Judit Giró: “Es podria detectar el càncer de mama en el temps que es tarda a fer un cafè”

Amb només vint-i-quatre anys, l’enginyera Judit Giró ha desenvolupat un dispositiu que pot ajudar a salvar moltes vides en un futur no gaire llunyà. És The Blue Box, un aparell que funciona amb intel·ligència artificial i que seria capaç de detectar el càncer de mama únicament amb una mostra d’orina i des de casa. Això podria ajudar a la detecció fàcil i precoç d’aquest tipus de càncer i deixaria enrere els mètodes invasius, irradiants i costosos. Perquè es comercialitzi encara ha de passar per estudis clínics i controls, però de moment ja ha rebut el prestigiós premi James Dyson.

Giró explica que gràcies a aquest projecte va aconseguir una beca i complir el seu somni de treballar a Califòrnia, on ha desenvolupat la feina que va començar essent un treball de final de carrera. Parlem amb Giró, qui a més ha fundat a Califòrnia, juntament amb un company de feina, la seva empresa, The Blue Box Biomedical Solutions, que diu que de moment és el seu pla de vida.

—Què és i com funciona la Blue Box?
—És un aparell biomèdic per a la detecció precoç del càncer de mama. La detecció es fa de manera no invasiva –no fa mal–, de forma no irradiant i a casa. Per a entendre’n el funcionament sempre explico que quan estudiava Enginyeria Biomèdica a la UB un professor ens va dir que tenien un gos capaç de detectar el càncer de pulmó olorant l’alè dels pacients. La biologia ja té solucions per a grans problemes, però moltes vegades com a enginyers intentem sobrepassar la natura i fer un disseny d’última tecnologia, oblidant-nos que la natura ja té les solucions. Sempre he cregut que el disseny perfecte s’aconsegueix només quan imites la natura. Com que això em va interessar molt, ho vaig investigar i vaig veure que altres investigadors del món perseguien el mateix: què és això que el gos troba per saber qui té càncer i qui no. Al meu treball de final de grau vaig reproduir el nas d’un gos amb uns quants sensors i un algoritme que és un microprocessador.

—Aquest va ser el primer pas per a desenvolupar el vostre dispositiu, que funciona amb intel·ligència artificial.
—Sí, dins la Blue Box hi ha uns sensors que són específics per a alguns biomarcadors de càncer de mama. Aquests sensors reaccionen de manera diferent segons quins biomarcadors hi ha i envien el senyal per Bluetooth al telèfon, que l’envia per internet al núvol. El nostre servidor, que és al núvol, té un algoritme d’intel·ligència artificial que classifica la mostra i envia el diagnòstic novament cap al telèfon.

—Quanta estona trigaria a detectar el càncer de mama?
—Encara no ho sabem, perquè l’anem millorant, però posem que podria tardar el temps de fer un cafè. Ara hem de fer estudis clínics. Busquem hospitals catalans que es vulguin afegir a aquest estudi internacional, que és de la Universitat de Califòrnia, on treballo. Busquem hospitals que ens vulguin deixar agafar mostres d’orina de les pacients que van a fer-se la biòpsia de mama. Això trigarà un any, perquè volem un mínim de tres-centes mostres per a entrenar molt bé l’algoritme i per calcular com funciona. Sabem que funciona bé amb el càncer avançat, però amb càncer inicial, amb tumors molt petits, encara no sabem com funciona, i això és important, perquè cal detectar-lo aviat. Si aquests resultats són bons, volem aspirar a tenir l’aprovació de la FDA dels Estats Units, i després haurà de passar la regulació de l’Agència Europea. En el millor dels casos trigarem tres anys a sortir al mercat.

