les nostres cases, les nostres famílies, i fins i tot la nostra música i records? On s’atura la injustícia?” escriu Nasrallah.
Un altre clip mostra metges i treballadors sanitaris a l’octubre fora de l’hospital assetjat d’Al-Awda a Gaza. Drets, junts, amb vestits quirúrgics i somriures a les cares, canten “Perseverarem”.
Uns altres creatius àrabs –pintors, dramaturgs, novel·listes– també han reflexionat sobre la situació palestina aquests darrers setanta-cinc anys, però els historiadors diuen que el seu treball no ha tingut la mateixa acceptació multitudinària que la música. Allà on els llibres eren prohibits i les estàtues es trencaven, les cançons han perdurat per la tradició oral.
“Som la quarta generació ara mateix, així que la memòria és el combustible de tot plegat. Si no agafes la memòria, no hi ha causa”, explica Kegham Djeghalian, director creatiu palestí armeni, l’avi del qual va obrir el primer estudi de fotografia a Gaza el 1944.
Fa uns anys, Djeghalian va comissariar una exposició de les fotografies del seu avi, centrant-se en l’”arxiu trencat”, com el va anomenar, és a dir, les absències que queden després d’anys de guerra i desplaçament.
Aquell tresor de negatius fràgils i insubstituïbles va quedar a Gaza amb el germà de l’aprenent del seu avi, que va heretar l’estudi. L’home, Marwan Tarazi, va morir a l’octubre juntament amb la seva dona i la seva néta en un atac israelià en una església on cercaven refugi.
Quan li demanem si hi ha cap cançó que encapsuli aquestes experiències, Djeghalian fa una pausa i agafa el seu telèfon i hi remena fins a trobar un vídeo enregistrat l’estiu passat durant un dinar familiar a Betlem.
El clip mostra el seu oncle, de cabells blancs, amb un bastó a la mà, encapçalant familiars joves i vells en un cant que s’ha cantat durant generacions a casaments i festes. Amb les seves veus cantant alt a l’uníson, Djeghalian finalment diu: “Ni tan sols pensàvem que vivim ocupats.”
“Pagaria molts diners per tornar a aquest moment”, diu després, amb la veu tremolosa. “Érem feliços. Hi havia esperança. I ara no sé quan hi podré tornar.”
- Subscribe to the Washington Post
- Podeu llegir més reportatges de The Washington Post publicats en català a VilaWeb
