25.12.2024 - 21:40
The Washington Post · Karen DeYoung
L’amenaça de Trump, que el cap de setmana passat va prometre que els Estats Units provarien de recuperar el control del canal de Panamà, tenia un objectiu molt clar: que tothom sabés, en paraules d’un home que ocuparà una posició d’influència en el govern del president electe, que “les dècades en què els Estats Units havien finançat el creixement de la petjada estratègica de la Xina a les Amèriques s’havien acabat”.
Els darrers presidents dels Estats Units han facilitat la formació d’un “buit de poder i influència” a l’hemisferi occidental, segons que explicà aquesta setmana Mauricio Claver-Carone, que Trump va nomenar enviat especial del nou govern dels Estats Units a l’Amèrica Llatina.
Entre aquests presidents, també hi consta Trump mateix, que durant el seu primer mandat com a president va centrar-se en el control de la immigració de països llatinoamericans i en el règim de sancions imposat pels Estats Units contra Veneçuela. Ni tan sols el trencament de relacions entre el Panamà i Taiwan l’any 2017 –i l’establiment de relacions diplomàtiques posterior entre aquest país i la Xina– va aconseguir de captar l’atenció de Washington.
En un moment en què han començat a sonar les alarmes a Washington per l’expansió progressiva de la influència de la Xina en una regió especialment pròxima –geogràficament i política– als Estats Units, les declaracions de Trump reflecteixen una interpretació (encara més) muscular de l’estratègia “d’Amèrica primer” que sovint ha caracteritzat la seva política exterior.
Després d’haver dit que el canal era “un actiu nacional […] vital” per als Estats Units, Trump va parlar en la mateixa línia dijous passat sobre una part ben diferent de l’hemisferi occidental: Grenlàndia. En una publicació a les xarxes socials, el president electe dels nord-americans va dir que la propietat i control de Groenlàndia per part dels Estats Units era una “necessitat absoluta”, tant per a la seguretat del país com “per a la llibertat de tot el món”.
Estrictament parlant, cap d’aquestes dues afirmacions és nova. Trump ja va proposar que els Estats Units compressin Grenlàndia, un territori autònom de Dinamarca, l’any 2019. Copenhaguen va rebutjar l’oferta sense gaires miraments. L’any passat, Trump va dir –de manera poc exacta– que la Xina “controlava i dirigia” el canal de Panamà.
“Si sóc president, la Xina se n’anirà del canal, perquè vaig tenir una relació molt bona amb Xi”, va dir Trump a l’entrevista, de l’agost del 2023, en al·lusió al president xinès. “Ell respecta aquest país i em respecta a mi, i per això se n’anirà. No podem deixar que [els xinesos] controlin el canal de Panamà. Nosaltres vam construir-lo i no l’hauríem d’haver lliurat mai al Panamà.”
Trump és un admirador declarat de la doctrina Monroe, l’advertiment amb què els Estats Units avisaren les potències europees a començament del segle XIX que resistirien per la força qualsevol intent d’ingerència en l’hemisferi occidental.
Tanmateix, amb el temps, Washington renuncià a la doctrina per justificar les seves pròpies intervencions a la regió. Però Trump considera que la doctrina continua essent la postura diplomàtica oficial dels Estats Units a l’hemisferi occidental, segons que va dir en un discurs davant l’ONU l’any 2018.
Tant el Panamà com la Xina han rebutjat les amenaces de Trump sobre el canal. En un discurs televisat emès diumenge, el president panamenc, José Raúl Mulino, va dir que cada metre quadrat del canal de Panamà i les zones adjacents pertanyien al Panamà, i continuarien pertanyent-hi. I afegí: “La sobirania i la independència del nostre país no són negociables.”
El portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers xinès, Mao Ning, va reiterar que cap potència exterior controlava el canal, de manera directa o indirecta. “La Xina respecta la sobirania del Panamà sobre el canal i continuarà reconeixent-lo com una via navegable internacional neutral”, digué.
