Can Putades: “No volem que ens coneguin només perquè som de poble i no sabem parlar castellà”

Núria Simón, Ona Jou i Berta Roca són tres de les integrants de Can Putades, el pis d’estudiants que revoluciona TikTok en català i que ja acumula gairebé 57.000 seguidors. Reivindiquen la llengua i la Garrotxa, la seva comarca, en clau d’humor i amb vídeos que han esdevingut virals: “Ser de poble fa que tinguem més gràcia i que siguem més espavilades que algú que ha nascut a Barcelona”, expliquen. Són espontànies, divertides i molt bones amigues. Es riuen de tot i no tenen pèls a la llengua. Això sí, expliquen que són molt més que quatre noies joves que se n’han anat del poble i que ara viuen a Barcelona. El pis és molt acollidor i tan sols hi manca la Joana, la quarta membre de Can Putades, que d’uns mesos ençà viu al Brasil.

—Algunes heu acabat la carrera, unes altres sou a punt, teniu pensat de continuar vivint juntes després de l’etapa universitària? O s’acaba Can Putades?
—Núria Simón [N.S.]: Tenim previst de continuar com puguem amb Can Putades. No sabem com, però la qüestió és no acabar-ho.
—Ona Jou [O.J.]: No s’acabarà, però no ho direm aquí. Però perquè encara no ho tenim definit, pensem molt com plantejar-ho. De moment, encara queden un parell de mesos que anirem fent això que hem fet fins ara. Després, ja veurem com ens prenem l’estiu i després, com ens prenem el curs que ve. És complicat.
—Berta Roca [B.R.]: No podem fer espòiler de què tenim pensat! Segurament, alguna marxarà i hem de mirar com gestionar-ho des de fora.

—Acumular 56.400 seguidors i haver de crear contingut setmanal lliga més que una hipoteca…
—N.S.: Sí. La qüestió és arribar a un punt en què totes ens sentim còmodes, en què totes puguem fer el que ens agrada i el que vulguem en aquell moment.

—Us sentiu obligades a continuar el projecte? O creieu que algun moment posareu punt final?
—N.S.: Crec que pressionades o obligades, no. Però perquè és un projecte que ens agrada fer i no ho sentim una obligació. Si Can Putades fos una obligació, no ho faríem.
—O.J.: Però sí que és cert que hi ha hagut mesos en què ens ha vingut menys de gust i ho hem acabat fent perquè s’ha de mantenir. Potser hi ha mesos que no estem tan motivades amb el projecte i ho continuem fent una mica obligades. Però perquè és una cosa que tenim clar que no volem perdre.

—Però no teniu clar de quina manera el voleu mantenir…
—O.J.: No t’ho sabria definir. És que si ho tinguéssim molt clar, si ho tinguéssim escrit, t’ho diríem…
—N.S.: I el problema és que no sabem què farem al setembre, algunes. Si sabéssim que l’any que ve estarem totes quatre a Barcelona o totes quatre a la Garrotxa, seria una altra cosa, però com que no és previst que totes quatre siguem al mateix lloc, hem de buscar alguna cosa…
—O.J.: Som molt incertes. Tenim un caos ara mateix… L’única cosa clara és que deixarem el pis.
—B.R.: Ja farem un vídeo anunciant-ho. Serà ben parit, segur, serà molt maco. Plorarem molt, també.

@canputades Informació útil que ningú ens va donar🥹 ig: canputades | #estiktokat #catalunya #catala #fyp #pertu ♬ sonido original – Can Putades

—Ara com més va feu menys vídeos totes juntes, heu hagut de repensar el projecte?
—B.R.: Hem vist que la mena de públic que tenim és gent jove, i per això fem vídeos parlant dels nostres estudis, buscant consells i coses per dir-los que ens hauria agradat que algú ens hagués dit. Acabem l’etapa universitària i pot anar bé a la gent que ara ve.
—O.J.: Tenim molta corda, xerrem moltíssim. Estem tot el dia parlant entre nosaltres i intentem que no ens coneguin només perquè som quatre nenes de poble i som a Barcelona. La gent ens veu una mica pageses. Volem demostrar que la nostra personalitat no és ser de poble. Ens representa, sí, però som molt més. Ens hem fet una imatge que m’agrada, però, si ens han de conèixer que sigui també per qui som i per les capacitats que tenim. No volem que ens coneguin només perquè som de poble…
—B.R.: I no sabem parlar castellà! Ja ho he dit.

