“A vegades anem amb uns altres veïns a veure l’esquelet de l’edifici. El mirem i encara pensem que tot és irreal. Fins i tot, a vegades diem, mira, sembla que no està tan negre.” La Maria, una de les propietàries que va veure com el 22 de febrer li canviava la vida, parla per telèfon amb VilaWeb. Tant ella com la resta de propietaris fa dies que reviuen amb més intensitat aquelles hores de l’incendi. Avui fa mig any que va passar i els mitjans de comunicació tornen a dur el tema a portada i els demanen de parlar sobre aquell malson de què es comencen a despertar. Pepe Mas, que és un metge retirat, ho racionalitza i diu que ara viuen la part més important del dol i que ja no poden fer res més que esperar.

Tant a ell com a la seua dona els resulta molt dur de tornar al lloc on es va calcinar una part de la seua vida. Però la vida, diuen, continua. Per la rotonda i l’avinguda que rodegen l’edifici els cotxes circulen amb certa normalitat. Tal com diu la Maria, sembla que amb el sol i la llum de l’estiu l’esquelet guanya en varietat cromàtica.

Eren dos quarts de sis de la vesprada del dijous 22 de febrer quan, segons l’informe policíac, una fuita de refrigerant en el condensador de la nevera de l’apartament 86 de la torre més alta va originar el foc. És un gas molt inflamable que es pot encendre a temperatura ambient o per l’efecte de l’electricitat estàtica. La resta és la història d’un incendi com no s’havia vist mai a la ciutat, amb les flames que passaven de balcó a balcó amb una velocitat tan esfereïdora que va sorprendre els equips d’extinció.

En pocs minuts, de qualsevol punt de la ciutat de València es podia veure una columna de fum que no feia presagiar res bo. I res bo és que, en pocs minuts, aquell edifici tan modern i singular del barri de Nou Campanar de València era engolit per les flames. La televisió mostrava en directe què passava i, fins i tot, algun rescat heroic de persones refugiades en un balcó. Amb tot, els residents que a peu de carrer observaven el desastre, se sentien desarmats i passaven llista, vigilaven els grups de WhatsApp per saber si tots havien pogut eixir amb salvament. Finalment, deu dels veïns no ho van aconseguir. Aquesta absència els pesa ara, quan veuen que la rehabilitació és possible.

Cap a la rehabilitació

A l’edifici, que es va vendre com una joia de la domòtica i de les noves tecnologies de la construcció, hi ha 138 habitatges repartits en dos blocs, un de més alt que l’altre. Hi havia patis i zones comunes i una piscina. I una sola porta d’accés. L’esquelet negre continua allà, canviant de color, però ara, després d’uns quants mesos de calma aparent, l’activitat comença a tornar-hi. El mes de juny, l’associació de propietaris va rebre la bona notícia que no caldria assolar l’edifici, sinó que podrà ser rehabilitat. La Maria diu que això la va alegrar molt, que té moltes ganes i il·lusió de tornar a estar amb els veïns que, després de l’incendi, encara han estret més la relació. “Però les sensacions canvien segons els dies”, diu.

L’associació ja ha encarregat el projecte a l’estudi d’arquitectura Arqueha, d’on han eixit uns altres edificis singulars a València. Ara tenen un termini de set mesos per a redactar el projecte de reconstrucció. La proposta inclourà, és clar, un nou replantejament de la façana perquè no recorde com era l’edifici abans de l’incendi. Després s’hauran d’adjudicar les obres d’execució. Calculen que tardaran entre dotze mesos i divuit i que el cost total rondarà els trenta milions d’euros.

Enrique Salvador, president de l’associació de propietaris afectats per l’incendi de Campanar, Aproicam, comença a veure la llum i troba que el procés de rehabilitació ja és encaminat. “La gent recorda la tragèdia, però ho normalitzen”, diu, i afig que quan passa davant l’esquelet ha aconseguit de no mirar-lo fixament.

Els treballs de desenrunament, que és el pas previ a la rehabilitació, començaran el mes vinent. Amb tot, aquests dies hi ha alguns operaris d’una empresa especialitzada en neteges industrials per a retirar els residus sòlids contaminants.

Quant a qui ha de fer-se càrrec de les despeses de la reconstrucció dels habitatges, l’associació confia que seran les asseguradores. L’associació de propietaris treballa perquè cap d’ells no haja de pagar involuntàriament un lloguer i que s’amplie la moratòria de les hipoteques fins que s’acabe la rehabilitació.

