Camps a través

L’homme a un besoin méconnu. Il a besoin de faiblesse (Henri Michaux)

Deu ser cert que, de vegades, els qui t’han de ser amics t’ofeguen. Amb dents insaciables, et presenten com una al·legoria de la feblesa i et retreuen allò que ells mateixos han causat. I se n’han servit per tal d’afirmar la seva força. Fins i tot han arribat a dir que has traït la confiança que ells, amb les astúcies més grotesques, mai no han dipositat en tu i que, amb accions vils, no han deixat de minar.

Amb una voluntat perversa, t’han oferit als lleons com si fossis l’heroi dels mil recursos però no n’han posat cap ni un al teu abast. S’han omplert la boca de dir que tu eres el confit de la imatge que volien oferir, del seu programa. Però ben aviat s’ha convertit tot en una farsa i han començat l’hostilitat i el blasme.

No han estat simples desavinences. Les desavinences mouen la conversa i enriqueixen la feina. Han mostrat una indulgència inflada per a les errades pròpies i tota la seva voluntat perversa s’ha dirigit a un sol objectiu: expulsar-te. T’han aïllat. T’han convertit en el lloc d’expiació que s’havia d’emportar la dissort de tots plegats, enmig del silenci d’aquells que haurien d’haver estat al teu costat i fer pinya. I aquí, qui calla autoritza la desaprovació i el rebuig. Quan t’han tengut al lloc de la víctima expiatòria, ha començat la lapidació. I tothom ha callat com si no fos cosa seva. Són ben pocs aquells qui han alçat la veu, s’han mirat sense contemplacions aquests jocs d’estratègies malignes i n’han analitzat els motius. Alguns s’han excusat dient que ells no havien tirat la primera pedra. Que era del teu redol, que venien els macs. T’han volgut fer combregar amb rodes de molí, han volgut immobilitzar-te. Es tractava de no deixar-te moure ni peu ni cama i d’acusar-te d’inacció immediatament després.

Aquest exercici deshonest s’ha convertit en el veritable joc polític. La voluntat de desfer-te dels fermalls només s’ha interpretat com una excusa i, si t’has queixat, t’han dit que volies atacar el teu bàndol.

Però ara ja han mostrat el llautó i s’ha vist que sí, que eren llops doctrinals amb pell d’ovella. Coses que ningú no ha volgut veure. Tothom ha mirat cap a una altra banda. És quan aquesta manera de fer es mostra com un veritable exercici de la raó que la política s’oposa a l’ètica i a la moral. Fins i tot quan han afirmat que havies de provar de refer els ponts s’ha vist que del riu brut sempre hi ha qui se n’aprofita, el desvia, i el fa afluir cap a unes altres mars. De sobte has passat a ser un obstacle. I no per als principis, sinó per als interessos.

Amb tot això, han dit que no havien de resoldre problemes que han pretès que havies creat tu. I han fet el sord a aquella manera d’entendre la política com l’art dels compromisos intel·ligents que tu has posat contínuament sobre la taula. Per ventura, l’errada ha estat teva: has volgut fer projectes amb sentit que la guarda ha returat entre consignes. El diàleg enfront d’una política de silenci i menyspreu que t’ha volgut capolar. Has volgut desfer un nus polític amb la llengua que obre horitzons i no amb el blasme.

Però la debilitat mai no és inofensiva. Aquesta letargia que han bastit t’ha malmenat però no t’ha afeblit. Tu has rebut les rapinyades. Han provat d’eclipsar-te, però això només ha intensificat la teva voluntat irrevocable de fer surar la nau. Remàveu amb enginy en l’enervació. I si has callat – de vegades és fàcil d’entendre el silenci- ha estat per no entrar en el joc brut, per no fer evident aquella idea que converteix el llenguatge polític en una manera de fer versemblants les mentides i de fer creure en la solidesa d’allò que només és vent. Camps a través. T’has trobat travessant llocs despoblats i fora del camí perquè han fugit del teu costat aquells que t’havien d’acompanyar. T’han brindat la solitud i l’han confosa amb la idea que, quan parlaves, només et prenies a tu mateixa per referència, sense adonar-se que t’havien deixat sola. Has tengut la sort de tenir al teu costat la gent que ha partit amb tu. I dic, amb això, el fetge que heu tengut, dic la barraca de serenitat que heu edificat al costat de la riuada, dic la dignitat enfront de la misèria moral que hi sura.

Però, qui ha rebut amb els atacs ambiciosos de demagògia ha estat la nau atrotinada de tots plegats. I això sembla que no s’havia previst. O sí. I si fos així, encara faria més vergonya. Però el que no han sabut veure ha estat la teva capacitat de fer de la feblesa que t’havien adjudicat el camp de forces que ha fet net el centre de la ferum mordaç dels que lladraven. De la teva impotència, paradoxalment, n’has fet un lloc respirable on no s’ha imposat la força bruta. N’has tret, ves per on, idees per a fer la feina d’una altra manera. Fins i tot des de la resistència has comprès que de la mateixa debilitat  se’n treuen noves maneres de teixir la llana. Que la política no sempre és cosa de braons i de dominació.

No n’han après, aquesta és la pena. I és precisament això que no es pot legitimar: aquesta manera de podrir les arrels del diàleg i del debat que fa de la política un art d’aixecar la pols. Que crea l’aversió a la tasca del governant, que només és l’escuma bruta que fa la torrentada. I les coses queden per fer.