Càncer d’ovari: una malaltia agressiva, silenciosa i amb un diagnòstic tardà

Avui és el Dia Mundial del Càncer d’Ovari, una malaltia silenciosa i invisibilitzada, amb molts reptes a encarar respecte del tractament i del diagnòstic precoç. És una malaltia poc freqüent i té símptomes inespecífics, cosa que fa que el 80% dels casos es diagnostiquin quan s’ha arribat a un estadi avançat. És la cinquena causa de mort per càncer entre les dones. Segons que explica José Luís Sánchez Iglesias, ginecòleg oncòleg de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, en les fases preliminars la malaltia causa molèsties inespecífiques, sovint urinàries o digestives: “La gent va a urgències o al metge de família i miren si és una infecció d’orina o gasos. A vegades es triga entre sis mesos i nou a tenir un diagnòstic concret.”

Un diagnòstic tardà

Gabriela Ginella, diagnosticada de càncer d’ovari el 2017 i membre de l’Associació d’Afectats pel Càncer d’Ovari (ASACO), també va obtenir el diagnòstic de manera força tardana. L’únic que va detectar és que tenia més ganes d’orinar que no era habitual, fins al punt de despertar-se de nit, cosa que no li passava abans. “La metgessa no li va donar gaire importància i em va fer un cultiu, per si era una infecció d’orina, però tot estava bé”, recorda. “Al final, se’m va inflar la panxa i el metge em va dir que podia tenir un pòlip a l’ovari i que en tres mesos em farien una ecografia. Vaig batallar perquè me la fessin urgentment i me la van fer al cap d’una setmana. Em van dir que tenia càncer a tots dos ovaris i que s’havia estès per tota la zona del peritoneu. Això és el que ens passa a gairebé totes. Fins que no surt de l’ovari i s’expandeix pel peritoneu, no tenim símptomes.” De fet, aquesta inflor del ventre és l’únic símptoma una mica més clar, però apareix sempre en una fase tardana.

El doctor Sánchez deixa clar que de moment no hi ha la possibilitat de diagnòstic precoç, i que, per tant, els metges tenen moltes dificultats per a detectar-ho. No obstant això, s’han provat alguns mètodes: “Vam fer un estudi perquè a qualsevol dona que acudís a la consulta ambulatòria amb simptomatologia digestiva o per una qüestió inespecífica li demanessin alguna ecografia o marcador. Ara, encara tenim aquest inconvenient. És veritat que, si una dona consulta dues vegades o tres per una simptomatologia vaga o inespecífica, els metges haurien de tenir la mentalitat de demanar una ecografia. Tanmateix, el metge de família veu tantes coses i la possibilitat del càncer d’ovari és tan baixa que és complicat. Els ambulatoris cada vegada tenen més informació, però la malaltia és així.” A partir de la seva experiència, Ginella recomana escoltar-se el cos i detectar si passa res inusual. “Coneixes el teu cos. Si et passa alguna cosa que no t’ha passat mai, t’ho has de mirar, insistir al metge i dir-li que per tu no és normal.”

Avenços en els tractaments

Hi ha molt camí a fer en els tractaments del càncer d’ovari, en què encara tenen molt de pes la cirurgia i la quimioteràpia. Aquests darrers anys, els inhibidors de PARP han aconseguit de registrar una supervivència molt significativa entre pacients. “És l’avenç més important sobre aquesta malaltia d’aquests darrers vint anys”, assenyala el doctor.

Els avenços en diversos tractaments són vitals perquè el càncer d’ovari serós d’alt grau, un tipus concret, té força resistència a la quimioteràpia. La immunoteràpia, un enfocament terapèutic que fa servir el sistema immunitari per lluitar contra la malaltia, ha estat prometedora en moltes menes de càncer, però els enfocaments per a emprar-la encara no han mostrat èxit en aquests tumors.

Tampoc no s’ha avançat en la troballa d’algun mètode per a obtenir un diagnòstic precoç, tot i que s’han fet estudis per mirar de detectar alteracions genètiques per mitjà de la saliva. La qüestió de la genètica és molt significativa. El 50% dels casos tenen alteracions causades per herència o alteracions en les cèl·lules somàtiques. Dins aquest percentatge, un 20% dels casos són hereditaris i tenen una predisposició genètica al càncer de mama i d’ovari.

Aquesta importància de la genètica també és bàsica per al diagnòstic. Les dones amb algun familiar que hagi tingut càncer d’ovari o de mama poden fer-se regularment ecografies i sotmetre’s a certs marcadors per intentar de diagnosticar-lo precoçment. “En aquests casos, poden tenir fills, però després els aconsellem de treure’s els ovaris i les trompes”, diu Sánchez.

La importància d’una cirurgia ben feta

De moment, la cirurgia és l’arma més important per a lluitar contra el càncer d’ovari avançat. És vital que la faci un cirurgià ginecològic que en tingui experiència, en un centre especialitzat. Sembla una obvietat, però aquest recurs, més present a Catalunya i a les grans ciutats, no és a tot arreu. Una cirurgia ben feta o mal feta marca una diferència de dos anys de vida, pel cap baix.

“En el meu cas, el càncer estava molt estès i em van operar després de l’efecte de la quimioteràpia”, explica Ginella. “És una cirurgia molt complexa. A ASACO ens hem trobat casos de gent a qui han fet cirurgies insuficients. Per això hem fet una llista de centres especialitzats. Hi ha cirurgians que no reconeixen que no estan prou preparats.” El doctor Sánchez, especialitzat en aquesta cirurgia, diu que, en general, hi ha una manca de formació específica. “No és que hi hagi pocs cirurgians, sinó que en manquen de ben formats o que formin part d’equips multidisciplinaris específics.”

Recaigudes habituals

En segons quines menes de càncer d’ovari, les recaigudes són força habituals, i encara més tenint en compte que el diagnòstic és tardà, i, per tant, el pacient és en un estadi en què el càncer és molt agressiu. “Malgrat que vaig quedar lliure de càncer un any i deu mesos, va tornar. Vaig tenir la sort que estava localitzat dins l’intestí, em van poder operar directament i després vaig fer sis sessions de quimioteràpia”, explica Ginella.

Tanmateix, una vegada superat –si el tractament aplicat funciona i s’ha fet una bona cirurgia–, la qualitat de vida és bona. I, tot i l’agressivitat d’aquesta mena de càncers, la mitjana de supervivència ha augmentat molt aquestes darreres dècades. El 1980, la mitjana de supervivència del carcinoma avançat era de dotze mesos, i ara hi ha un alt percentatge de pacients que viuen entre deu anys i dotze i hi ha qui se’n recupera.