Pepe Mas, el metge retirat, també demana més ajudes públiques, diu que la seua pensió és bona, però que la mitjana dels pisos de lloguer és de 1.300 euros i que costa de pagar.

Els darrers de Safranar

L’onada de solidaritat amb els afectats de l’incendi es va desencadenar poques hores després que tot començàs. Els bombers encara lluitaven contra les flames i en una associació del barri ja es recollien roba, flassades i menjar per als qui van haver d’abandonar casa seua deixant-ho tot darrere. Quant a l’allotjament, les primeres nits les van passar en hotels o en cases de familiars. Alguns, pocs, tenien unes altres residències i s’hi van instal·lar. Però la majoria va acceptar els pisos, propietat de l’ajuntament, al barri de Safranar. Era una solució temporal fins que poguessen trobar uns altres llocs on viure.

Als 131 habitatges, que s’havien d’acabar d’equipar, s’hi van instal·lar 229 persones. La Maria en va ser una. S’hi va estar quatre mesos fins que va llogar un pis a Campanar mateix. Com la majoria de perjudicats, ha intentat de no desvincular-se del barri ni anar-se’n lluny de les persones que coneix. Les 41 famílies que encara són a l’edifici municipal de Safranar han de lliurar-ne les claus el dia 26. L’administració els subvencionarà durant un any una part del lloguer del pis on vagen. Segons la Generalitat, fins ara s’han abonat 970.000 euros en ajuts als afectats per l’incendi.

Deu morts

Les víctimes de l’incendi veuen com a poc a poc s’aclareix el seu futur. Amb tot, a l’incendi van morir deu persones. Quatre eren membres d’una mateixa família, en Ramon i la Marta, una parella i els seus fills molt menuts, que van viure minuts d’agonia i angoixa tancats al bany de casa seua, explicant als seus que els bombers no els havien deixat eixir, però que ningú els anava a rescatar. Una amiga de la parella ho va explicar al diari Levante. El pare d’en Ramon va presentar una queixa perquè s’investigàs què havia passat. Més de quatre-cents veïns del mateix edifici, a la part oposada d’on va començar el foc, no van obeir i es van salvar.

El mes de juny, la secció quarta de l’Audiència de València va dictar una ordre perquè el jutjat reobrís el cas perquè considerava que s’havien de practicar diligències noves per aclarir-ne totes les circumstàncies. La sala estimava així el recurs d’uns quants afectats contra la decisió del jutjat d’instrucció número 9 de València de sobreseure provisionalment les actuacions. Aquella decisió es va prendre el mes de març, poques setmanes després de l’incendi.

També hi va morir la Pilar, que era professora de filosofia de l’IES Malilla, tenia prop de seixanta anys i es volia retirar. L’Esther era una sanitària d’Alzira, tenia trenta-cinc anys i era fallera al seu poble. La Carmen era una treballadora de banca retirada i vivia tota sola a la novena planta. L’Alina i sa mare eren de Museros (Horta Nord) i es van traslladar a València quan la mare es va separar del pare.

El foc paorós i el polietilè inflamable

Les primeres hores després de l’incendi la pregunta recurrent era com va ser possible que un edifici modern com aquell s’hagués cremat amb tanta facilitat. Les primeres mirades dels experts van anar al revestiment de la façana. La investigació va concloure que el material era inflamable. Es va parlar de les façanes ventilades i de tots els components amb què la van fer per donar a l’edifici aquell aire futurista que tenia.

Mesos després, l’informe concretava les dues capes d’un aliatge d’alumini i magnesi unides per una làmina de resina termoplàstica, el polietilè. Enganxada a la façana hi havia una capa de llana de roca, que és incombustible fins als 1.200 graus. El polietilè, en canvi, es fon a 137 graus i es descompon a 406. L’edifici va arribar als mil graus. L’informe parla de gotes ardents que esquitxaven les xapes i anaven propagant les flames molt de pressa.

L’ús d’aquests materials va ser legal fins el 2019. L’incendi de la torre Grenfell de Londres el 2017 va fer replantejar algunes coses i els fabricants van substituir les capes d’alumini de polietilè per un altre material.

Després del sinistre de Campanar també es treballa per continuar canviant la normativa. Unes quantes entitats relacionades amb l’enginyeria, la seguretat i l’edificació s’han unit per reclamar al govern espanyol que revise la normativa relacionada amb la protecció contra incendis.