—La convivència entre vosaltres sembla que va com una seda. Quina és la clau per no acabar tirant-se els plats pel cap?
—B.R.: Crec que la paraula és adaptació. Adaptar-te una mica a les manies, i parlar molt, comunicar-te molt, molt, molt.
—N.S.: També ens estimem molt i som molt amigues. I també cadascuna aguanta les coses de les altres, perquè totes som molt diferents… Tenim manies diferents i coses rares. Però al final ens hem adaptat i les manies que tens les has hagut de reduir i alhora acceptar les de les altres i així anar fent. També discutim, no som perfectes.
—O.J.: Però crec que la clau és aquesta, que ens estimem molt. És el que ens ha fet estar una mica com estem, perquè si no potser ens hauríem matat. Hi ha gent que coneixem que la convivència, horrible. Però va ser des del principi que sempre ens hem entès molt bé. També crec que estàvem molt il·lusionades. I la il·lusió hi fa molt. Tampoc no anirem a buscar les pitjors coses de cadascú.

—Quines manies teniu?
—N.S.: Justament l’altre dia vam tenir una mica de discussió de neteja i és una cosa que feia molt que no teníem. Forta, eh?
—B.R.: Força crits. Per exemple, a mi m’encanta la carn i menjo els bistecs gairebé acabats de sortir de la carnisseria i, en canvi, ella no pot veure la sang. I això no ho puc pas canviar.
—N.S.: A una li fa més mania que el terra estigui brut, a l’altra que les coses estiguin amunt i avall, a l’altra, el lavabo… Els cabells, el cartó del paper de vàter, quan una no el canvia…
—O.J.: Jo sóc la del terra, jo el terra no puc. Em posa molt nerviosa. No m’agrada que hi hagi coses a terra. M’agrada anar descalça de tant en tant, no estar pendent tota l’estona de portar alguna cosa als peus… Però bé, cadascú té les seves manies.

—Si haguéssiu d’incorporar una nova companya al pis… Quins senyals d’alerta no toleraríeu i quins bons senyals tindríeu en compte?
—O.J.: Ha passat molta gent pel pis que no sabeu. La Núria i jo vam ser les primeres de marxar, vam anar al Senegal i va venir un noi.
—B.R.: L’Andreu. Molt maco. No tinc res a dir.
—O.J.: Després també vam arribar a ser cinc en aquest pis. O sis.
—N.S.: Però a veure… Jo penso que pots ser desordenat o brut. I ser brut, com a tal, la paraula, és un senyal d’alerta molt gran. Que potser t’acceptaríem igualment, però és senyal d’alerta.
—O.J.: Crec que d’homes no en tornaran a entrar. No per res, però no saben fer pipí.
—B.R.: I el fet d’anar despullades per aquí, que ho fem a vegades… Emprenya!
—O.J.: També que ens portem molt bé. No portaria algú que no em cau bé. Però perquè també som molt d’estar per aquí i de parlar sempre. Em molestaria. Males sensacions.
—B.R.: Crec que és important que el coneguem o que sapiguem coses d’aquesta persona. Més que res per saber si ens pot caure bé, si més no. No posaria un anunci que vingués qualsevol persona d’aquí, Barcelona, saps?

@canputades Hem començat a fer examens 🤝🤝🤝 | ⚠️ig: canputades❤️ #CapCut #CanPutades #estiktokat #catala #fyp #fypシ #follow #tiktok #foryou #foryoypage #viral ♬ TQG – KAROL G & Shakira

—L’ecosistema d’influenciadors i tiktokers catalans és molt endogàmic? Sentiu que en formeu part? Us hi sentiu còmodes o aneu per lliure?
—N.S.: No sentim que formem gaire part de l’ecosistema d’influenciadors catalans. En algunes coses sí, però no som en el món d’influenciadors catalans. Moltes vegades ens hi compten, però no tenim gaire contacte. No ha sorgit la relació. Penso que potser entre ells s’han fet més amics perquè tenen més coses en comú, i nosaltres també, que hi ha fet que ja fóssim amigues… Potser si haguéssim estat soles hauríem tingut més la necessitat de compartir coses amb més gent.
—O.J.: No som en els seus ambients. No som com ells. Per exemple, la música que ells escolten nosaltres ja no l’escoltem. I els tuits que fan a mi no em representen i els vídeos, tampoc gaire. Vull dir, són persones diferents. Ara, em cauen bé els que he conegut. Alguns.

—Alguns…
—O.J.: Sí. Alguns no.
—N.S.: Potser no compartim gaires coses, però penso que no hi ha hagut un intent de relació. Si anem a un lloc i veiem que no intenten interactuar, doncs nosaltres tampoc ho farem. I cap problema, eh, cap ni un. Però no establirem cap relació.
—B.R.: Tampoc no ho necessitem. Anem més per lliure.