—Ja es pot calcular quin en seria el preu?
—Se’n pot fer una aproximació. És segur que serà barat, en comparació amb la mamografia. Una Blue Box es pot manufacturar per uns vuitanta euros. S’ha d’entendre que el valor principal no és el que veus, sinó el software, que és al núvol. Haurem de tenir un equip molt potent treballant les vint-i-quatre hores en el software. La intel·ligència artificial s’ha d’optimitzar cada minut. Cada vegada que una dona s’analitza, dóna la lectura de la seva orina i el diagnòstic –res de dades mèdiques, només les característiques de la seva orina. Nosaltres farem servir cada senyal de cada dona per a entrenar més l’algoritme. Així, la dona que vagi darrere teu sempre tindrà un diagnòstic millor. El nostre model de mercat serà mitjançant subscripcions. Si hi estàs inscrita, rebràs les actualitzacions, tindràs l’aplicació per a analitzar-te. I si trobem tractaments per a altres tipus de càncers o altres malalties, les millores també arribaran per aquí.

—Per què vau decidir de centrar-vos en el càncer de mama i l’anàlisi de les mostres d’orina?
—Tots els càncers canvien la fisiologia humana: l’olor, el gust, el tacte… La cosa és si l’ull humà és capaç de veure-ho o no, però és segur que hi ha un canvi, perquè el gos ho detecta. En el cas del càncer de mama, allò que més canvia és l’orina, pel que diuen els estudis que s’han fet. I el motiu pel qual em vaig centrar en aquest càncer és que vaig llegir un article del NIH que diu que les dones són més d’un 50% més propenses a tenir efectes adversos a medicaments pel simple fet que la recerca biomèdica es fa molt més en la població masculina. Això em va causar molta frustració, perquè sóc enginyera biomèdica i alhora formo part del grup desafavorit. A més, juntament amb el colorectal i el de pulmó, el càncer de mama és dels que mata més persones. Volia canviar com es fan les coses, perquè crec que cal.

—Quines coses cal canviar en la manera en què lluitem contra el càncer de mama? De moment les mamografies són la millor eina, però irradien.
—La mamografia ara mateix és la millor manera de lluitar contra el càncer de mama. I el sistema de cribratge basat en mamografies del sistema sanitari català és molt bo i salva moltíssimes vides. Ara, sí que és cert que el preu que hem de pagar és que fan mal, es passa por i ansietat esperant els resultats, s’ha d’anar a l’hospital i perdre tot el matí… El canvi que es proposa des de la Blue Box també és impulsar que les dones lluitin contra el càncer de mama de manera activa, no passiva. No pretén que ho deixis tot en mans del sistema sanitari i te’n desentenguis, sinó que facis les tasques que et pertoquen i que, juntament amb el teu metge, us preocupeu per igual. Que tu facis els teus deures, que és fer-te l’anàlisi tan freqüentment com el teu metge t’indiqui, i a la mínima sospita vagis al metge.

—La tendència anirà cada vegada més cap a investigar la utilitat de proves similars també per a altres tipus de càncer?
—Sí. Justament l’altre dia vaig ser en una conferència europea en què es van presentar diferents start up encaminades al mateix: detectar diferents tipus de càncer de maneres no invasives. Es va avançant moltíssim. És molt esperançador i bonic veure com la gent s’ho pren molt seriosament. La gent fa tot el que pot perquè s’acabi el càncer d’una vegada.

—Parlem de la vostra carrera. Per què vau decidir d’estudiar Enginyeria Biomèdica?
—Va ser un enamorament sobtat, l’única carrera que m’agradava i podia considerar. Quan estudiava Biologia al batxillerat, recordo molt una classe on estudiàvem el cicle de Krebs, de quina manera el mitocondri de la cèl·lula agafa el sucre i el transforma en energia. Tot el sucre que entra al cos es transforma en energia sense perdre’n, pràcticament. Aquest mitocondri és una màquina diminuta que funciona molt més bé que qualsevol màquina que hàgim inventat els humans! El cos humà és la millor màquina de la terra. No serem mai capaços de fabricar màquines que funcionin tan bé com el cos humà… Llavors vaig pensar que, si aconseguia ser enginyera biomèdica, tindria l’honor de treballar amb la millor màquina del món, que és fascinant!

