Caminaràs pel pedregar

(A Jordi Cassany, amb agraïment)

L’últim dia vaig fer enfadar els d’esports i avui els tocaré el botet a l’ANC i Òmnium, i així aquest mes hauré fet honor per partida doble a la llufa (naturalment immerescuda) que duc penjada.

Diumenge al vespre la gent del Casal Panxo de Berga ens van convidar a debatre sobre l’estat de la cosa (entengueu la llengua. La cosa és polisèmica: designa el procés per al poble català i la salut de la llengua per als lletraferits). No era l’enèsim debat: des del moderador fins a l’últim ponent (una taula de sis xerraires, poca broma) eren gent amb coses a dir sobre l’assumpte, que no és poc i passeu-me la immodèstia. A més del privilegi de poder sentir la Mireia Boya en versió original, que sempre estimula més, es van sentir coses molt interessants. Però jo me’n vaig tornar cap a casa amb una nosa que em va quedar rondant per la closca com un moscardó: la queixa sobre la qualitat del model de llengua dels mitjans (en versió ‘gent del carrer’: a tevetrès diuen això malament i allò pitjor) combinada amb la coneguda declaració ‘no hi veig cap mal que a la república catalana el català i el castellà convisquin en pau i harmonia’, en aquest cas expressada per l’escriptor Jordi Cussà, un luxe per a la ciutat. Com que l’ambient, malgrat les discrepàncies, era fraternal, vaig mirar de replicar-hi així tal com raja, però sempre amb aquella sensació que, quan poses exemples de la degradació del codi, l’avançat grau d’interferència del pobre poble català no deixa que t’acabis de fer entendre.

I aquest matí el destí ha vingut a dar-me un cop de mà. Jo em comprometo a escriure-ho més a poc a poc, però us demano que llegiu també amb un pelet més d’atenció. Fet? Doncs provem-ho, va. Veig el cartell enorme que van penjar a Vic l’ANC i Òmnium en suport del regidor Joan Coma amb una llegenda així de grossa que diu ‘Mai caminaràs sol’. I ja hi som, esgarrifança al canto. Vosaltres no? Els que sí que l’heu sentida, ja podeu canviar d’article i anar a una cosa de més profit. Els que no, tornem-lo a llegir: ‘Mai caminaràs sol’. Què, re? No us grinyola res? Ah, a alguns sí: potser diríeu ‘Mai no caminaràs sol’, oi? Aleshores encara esteu pitjor, perquè vol dir que combateu la interferència amb els burocratès de laboratori, que encara fa més mal.

El lema és pres de l’himne del Liverpool (originàriament una cançó d’un musical), You’ll never walk alone, habitualment traduït al castellà com ‘Nunca caminaràs solo‘ i calcat al ‘catanyol’ en la forma que hem vist. Però si un lletrista del país volgués fer una cançó per dir això i no partís de cap model previ interferint-li la creativitat, el que escriuria fóra ‘No caminaràs mai sol’ (o ‘tot sol’), de la mateixa manera que diem ‘No deixis mai que la realitat t’espatlli un bon reportatge’ o ‘No has estat mai a Constantinoble?’ El forçament melòdic que hem de fer per llegir el lema que figura al cartell repugna a la prosòdia de la llengua catalana, perquè senzillament no és català. Pronuncieu-ho en veu alta i ho entendreu (espero). És com quan sentiu parlar en anglès un jugador que acaba de fitxar per un club d’allà i té prou feina a aprendre el vocabulari: diu mots més o menys pròxims a la llengua anglesa però amb l’entonació de la llengua original. És per això que l’entenem molt millor que a un nadiu de Bristol. Perquè la llengua no són solament parauletes, i l’entonació és un element fonamental. Els mots són les peces de vestir i la corba melòdica és la manera de posar-se-les. Si et cardes els calçotets per sobre dels pantalons no esperis que et convidin gaire enlloc.

Ara em direu: d’acord, però tot plegat no té gaire importància, només és una frase. I aquí l’espifiarem. Perquè no es tracta d’una frase (qualsevol cas és sempre una sola frase, un sol mot, una sola expressió), sinó de l’exemple de com és d’insidiosa la penetració del codi aliè en el propi. El parlant ni se n’adona. M’hi jugaria mig sou que els responsables del cartell, abans de donar-lo per bo i penjar-lo, devien consultar algun expert. I tenint en compte qui són, segur que si no era un filòleg havia de ser com a mínim algú amb bons coneixements de la matèria. I tanmateix hi va donar el vist-i-plau. I ara ho remato, hi poso el llacet i podeu procedir a engegar-me a pastar. Com pretenem que els periodistes dels mitjans millorin la qualitat de la llengua que ens propinen si fins i tot l’ANC i Òmnium són víctimes del calc i ni se n’adonen? Dit d’altra manera: la potència de penetració de les llengües dominants (en aquest cas castellà i anglès) és tan abassegadora, tenen tants i tants canals de comunicació contra les nostres miserables defenses, que per cada bústia que l’ésadir ensenya als professionals dels mitjans els cauen tres-cents sí o sí, no queda una altra o li han pujat els colors. Per això és bàsic que a la república del futur català i occità no estiguin en igualtat de condicions amb el castellà; perquè en igualtat de condicions legals, la desigualtat en termes de mercat és tan brutal que no durarem ni quatre dies.

I mentrestant, anem jugant amb els diacrítics.