@canputades TIPUS DE PERSONES ALS AUTOBUSOS🤐🥵 #CanPutades | ig: canputades #estiktokat #catala #fyp #fypシ #follow #tiktok #foryou #foryoypage #viral ♬ Spongebob Theme – Unay

—Vau començar per casualitat. En aquell moment suposo que no us imaginàveu que després les marques contactarien amb vosaltres perquè féssiu publicitat o que us pagarien per fer vídeos…
—B.R.: Ui, no.
—N.S.: A veure… Jo sempre he estat molt consumidora d’influenciadors i sé les típiques coses que passen. I quan vam començar a pujar de seguidors, doncs sí que m’esperava que alguna marca ens digués alguna cosa.
—O.J. Home, ho dèiem. Somiàvem que la Fageda ens regalés iogurts i ho vam aconseguir. Quan vam arribar aquí, vam pensar: “Ja està, ja ho tenim.” Va ser increïble i a sobre de casa nostra. Va ser el dia.
—N.S.: Que ens fessin un tour allà per la Fageda…
—B.R.: Gratuït!
—N.S.: Potser no ens ho esperàvem el primer dia, però era allò de “tant de bo algun dia vingui una marca i et digui, mira, et regalo això per fer-me un vídeo”. Doncs encantades de la vida.
—B.R.: Més marques… Que Estrella Damm contacti amb nosaltres per fer col·laboracions… Per mi és el cim. Sí. És el cim del cim, Estrella Damm. Collons, teníem tota l’estanteria plena de cervesa.
—O.J.: Ens ho prenem com un premi per la feina feta. Has estat dues setmanes penjant vídeos, penjant històries a Instagram… I t’has esforçat. Eh, superbé. Premi per a tu.

—Heu explicat que no sou gaire consumidores de TikTok… Com trieu el contingut que feu?
—B.R.: Hi ha dues menes de vídeos, una serien les tendències, que és el típic que et surt a TikTok i que fa tothom. Aquests van bé per tenir més seguidors i visualitzacions. I després n’hi ha que són pensats.
—O.J.: Procurem ser una mica coherents, si hem decidit que parlarem de les carreres que fem, doncs fem totes les carreres. O si decidim que ara tenim ganes d’explicar bons senyals dels nois que ens agraden, doncs ho fem. A les reunions que fem cada setmana diem: “Va, de què podríem parlar?”

—Heu explicat que voleu fer veure que hi ha maneres diferents de viure segons el lloc on et cries. Quines coses creieu que us fan diferents d’algú que ha nascut i crescut a Barcelona?
—N.S.: Ser de poble fa que tinguem més gràcia i que siguem més espavilades que algú que ha nascut a Barcelona. Tenim més enginy. Som més espontànies, tenim una essència diferent.
—O.J.: No sé com explicar-ho. L’enginy. M’agrada molt haver-me criat en un ambient rural. De la gent de la Garrotxa a vegades pensem que els falta una bullida, obrir una mica la ment… Doncs a la gent d’aquí li falta anar-hi, aquest anar-hi que tenim nosaltres. Aquesta espurna, aquesta gràcia… Ens han espavilat més des de ben petites.
—B.R.: Aquí els nens són com nens bombolla. Al poble, ens deien: “Carda el que vulguis, vés amb bici, vés al riu…” I aquí has de tenir el nen en una bombolla, no el pots deixar que vagi tot sol… A més, a 17-18 anys, vam marxar de casa nostra i ens vam posar a viure juntes. Per algú que ha viscut a Barcelona sempre, és molt fàcil d’agafar un metro, però per nosaltres no ho va ser. Al principi, ens va costar acostumar-nos. El fet d’haver de cuinar, haver de netejar… Són coses que si no te n’has anat mai de casa teva i has viscut sempre aquí no hauràs hagut de fer.

—Què és allò que més us agrada i allò que més odieu de Barcelona?
—N.S.: El que més ens agrada de Barcelona és sentir que no som ningú. Sortir al carrer i pensar que ningú li dirà a la meva àvia: “Mira, la teva néta ha passat per aquí.” Tens llibertat de vestir com et doni la gana. Al poble sempre he sentit que m’havia de vestir dintre uns estàndards, tothom es vesteix igual. I aquí et pots vestir com et doni la gana, que ningú et mirarà estrany, això és el que m’agrada més.
—B.R.: Podem sortir amb pijama. És que sempre hi haurà algú més estrany que tu.
—O.J.: A mi m’agrada ser una persona anònima. M’encanta poder anar en un bar i pensar que ningú explicarà que m’ha vist en aquest bar, amb qui estava, què hi feia… El que menys m’agrada segurament és la contaminació, els cotxes i el trànsit.
—B.R.: A Barcelona la gent viu atabalada, va a pinyó fix tota l’estona. No pots ni respirar.

—I de la Garrotxa? El que menys potser això que tothom us coneix…
—O.J.: Sí, però en part també ho agraeixo en alguns moments. És a dir, em fa feliç. M’agrada sortir al carrer i dir hola. En el moment potser no, però és maco. Passejar i dir adeu, bon dia, bona tarda… Es respira una bona sensació. Aquí no. És al contrari.
—N.S.: A mi el que m’agrada menys de la Garrotxa és que si surts del remat, si destaques per una cosa o per una altra, la gent ja parlarà de tu. Això em posa molt nerviosa, és una cosa que mai m’ha agradat. Fa molta mandra.

