La campanya impulsa el PSC i el PP a Catalunya, però lluny dels seus millors resultats

Les eleccions espanyoles han estat, històricament, on els partits d’àmbit estatal han sortit més ben parats al Principat. El debat polític es polaritza en dos blocs, l’un encapçalat pel PSOE i l’altre pel PP, amb un protagonisme gairebé en exclusivitat dels candidats d’aquests dos grans partits, i són constants les crides a votar-los per decidir el color de la pròxima majoria parlamentària al congrés espanyol.

De fet, habitualment, el vot útil era pensat, sobretot, per evitar que guanyés l’altra opció. Això feia que, al Principat, CiU fos la principal força al Parlament de Catalunya i que els socialistes guanyessin en les eleccions espanyoles.

No obstant això, aquesta dinàmica es va trencar. La victòria dels comuns l’any 2015 i 2016, amb el referèndum acordat com a principal bandera, i les d’ERC el 2019 van introduir una agenda catalana, amb un projecte a Madrid i l’independentisme amb màxims històrics, amb 23 escons dels 48 que hi havia en joc al Principat.

Però en aquestes eleccions s’ha recuperat la crida al vot útil, principalment a favor del PSC, amb l’argument de barrar el pas a la ultradreta. Els partits independentistes no semblen haver trobat encara espai en el relat que impera de dues grans alternatives en la política espanyola, entre el PP de bracet de Vox, que podria implicar una reculada de drets, i la continuïtat del govern del PSOE i Sumar. Ara com ara, ERC no revela quines condicions posa per a votar Pedro Sánchez i demana d’acordar-ho amb la resta de forces independentistes i Junts i la CUP es limiten a dir que blocaran qualsevol candidat que no es comprometi amb un referèndum.

El vot útil torna al Principat

D’aquesta manera, molts votants prioritzen ara d’impedir un govern del PP i Vox. Sobre això, el darrer baròmetre del CEO detectava un impuls del vot dual. Si un 9,9% dels partidaris de la independència deia que havia votat els comuns o el PSC l’any 2019, ara són un 19,1% els qui diuen que optaran per una d’aquestes dues formacions. És a dir, més del doble: un independentista de cada cinc.

Les estimacions del CEO troben que un 13% dels votants de Junts de l’any 2019 ara ho votaran el PSC, igual com també un 12% dels d’ERC i un 6% de la CUP. Això voldria dir 130.000 votants que anirien de l’independentisme als socialistes.

Aquest vot que perd l’independentisme i guanya el PSC canvia totalment les expectatives. Alhora, el PP, amb moltes possibilitats de governar a l’estat espanyol i amb energies renovades, és el que s’enduu la major part de votants de Ciutadans, que no es presenta en aquestes eleccions, i també és capaç d’atreure una part dels votants de Vox i uns electors que no van votar ara fa quatre anys, després d’un desgast evident pel govern de Mariano Rajoy entre el 2011 i el 2018.

Una millora, lluny de registres històrics

En aquestes eleccions, es preveu que el PSC sigui el guanyador al Principat. Ara el PSC té 12 escons i el PP solament 2. Entre els sondatges que publiquen el resultat per demarcacions, hi ha el de GAD3, una de les consultories més reconegudes, que dóna 14 parlamentaris al PSC i 8 al PP; i Sigma Dos, d’El Mundo, 12 al PSC i 8 al PP. Les estimacions del CIS són diferents de la resta: 18-22 el PSC i 6-8 el PP.

Malgrat la millora evident de totes dues formacions, són ben lluny dels seus millors resultats i, de fet, podrien no tenir ni la meitat dels escons que es reparteixen a Catalunya. En el cas del PSC, la previsió és que guanyi a la demarcació de Barcelona, amb una desena d’escons, dels 32 en joc, i que aconsegueixi un escó a Girona i Lleida i un o dos a Tarragona.

El millor resultat del PSC són 25 escons, és a dir, una majoria absoluta d’escons, que va obtenir tant el 1982 com el 2008. La primera, amb la promesa de “canvi”, els socialistes foren impulsats per primera vegada al capdavant del govern espanyol. El tàndem Raimon Obiols – Ernest Lluch va aconseguir un 45,83% dels vots; va arrasar a la demarcació de Barcelona, amb 18 escons (48,19%), i també fou primera força a Lleida, amb dos escons dels quatre, i a Tarragona, amb tres dels cinc. L’única demarcació que se’ls va escapar va ser la de Girona, on van empatar a dos escons amb CiU, amb 5.000 vots de diferència.

L’any 2008, amb Carme Chacón de cap de llista, es va repetir el resultat. En la legislatura anterior, hi havia hagut el referèndum sobre l’estatut, amb una campanya ferotge del PP, que va recollir signatures en contra i va presentar un recurs d’inconstitucionalitat al Constitucional espanyol. En aquesta campanya el PSC va fer servir un eslògan que va fer forrolla en la política catalana: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Els socialistes van guanyar en totes quatre circumscripcions: 3 escons dels 6 de Girona, 2 dels 4 de Lleida, 4 dels 6 de Tarragona i 16 dels 31 a Barcelona.

Enguany, tot i haver-se creat un clima semblant de plebiscit, amb l’amenaça de l’extrema dreta, el PSC no sembla capaç de mostrar la transversalitat de temps enrere, després d’haver perdut el sector més catalanista. Es veu lluny d’aconseguir un 50% de vots a la demarcació de Barcelona, o qualsevol altra, i pot ser tercera força a les de Girona i Lleida.

El PP, després de tocar fons, amb 1 escó l’abril del 2019 i 2 el novembre del mateix any, ara pot obtenir-ne 8. Això vol dir que fins i tot pot ser segona força a Catalunya, frec a frec amb ERC i Junts. El millor resultat del partit encapçalat ara per Alberto Núñez Feijóo va ser l’any 2000, quan va obtenir 12 parlamentaris catalans. Més tard, s’hi acostaren el 2011, amb la majoria absoluta de Rajoy, quan n’obtingueren 11, en un moment en què hi havia un acord entre CiU i el PP a Catalunya.

El 2000 també hi va haver una majoria absoluta a Espanya, en aquest cas de José María Aznar, amb un discurs moderat centrat en el creixement econòmic, l’entrada a la zona euro i la inversió en educació i infrastructures. A Catalunya havia signat el pacte del Majestic amb CiU i Aleix Vidal-Quadras havia estat apartat per suavitzar la línia del partit i facilitar el manteniment del pacte de governabilitat. El PP va aconseguir representació en les quatre circumscripcions: 8 escons a Barcelona, 1 a Girona, 1 a Lleida i 2 a Tarragona.

Per més sorprenent que pugui semblar, el PP solament ha pogut obtenir majoria absoluta al congrés espanyol quan hi ha hagut una gran sintonia –i un acord– amb el govern de la Generalitat. Tot i la millora de les expectatives, ara són lluny de la majoria absoluta i encara s’ha de veure si tindran prou majoria amb Vox. En una línia semblant, tot i la millora a Catalunya, el PSOE, amb poc més d’un centenar d’escons, és molt lluny de la majoria absoluta de 176 diputats, i qualsevol pacte alternatiu al PP ha d’incloure l’independentisme català. Així doncs, en la hipòtesi de màxima igualtat entre blocs a l’estat espanyol, sense un suport important a Catalunya difícilment es pot aconseguir la governabilitat a Espanya.