18.03.2020 - 21:50
És salvatge com ho eren les coses abans de la supercorrecció i el superquèdiran. No sé pas com van les coses en reloaded, però espero que no s’hagin ajustat als temps que corren, i que ara la mainada la continuï cantant tal com rajava aleshores en la versió popular que ens n’oferien els Ara Va de Bo: ‘El pare va anar al mercat / a comprar una burra cega, trau-trau. / Li talla els quatre peus, / la burra arrenca a córrer, trau-trau!’
La part que més me n’agradava, de menuda, era la del cirerer carregat de figues verdes que de seguida ja són ametlles i patam: ‘Li cau una ametlla al peu, li surt sang de l’orella, trau-trau!’
No enganyava ningú, ni abans ni ara: es diu ‘La cançó de les mentides’ i les va enfilant sense manies: ‘Pel mar corren conills, pels boscos les anguiles’, en podria ser resum i definició.
És diferent d’això que passa ara, però no del tot. Perquè el fet és que aquesta crisi insòlita que ens ha centrifugat l’existència, que ens ha trabucat la vida i que ens ha encarat de cop amb la nostra fragilitat, ens pot servir, també, d’alguna cosa. No és pas que a tot calgui trobar-hi la part bona, que hi ha circumstàncies que no en tenen cap. És tan sols la constatació que les crisis solen deixar esteses algunes mentides al sol. Al descobert i exposades i visibles per a tothom. I que bé val la pena d’enumerar-les. I d’actuar, després, en conseqüència.
Jo en tinc ja unes quantes de detectades, que no són totes les que hi ha (si haguéssim d’esperar a tenir-ne la llista completa, em fa l’efecte que aquest article no s’acabaria mai de publicar), però que ja formen un anguniós grapat. No van pas per ordre d’importància ni de res, simplement l’una, l’altra i la següent:
El necessari, l’inevitable aprimament del sector públic.
Ah, quantes vegades, quantissimíssimes vegades l’hem haguda de sentir, aquesta, que la privada és sempre més eficient i més nova i més pulcra i més tot? Ja sigui amb la lloa que duu implícita la menysvaloració de la cosa pública, ja sigui amb el desprestigi en degoteig, ja sigui amb el directe vituperi, els grans defensors de l’aprimament (de la pràctica desaparició) del sector públic miren muts cap a una altra banda, ara que s’ha evidenciat com, a l’hora de la veritat, quan van mal dades, qui ens salva la vida és l’existència de la sanitat pública.
Ens hem acostumat a un sistema de benestar per sobre de les nostres possibilitats, cal assumir les retallades.
Aquesta mentida és cosina o derivada de l’anterior: no és tan sols que no s’hagi d’aprimar, és que ha de tenir els recursos que mereix. Hi ha coses que no es poden retallar perquè (i ara ho constatem cruament i col·lectivament) ens hi juguem la vida. La maltractada, infrafinançada, escanyada sanitat pública es posa al límit. Hauria (sempre, però avui més que mai) de comptar amb els recursos que no té. No que no té: que li han negat. Aquesta crida desesperada que fan els nostres sanitaris perquè necessiten recursos evidencia una de les coses més greus que passen, ara i aquí. Recursos: no es refereixen pas a costosíssimes ni complicadíssimes màquines bioclofitròniques, no. Demanen, reclamen (per al bé de tots) màscares, guants, equips de diagnòstic. El 18 de març, dimecres, el doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, feia aquesta crida pública: ‘Torno a demanar-ho i ho exigeixo. És urgent assegurar equips de protecció individual per a tots els professionals sanitaris!’ Tan i tan i tan bàsic. I és clar que la gent, la societat, per necessitat i per impuls solidari, cerca la manera de pal·liar aquesta greu situació. I es fan màscares, i s’esterilitzen, i es porten allà on fan falta i vítol. Però és clar també que això no hauria de ser així. I que menys merdes militars i més guants i màscares i el que faci falta, diantre, el que faci falta.
Un estat gran i fort com l’espanyol ens dóna seguretat a tots.
En fi, què us he de dir? La ineficàcia, l’estultícia, les medalles al pit, els eslògans de pa sucat amb oli, vet aquí les vergonyes d’aquest estat caduc esteses a la llum del dia. I el lladronici: quan penses que ja no la poden fer més grossa, es dediquen a confiscar màscares i portar-les a Madrid. La primera vegada que vaig sentir la notícia, de tan increïble, de tan miserable, la vaig automàticament reinterpretar. Com quan el cervell et completa una paraula abans que l’acabis de llegir, o et refà un esdeveniment perquè t’entri en el camp d’allò que pots creure o assumir, vaig pensar, vaig entendre, que les 150.000 mascaretes requisades pels guardiacivils a Andalusia eren d’alguna mena de contrabandista o especulador. Però no. Cal tenir sempre present el factor Espanya. Van interceptar el subministrament habitual i oficial per als hospitals públics andalusos i van dur les màscares… a Madrid. L’altre dia, la consellera Vergés denunciava, precisament, la confiscació de 4.000 màscares més destinades a l’hospital d’Igualada. Precisament al d’Igualada, en zona de màxima necessitat. Això és Espanya, aquest retrat.
L’estat espanyol és un estat avançat.
Que lliga amb l’anterior mentida i la complementa. L’única cosa que ha sabut fer aquest estat que encara patim és la mateixa que ha fet sempre: militaritzar, treure els uniformes a patrullar pels carrers per aparentar que s’actua, per intentar tapar altres inoperàncies i, de passada, exhibir armament (com si el coronavirus s’aturés a canonades). I per amenaçar la gent. I emetre pels altaveus l’himne espanyol a tota castanya (tal com van fer ahir als carrers de Palma). Imposar el ‘mando único’, aquest terme estantís que els encanta i que els arriba directament del passat franquista (literalment, ells en deien ‘mando político y militar unificado’). Evitar que els hospitals de les ‘províncies’ rebin els subministraments que rebien. Confiscar-los-els, com ja han fet. Deixar-nos nus i a la intempèrie.
#estevirusloparamosunidos
No. Prou. Cal mantenir la distància de seguretat. Ens hi va la vida.
