Can Putades: “Ens vam abandonar com a amigues, ho fèiem tot per la feina”

No s’hi pot entrar amb sabates de carrer, a Can Putades. Per tant, ens donen unes sabatilles d’estar per casa: unes de la parella de l’Ona per a l’Albert, i unes de la Joana per a mi. Una vegada ben calçats, entrem al pis que va començar essent d’unes estudiants de la Garrotxa que acabaven d’arribar a Barcelona per anar a la universitat, i que cinc anys després s’ha convertit en un dels pisos catalans més famosos a les xarxes socials.

Can Putades acumula 113.000 seguidors a Instagram i més de 67.000 a TikTok, formen part de Som Eva i ja han fet dues temporades del pòdcast de 3Cat No Cardis. Ara acaben de publicar De la Garrotxa a Can Putades (Cossetània), on s’obren en canal per explicar-nos la història de la seva amistat, i descobrir-nos que viure de les xarxes socials no sempre és un camí de roses. També s’hi donen tot de consells sobre compartir pis, l’amistat i com defensar el català a les xarxes socials. Un llibre amè que et permet de posar-te dins les vides i els caps de Núria Simón, Ona Jou i Joana Cabratosa.

—Al llibre us obriu en canal i us mostreu vulnerables. Confesseu que vau tenir èpoques en què no us agradava viure juntes, que us sentíeu pressionades per haver de crear contingut, que no sabíeu gestionar la pressió de ser cares visibles… Com ho vau superar?
—Núria Simón [N.S.]: Crec que vam esperar molt a parlar-ne, però com que ho fèiem tot tan juntes, era complicat de dir “Us estimo molt, però hi ha alguna cosa que falla.” Al final vam dir: “O fem alguna cosa o se’ns n’anirà tot a la merda.” Ens havia canviat molt la vida de manera molt ràpida i ens va costar d’assimilar-ho. I en lloc de donar-nos suport entre nosaltres, ens putejàvem una mica… Quan realment totes tres estàvem en la mateixa situació i érem les que millor ens podíem entendre. Finalment, vam fer el clic, però és una cosa que encara anem gestionant dia a dia.

—Joana Cabratosa [J.C.]: De fet, escriure el llibre va ser un procés molt terapèutic per a nosaltres. Ens vam posar a parlar sobre problemes dels quals no havíem parlat i vam adonar-nos de la necessitat d’afrontar-los per evitar que se n’anés tot a la merda. Perquè si no teníem ganes de veure’ns, es notava quan ens posàvem davant la càmera a gravar els vídeos. Crec que cada setmana som més bon equip i més bones amigues.

—De fet, dues de vosaltres vau necessitar anar al psicòleg per a afrontar-ho…
—J.C.: La Núria i jo ho vam necessitar. La feina de creador de contingut és molt nova, té moltes implicacions emocionals que potser la gent que no hi treballa no coneix. Si no estàs bé emocionalment, costa molt de fer bé la feina. Costa molt de fer riure els altres si tu no ets feliç. 

—N.S.: Jo sóc molt pro psicòlegs, i hi continuo anant. M’ha ajudat molt, sobretot al principi, quan començàvem a anar a molts llocs convidades, perquè em qüestionava si realment mereixia el que ens passava. Gravar-nos sempre havia estat el nostre hobby, i de cop es va convertir en un moment en què ho passava fatal. L’hora abans de gravar entrava en bucle de pensar que no ho sabia fer o que no ho volia fer, amb angoixa i ansietat. 

—J.C.: Sobre això de gravar-nos, vam descobrir que era una cosa que a totes ens passava i que no ens havíem dit. 

—N.S.: I en el moment en què ho vam dir, ens va deixar de passar. De sobte, era tot molt senzill. 

—Ona Jou [O.J.]: La majoria de problemes que hem tingut amb la creació de continguts, han estat perquè no hem pensat que les nostres amigues, com que també eren companyes de feina, ens podien ajudar en aquest sentit. 

—Moltes vegades, el pitjor enemic som nosaltres mateixes, amb les inseguretats i les autoexigències que tenim, com ara la síndrome de la impostora, que expliqueu al llibre. Costa d’acceptar que et mereixes que et vagi bé?
—J.C.: Clar, hi va haver un punt que ens va canviar la vida i podíem accedir a llocs, a productes i a serveis que no ens havíem imaginat mai. I dèiem: “Per què nosaltres sí i l’altra gent no?” Vam trigar força temps a fer el clic i adonar-nos que feia tres anys que penjàvem cada dia coses per poder tenir això que teníem, que ningú ens ho havia regalat, que ens hi havíem esforçat moltíssim. 

