28.07.2024 - 21:40
Toronto · Amanda Coletta
El primer ministre Justin Trudeau va arribar al poder el 2015 amb la promesa de fer “un canvi real”. Gairebé nou anys més tard, van mal dades. El seu partit, que fa més d’un any que cau a les enquestes, ara va vint punts per darrere dels conservadors i és vulnerable no tan sols en els camps de batalla clau, sinó també en els seus bastions tradicionals. La demostració més recent és la derrota en una elecció especial, el mes passat, davant els conservadors a Toronto-St. Paul’s, un districte que els liberals havien guanyat (sovint, fàcilment) d’ençà del 1993.
En una versió molt més discreta de la pressió demòcrata sobre el president Biden, uns quants liberals destacats, inclosa la seva antiga ministra de medi ambient, Catherine McKenna, i Christy Clark, una antiga primera ministra liberal de la Colúmbia Britànica, li han demanat que es retiri per donar al partit una oportunitat de mantenir-se en el govern.
Però Trudeau, de cinquanta-dos anys, no ha donat cap indicació que tingui intenció de renunciar, i no està clar que cap de les alternatives sigui més reeixida a l’hora de capgirar la situació. Per llei, la següent elecció federal s’ha de fer abans del 20 d’octubre de 2025.
“Vull deixar clar que sento les preocupacions i frustracions de la gent”, va dir Trudeau després de l’elecció parcial. “Aquests no són temps fàcils i és clar que jo i tot l’equip liberal tenim molta més feina per a oferir un progrés tangible i real que els canadencs de tot el país vegin i sentin.”
Els problemes de Trudeau reflecteixen els de molts dirigents que fa temps que governen i que lluiten enmig d’una alta inflació i preocupacions sobre l’accessibilitat, sobretot en l’habitatge.
Trudeau ha guanyat tres eleccions federals. Fa nou anys que està en el poder i ha acumulat nou anys d’errors de càlcul i més problemes: escàndols d’ètica, fotografies d’ell de jove amb la cara pintada de negre, controvèrsies sobre viatges a l’estranger i vacances a casa, lluites per a equilibrar el creixement de l’economia canadenca amb l’acció climàtica. Fa més d’un segle que un primer ministre canadenc no guanya quatre eleccions seguides.
No són només els errors polítics els que han passat factura als liberals, diuen els analistes, sinó també l’ascens del cap del Partit Conservador, Pierre Poilievre, un populista incendiari que ha emergit com l’oponent polític més formidable que Trudeau ha tingut davant.
Aquest jove de quaranta-cinc anys ha pres el control del partit tot traficant amb els greuges amb un estil clarament populista de dretes, criticant els mandats de salut pública i defensant la caravana de camions que va blocar els passos fronterers entre els EUA i el Canadà el 2022 i va paralitzar Ottawa durant unes quantes setmanes.
“El Canadà està trencat”, va dir Poilievre, membre del parlament durant dues dècades. I ha proposat d’arreglar-lo amb un pla per a “eliminar l’impost [del carboni], construir habitatges, arreglar el pressupost i aturar el crim”.
Poilievre ha centrat el seu missatge a criticar el govern per les altes taxes d’interès, la inflació persistent i el cost històricament alt de l’habitatge, que són precisament les mancances que han deixat molts votants mil·lennista –una part clau de la coalició que va portar Trudeau al poder– desil·lusionats.
Sota Poilievre, el Partit Conservador ha batut rècords de recaptació de fons i ell ha treballat per suavitzar la seva imatge. Una campanya publicitària de l’any passat va incloure un anunci narrat per la seva dona, una immigrant veneçolana, amb un vídeo de la parella jugant amb els seus fills.
Mentrestant, els liberals han estat lents a respondre. Han intentat de presentar-lo com una mena de Donald Trump (molt impopular al Canadà), però hi ha poques evidències que això hagi tingut gaire efecte.
Trudeau ha intentat de revertir la caiguda. L’estiu passat, va renovar el seu gabinet en un esforç per a injectar “nova energia” al govern. Va portar al seu equip un expert en màrqueting amb la idea d’entendre els mil·lenistes i la generació Z.
També va fer marxa enrere sobre l’impost del carboni, una de les seves polítiques insígnia, en el que els analistes van dir que era un intent de reconciliar-se amb l’Atlàntic canadenc.
Va passar setmanes en una gira per tot el país per a presentar un pressupost destinat a la “justícia generacional”, tot trencant amb la tradició de mantenir els detalls del pressupost en secret fins que el document es presenta al Parlament.
Però res d’això no ha funcionat.
“Crec que estan en una etapa en què realment no importa què facin o diguin”, va dir l’enquestador Shachi Kurl, president de l’Institut Angus Reid. “Ningú no l’escolta.” Més greu encara: “Si la persona que transmet el missatge és el primer ministre, la gent no l’escoltarà.”
A diferència de la campanya de pressió demòcrata sobre Biden, els legisladors liberals canadencs han mantingut en privat qualsevol angoixa que puguin tenir sobre Trudeau. Això es deu en part al fet que no hi ha un successor clar al voltant del qual agrupar-se, ni evidències convincents que les persones els noms de les quals es barregen com a possibles substituts –la ministra de finances, Chrystia Freeland, i la ministra d’exteriors, Mélanie Joly, per dir-ne dues– revertirien les fortunes del partit.
“[Els liberals] són percebuts, crec que correctament, com el partit de Justin Trudeau”, va dir Young. “És molt difícil d’imaginar algú altre arribant i redefinint el partit i el govern d’una manera significativa en el temps que els queda abans de les pròximes eleccions.”
Els analistes i els membres del cercle íntim de Trudeau diuen que l’antic boxador afeccionat està acostumat a ser subestimat, i que rendeix bé quan està contra les cordes. Tanmateix, la pregunta és si hi ha prou temps per a revertir les fortunes del seu partit.
“El desig dels votants de voler un canvi en l’entorn actual no es limita al Canadà”, explica Arnold, director de l’estratègia de l’empresa d’opinió pública Pollara. “Em sembla que estem en aquesta mena de depressió postcovid arreu del món occidental, on la gent està realment frustrada amb la seva qualitat de vida.” I, segons ell, els votants cerquen un canvi. I no els importa si qui proposa el canvi “és d’esquerra o de dreta o algú amb trenta-quatre condemnes”.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