—Segons diverses dades publicades, les dones encara són minoria en les carreres tècniques. Per què?
—Bé, ara ja n’hi ha moltes… A la meva classe érem la meitat. Les Devermut es van fer ressò d’un estudi que deia que, quan a nens i nenes els preguntaven si eren bons en matemàtiques, els nens deien que sí i les nenes que no. Després, quan feien un examen, els nens treien més punts, però les diferències no eren significatives si s’analitzava els nens i nenes que havien reportat els mateixos nivells d’ansietat. Per cultura es creu que a les nenes els costa més i això fa que passin més nervis als exàmens. Si els dius que és un examen, es posen nervioses i els surt pitjor, però en canvi si no els dius que és un examen, ho fan igual de bé. Aquest és un dels motius pel qual hi ha menys interès de la població femenina per a fer carreres d’enginyeria, tot i que crec que l’interès hi és.

—Històricament també s’ha invisibilitzat les inventores. En general es desconeix que el precursor de la wifi el va inventar una dona, Hedy Lamarr, i que la primera programadora de la història també va ser una dona, Ada Lovelace. D’alguna manera això encara passa?
—Sí… Un cas similar és el de la inventora del precursor del test d’embaràs. Va anar als seus caps a comunicar-los que tenia aquesta idea. Ells li van dir que era boja, que no volien, com a imatge de l’empresa, donar la llibertat a una dona de saber, tota sola, que estava embarassada i que ella, tota sola, prengués la decisió de tenir el fill o no. I es va aturar l’estudi. Al cap del temps, una altra empresa li va robar la patent i així es va comercialitzar el test d’embaràs. A vegades se’ns fa una mica d’ombra, a les inventores i, a més, abans, quan s’inventava una cosa que servia només per a les dones no se li donava tanta importància. De fet, quan vas a fòrums d’inversors, molts són homes.

—Heu detectat alguna diferència en el tracte rebut?
—No ho he notat gaire… Si no em deixessin seure a la taula perquè sóc una dona, agafaria la cadira i hi seuria igual! Crec que és el que s’ha de fer.

—Com us sentiu havent aconseguit una fita tan important amb només 24 anys?
—[Riu.] Bé, últimament he sortit a tot arreu i tothom ho sap. Però per a mi és el meu projecte de sempre. Em sentiré realitzada quan sigui al mercat i un estudi clínic digui que funciona. Si ets qui ho fa, ho veus diferent. No penso que hagi fet una cosa important, sinó que vaig fent un projecte i m’ho passo molt bé. He de dir que rebre el premi de Dyson ha estat un abans i un després per al projecte. James Dyson és una persona a qui admiro moltíssim, perquè ha canviat el concepte d’electrodomèstic i perquè diu que ell no va treure la primera aspiradora fins que no havia fet més de mil prototips. No para fins que no troba el disseny exquisit, un home que ha revolucionat la tècnica i el disseny. És milionari, però recorda com va començar i dóna suport a la gent jove que té idees, i això diu molt a favor seu. Si Blue Box algun dia pogués ser una mil·lèsima part del que és Dyson, em sentiria molt realitzada.

—Per a impulsar la vostra empresa continuareu vivint a Califòrnia, tot i que sou de Vallmoll, a l’Alt Camp. És molt difícil impulsar investigacions d’aquesta mena a casa nostra?
—Hi ha gent molt bona i hi ha molta motivació, però les beques donen menys diners i costa més. Per a un producte biomèdic que requereix tants diners és millor tenir un peu a Califòrnia i un peu a Catalunya. Els metges de l’Hospital de Reus, amb qui vaig col·laborar en el TFG, em van ajudar en tot i vaig aprendre molt! Van confiar en un projecte que era molt inicial, i això no ho trobes en altres llocs. Però a Califòrnia hi ha inversors que estan més acostumats a invertir 100.000 dòlars.