—O.J.: Quan tornàvem als nostres pobles, la gent ens deia: “Apa, tot el que t’han regalat, eh?” Sembla que la recompensa només pot ser monetària. I nosaltres, els primers anys, les úniques recompenses que rebíem eren amb esdeveniments i amb coses que eren superxules, que ni pagant no pots aconseguir. I era estrany. De dir, bé, potser tu tens un sou de 2.000 euros i jo no el tinc, però tinc altres coses. En fi, han estat tantes les reflexions…

—N.S.: També que la gent ens tractava diferent. Com si fóssim algú molt important, cosa que no entenia ni entenc avui. I no m’entrava al cap aquest canvi de vida tan radical. 

—Vau créixer a les xarxes socials molt de sobte?
—J.C.: Vam créixer uns cinquanta mil seguidors o setanta mil en qüestió de mesos, en menys d’un any. I justament llavors ens van aparèixer les ofertes de feina i ens vam adonar que podríem viure d’això. 

—N.S.: Anàvem a pinyó fix. I estàvem fent la feina molt ben feta, perquè estàvem en el nostre millor moment, però….

—O.J.: …va ser llavors quan ens vam abandonar com a amigues. Ho fèiem tot per la feina, i ens veiem tantes hores per la feina, que quan em discutia amb la meva parella, no em venia de gust explicar-los-ho.

—Hi ha gent que defensa que ser creador de contingut no és una feina. Què els diríeu?
—O.J.: Els diria que segurament no és una feina com la que tenen, que potser no és una feina tan important i de tanta primera necessitat com un metge, o un infermer, però que feina en fem, hores hi dediquem, i una recompensa econòmica obtenim. Per tant, feina com a tal, és.

—J.C.: El meu pare em va dir: “La teva feina és molt maca, però no la faria ni de conya.” Exposar-te cada dia, que la gent pugui opinar de la teva personalitat, de si tu ets babau, del teu físic… Qualsevol que tingui un compte a les xarxes i hagi tingut un mal dia es pot descarregar amb tu, i això és una cosa que poques feines ho tenen. És una feina dura.

—N.S.: Em sento malament dient que tenim una feina dura. No ho podré dir mai… 

—J.C.: Per a mi, el fet que milers d’anònims puguin opinar de mi cada dia és una cosa que mentalment pot arribar a ser molt dura. Un obrer tindrà una feina física molt dura, però arribarà a casa i mentalment estarà tranquil. Quan jo paro de treballar, no puc parar de pensar en la feina, no puc parar de llegir els comentaris… És un altre tipus de duresa. És una feina somiada, però en molts moments pot ser dura.

—Quina és la crítica que més es repeteix? I la que us fa més ràbia?
—O.J.: Quan ens diuen que ens regalen coses. És cert, em regalen coses, però no perquè la meva cara sigui maca, sinó perquè és la meva feina. 

—N.S.: Crec que d’aquí a uns anys ja s’entendrà. I, si no, jo sempre dic que estem fent una cosa que qualsevol persona que té un mòbil pot fer. Que pengin vídeos i que ho intentin. 

—O.J.: Una altra cosa que hem hagut de treballar molt és la vergonya. Perquè les primeres setmanes eren molt divertides, en fer-nos virals, però quan arribaves a casa, al teu poble, les mirades que rebies…

—Ara que esmenteu els vostres pobles, on tothom us coneix, al llibre dieu que a vegades hi pot haver una mentalitat més tancada que a Barcelona. Ha estat difícil de normalitzar que sou conegudes pels vídeos que pengeu a les xarxes? Us heu sentit jutjades?
—N.S.: Jo ho vaig portar bastant malament, al principi. Hi tinc un amor-odi estrany. La gent del poble et coneix, i jo estic segura que hem estat les tres tiktokers passerelles, perquè a la Garrotxa no hi havia ningú més. I ara que ha passat un temps, que més o menys les coses ens han anat bé, molta gent de cop et saluda. O de sobte t’escriuen demanant-te que comparteixis una cosa a les xarxes, quan mai no t’havien parlat. Sento que la Garrotxa no ens ha donat suport, i nosaltres hem posat la Garrotxa a dalt de tot. Els mitjans d’allà han passat bastant de nosaltres. Al principi ningú parlava de nosaltres i a la Garrotxa érem les merdes, les que fèiem una cosa rara i sortíem del ramat, i això és la part negativa dels pobles. I ara em fa ràbia que, quan tot ens va bé, sí que mostren interès. Però m’hauria agradat veure’ls fa dos anys o tres. 