Wang Youming, investigador de l’Institut Xinès d’Estudis Internacionals de Pequín, ofereix una interpretació diferent sobre l’interès de Trump pel canal. “Crec que Trump, en realitat, només vol negociar tarifes de pas més baixes per als vaixells nord-americans que hi passen. Això és tan sols una tàctica de negociació”, explica en declaracions a The Global Times, un diari del Partit Comunista Xinès que es publica en anglès.
Més de la meitat del trànsit marítim pel canal de Panamà prové de ports nord-americans o hi va a parar, i evita així el llarg viatge al voltant del cap d’Hornos, a l’extrem sud de l’Amèrica del Sud. Les tarifes de pas poden ascendir a centenars de milers de dòlars per a les embarcacions més grosses.
“La nostra armada i comerç han estat tractats d’una manera molt injusta”, va escriure Trump a les xarxes socials el cap de setmana passat. “Les tarifes que cobra el Panamà són ridículament altes, especialment sabent la generositat extraordinària amb què els Estats Units han tractat sempre el Panamà.”
Els preus, fixats per una comissió panamenca independent, han augmentat fa poc per a totes les classes d’embarcacions.
“Les tarifes no es fixen per capritx”, digué Mulino en el seu discurs. El Panamà ha estat àmpliament elogiat per la seva gestió del canal d’ençà que els Estats Units li cediren la propietat de la via, ara fa gairebé un quart de segle. Qualsevol intent de Washington de tornar a prendre el control del canal s’enfrontaria a una oposició legal i diplomàtica enorme.
Encara que hi ha pocs indicis que Pequín provi d’establir una presència militar permanent a Amèrica, el Pentàgon ha fet sonar l’alarma sobre la inversió xinesa en infrastructures clau, incloent-hi ports d’aigües profundes, i instal·lacions cibernètiques i espacials que “poden tenir un potencial doble d’ús comercial i militar”. Els anys d’advertiments nord-americans sobre els riscs de dependre excessivament de la Xina han caigut en sac foradat, atès que els països llatinoamericans continuen veient Pequín com un soci econòmic més proactiu –i menys exigent– que no pas Washington.
El Panamà va independitzar-se de Colòmbia l’any 1903 amb l’ajuda dels Estats Units i del president Theodore Roosevelt, que feia temps que planejava de construir un canal a través de l’istme que separa l’Amèrica del Sud de l’Amèrica Central.
La via fluvial va ser construïda per enginyers nord-americans i treballadors reclutats, majoritàriament, de les illes del Carib. Encara que Trump va dir el cap de setmana passat que 38.000 treballadors havien mort durant la construcció del canal, els registres oficials recullen un total de 5.600 morts durant el projecte, la major part dels quals corresponia a treballadors no nord-americans.
El tractat original entre els Estats Units i el Panamà atorgava als Estats Units la possessió del canal a perpetuïtat, tant de la via en si com de la zona de vuit quilòmetres a cada riba.
A final de la dècada dels seixanta i començament dels setanta, en un moment en què els Estats Units competien aferrissadament amb la Unió Soviètica per la supremacia moral en allò que aleshores es coneixia com el Tercer Món, una onada manifestacions anti-EUA va sacsejar les ciutats panamenques. En resposta, el govern del president Nixon va encetar negociacions amb la dictadura panamenca d’Omar Torrijos per a abordar la propietat del canal i la zona adjacent.
Després d’anys de negociacions, els Estats Units i el Panamà van acordar que la via navegable romandria “permanentment neutral” però sota propietat panamenca i van prohibir explícitament a Ciutat de Panamà de restringir l’accés a les naus o discriminar-les de cap manera segons la nacionalitat.
Una esmena clau de l’acord, que els crítics del tractat solen citar, estipula que si “s’interfereix” –sense més explicació– en les operacions del canal, els Estats Units i el Panamà tenen dret de prendre mesures per a restablir el trànsit a la via, “incloent-hi l’ús de la força militar a la República del Panamà”.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