—En algun vídeo que heu fet allà, aprofiteu i us en foteu força, dels pixapins… Què no suporteu de la gent de la ciutat quan puja cap allà?
—O.J.: Massa coses.
—B.R.: Les formes, la vestimenta… Tot. Em carda gràcia que la gent de Barcelona es planti al mig del poble amb pals de caminar, es pensen que van a pujar l’Everest. No rei, hi ha asfalt. També hi ha els que es pensen que van de safari, amb els barrets aquells…
—N.S.: L’any passat, a l’estiu, els vaig arribar a fer fotografies!
—O.J.: El que més molesta dels pixapins són les presses amb què van per la vida, ens porten les seves presses. Però els que més molesten són els francesos, que són badocs de mena.
—B.R.: O et diuen: “Vull aquella taula.” Doncs no senyor, t’has d’esperar. Són maleducats.

—La llengua és un dels eixos més importants del vostre canal. Us preocupa la situació del català?
—O.J.: El problema és que entre nosaltres no ho notem. No ho sentim. No perquè no sapiguem que existeix el perill i que som en una situació crítica. En som conscients, però com que entre nosaltres sempre, sempre parlem en català, i quan anem a casa nostra també… És més difícil de veure en el nostre ambient. Però ara que treballo aquí, en algunes escoles de Barcelona, sí que a vegades penso: “Com pot ser que ningú parli en català?” Són coses que em xoquen.
—N.S.: En aquest sentit, sí que potser hem estat més en una bombolla que no sabíem que als altres llocs de Catalunya la gent no parlava català com nosaltres. Però, és clar, el nostre dia a dia, a part de la universitat a Barcelona, és tot català. A mi el que m’ha passat és que a la universitat, sobretot en aquest curs, les tres assignatures que faig, totes tres són en castellà. I a vegades noto que fins i tot em sento malament el parlar en català. És que em passa una cosa molt estranya, però, és clar, tothom parla en castellà i després quan parlo en català és com si fes alguna cosa dolenta… Tinc una professora que ni l’entén. És molt fort. Quan va sortir allò de les valoracions, ho vaig escriure. Estic molt enfadada. Em va dir que fes la presentació en castellà, i no, vaig fer-la en català, òbviament.

—Ser creadores de contingut en català ha fet que rebéssiu catalanofòbia?
—B.R.: Hem rebut catalanofòbia per part de catalans i per part de castellans. Dels catalans, en els vídeos que intentem de parlar castellà. Ens diuen: “No ens representeu, no som així tots els catalans…”
—N.S.: Ens diuen que deixem veure que els catalans no saben castellà i que fem molt mala feina.
—B.R.: Però ens entra per aquí i ens surt per allà.
—N.S.: Però és que a veure, no és real. De castellà, en sabem, a la selectivitat sempre diré que va ser la meva millor nota, vaig treure un nou. El lèxic i la sintaxi ens els sabem. Ara, parlar amb fluïdesa, doncs no en sabem, i tenim molt d’accent. Però no passa res.
—O.J.: Que em diguin una cosa que no és veritat m’és igual. Que em diguin: “Ets inculta, no tens l’ESO, no podràs anar enlloc…” Com que sé que ho puc fer, doncs tant me fa.

—Durant molt de temps us han associat a la defensa del català pels vídeos que fèieu. Com ho heu viscut? Creieu que us exigien més a l’hora de no fer errors?
—N.S.: Sí. Nosaltres parlem català, però jo dic moltes coses que són incorrectes o que són castellanades i sí que m’agradaria parlar-lo més bé, o no dir algunes coses, però penso que no ens han de tractar així. Dir-nos, “això fatal”. Fixa’t que parlo en català, parla-hi tu! No passa res per dir “bueno”.
—O.J.: Si vull millorar serà perquè vull parlar bé. Però no perquè m’ho digui ningú ni per ensenyar a algú a parlar.

—Heu explicat que el fet de ser noies i joves ha fet que hi hagi gent que us digui que solament teniu seguidors perquè sou boniques… Creieu que l’hostilitat que rebeu és diferent perquè sou dones?
—B.R.: Sí. Jo crec que hi fa. Que siguem quatre noies joves i guapes…
—N.S.: Jo penso que no, realment, no ha estat el nostre físic. A TikTok li han agradat dues cares nostres diferents, jo què sé. Perquè som quatre, compartim pis, parlem català… I perquè som autèntiques.
—O.J.: Ha estat com parlem, realment. A veure, suposo que al final la imatge hi fa, no? Però no penso que la gent ens miri per la nostra cara.