—Al principi vau començar Can Putades com una broma i ara s’ha acabat professionalitzant. Es pot viure de les xarxes? Creieu que per sempre?
—J.C.: És la idea! Poder estirar el carro el màxim que es pugui. Mentre les xarxes socials continuïn sent el canal principal, nosaltres tenim moltíssimes idees més. 

—O.J.: No sabem si amb el mateix format o amb les mateixes eines, però juntes, tant de bo. Potser arriba un dia que ja no ens voldran com a paquet. Però en un lloc en voldran a una, en l’altre en voldran a l’altra, i potser juntes farem una història. 

—J.C.: Anem veiem sobre la marxa. Intentem, o almenys, personalment, intento que no em preocupi massa, el futur. Trobarem la manera, perquè l’hem trobada tot aquest temps. 

—N.S.: Igualment, som tres persones que hem estudiat una carrera. Si això mai s’acabés, i no hi hagués res més, tenim el que hem estudiat. I cap problema de tornar a fer de cambreres, com ja hem fet. 

—Al principi éreu cinc integrants, també la Laila i la Berta, que van estar en les primeres etapes de fer-vos virals. Va ser difícil de gestionar que marxessin? Hi manteniu l’amistat?
—O.J.: La nostra amistat amb elles és la mateixa. Potser no és tan intensa perquè no vivim juntes, però amb les meves amigues del poble passa igual: ho són tot per a mi, però no hi tinc la mateixa confiança, o no ho saben tot com elles [la Núria i la Joana]. També hem viscut diferent el moment que va marxar la Laila, perquè era molt al principi, que quan va marxar la Berta, que ja vèiem que anàvem més encaminades, més de debò. Va ser un moment de dir: “Hòstia, de cop i volta som tres i ens quedem sense una peça molt clau.” Va haver-hi un moment d’inseguretat, de pensar que ens faltaria una pota a la cadira. 

—J.C.: Per sort, va coincidir que just quan va marxar la Berta ens van començar a arribar ofertes de feina –que li vam dir a la Berta, eh?, si volia tornar! —, però vam veure que si volíem viure d’això, sent tres ens ho podíem plantejar, però quatre, ni de conya. Amb el temps, vam veure que el fet que marxés la Berta va ser la manera que poguéssim treballar d’això. 

—N.S.: Va ser un cop dur, recordo passar-ho malament en aquella època. Els problemes que vam tenir, en part, veien de la Berta, perquè no vam tenir temps d’assimilar el que havia passat. Pel que fa a la nostra amistat, sento que hem crescut: entens que no cal parlar cada dia, que cadascú té la seva vida i el seu camí, però que igualment podem ser amigues.

—Al llibre veiem una evolució de la vostra amistat durant cinc anys, d’ençà que arribeu de la Garrotxa i us poseu a compartir pis. Com heu canviat individualment i com ha canviat la vostra visió de Barcelona?
—J.C.: La vida ens ha canviat molt. Fèiem coses bastant de poble, teníem un dia a dia molt similar a l’altra gent del poble, i ara el nostre dia ha canviat per complet. 

—O.J.: Igualment, si no hagués existit Can Putades, m’hauria buscat una altra feina a Barcelona per a aguantar-hi una mica més. També hauríem crescut i hauríem canviat. 

—J.C.: També ha canviat la nostra amistat. Abans érem amigues d’allò que entenem com una amistat adolescent, i amb els anys hem guanyat una amistat de més confiança, de més orgull. Orgull de qui som, del que hem construït, de les nostres maneres de millorar-nos. Amb l’amistat hem trobat una manera de viure. Hem evolucionat cap a una mena d’amistat que crec que poca gent té, que tan sols té la gent que treballa amb els seus amics. 

—N.S.: Jo he viscut coses amb elles que mai podré viure amb ningú més, per molt amiga meva que siguis. Per a mi són com les meves germanes: puc criticar-les, però si algú em diu una cosa dolenta d’elles… Mato! [Riuen totes]. A vegades considero que tenim una relació de dependència: si passo un dia sense elles, no paro de parlar d’elles! 

—En l’última entrevista que us vam fer, fa dos anys, asseguràveu que l’únic que teníeu clar és que deixaríeu el pis. Però aquí continueu! Els preus del lloguer són elevadíssims i trobar pis a Barcelona és una quimera…
—O.J.: És que quan vam arribar aquí fa cinc anys, no ens hauríem imaginat mai de la vida que continuaríem en aquest pis! La nostra intenció era pirar, perquè el pis el relacionem amb l’etapa d’estudiants, i tenim ganes de tenir un pis de noies. Però les coses estan fatals. 

—N.S.: Nosaltres som bastant tossudes. I encara que ens ho poguéssim permetre, que tampoc, no em dóna la gana de pagar el que demanen per un pis. O sigui, m’estan estafant. I no vull acceptar-ho. Tenim un lloguer de fa sis anys que està molt bé, que en aquella època era normal, ni car ni barat. I, clar, canviar tot això per un pis que les condicions tampoc siguin molt millors, no ho farem pas. 

—O.J.: Si jo ara com a mare hagués de pagar un pis a Barcelona als meus fills… Què fas? És que pagues pràcticament el doble que abans! Com és possible? Ens passem el dia buscant pis a les webs… I la mare que els va parir!

—Generacionalment, també us preocupa la caiguda de l’ús del català com a llengua habitual entre els joves. Què creieu que podeu aportar com a creadores de contingut en català a les xarxes socials?
—J.C.: Ajudem a normalitzar que hi hagi contingut en català, perquè ja que n’hi ha en castellà de tots els àmbits que tu vulguis, per què no podem consumir aquest mateix contingut en català? A banda, a nosaltres ens agrada de fer valdre el nostre accent, el nostre dialecte, les paraules de la Garrotxa, però també paraules i expressions catalanes que s’estan perdent. Sentim que estem aportant alguna cosa. Recordo com una persona jove d’aparença cani va escriure un insult molt català, potser era “carallot” o alguna cosa així, i ens va fer gràcia que la gent jove faci servir també aquestes paraules i expressions.

—N.S.: Podem demostrar que pots viure d’allò que t’agrada fent-ho en català. Sigui amb la música o creant contingut en català, ara tens la possibilitat.

—O.J.: Que la gent vegi que el català no és ni un idioma carca, ni avorrit, ni de gent gran! Gràcies a la nostra feina, ens hem adonat de la força i el poder que tenim per a mantenir el català i ensenyar que cal salvar la llengua. Però en cap cas no és responsabilitat nostra que la gent el parli. 

—J.C.: És responsabilitat de tots, i si no ens hi posem ja, cada cop que surtin noves estadístiques, aniran a pitjor. 

—Al llibre dieu: “D’ençà que vam arribar a Barcelona, cada dia és un exercici de ‘mantinc el català’.” És una cosa que no esperàveu quan vau arribar? Manteniu sempre el català o a vegades heu llençat la tovallola?
—N.S.: Al principi de venir a Barcelona, jo no tenia cap problema a canviar al castellà, i ho feia molt. Va ser a partir de les xarxes i de les persones de Barcelona, que hem vist que mantenien el català i que la gent els entenia! Perquè vivíem a la nostra bombolla de tot en català, i crèiem que la gent d’aquí que no el parlava era perquè no l’entenia. És una falta de respecte, cap a nosaltres, i cap a Catalunya. Jo, si me’n vaig a viure a Itàlia, el primer que faré és aprendre italià. Però aquí la gent té la possibilitat de plantejar-s’ho, i nosaltres, com a catalans, en part, hem deixat que la gent s’ho pugui plantejar. 

—O.J.: Jo intento de mantenir al màxim el català fins que el meu cap no pot més. Vull dir, faré el màxim que pugui sense fer-m’hi mal, la veritat. Ara, animo a tothom que aguanti el màxim que pugui a mantenir el català. 

—J.C.: Ha d’haver-hi un esforç de tothom: dels catalanoparlants, de mantenir l’idioma, i dels qui no el saben, d’aprendre’l.