Caminar el país

Caminar pel simple plaer de caminar i per més coses també.

No m’agrada gaire fer articles personals i aquest, encara que d’entrada ho sembli, tampoc no ho serà. Però és que he tornat al Penyagolosa, ara fa poc, al seu voltant de pins espellofats i d’aurons i de carrasques i de savines (sobretot les calmoses, impertorbables savines), i tant com escric, ara, m’ho torna a evocar.

I no és tan sols per la muntanya concreta, aquest mític gegant de pedra: qui diu Penyagolosa diu el Montcabrer o el Puigpedrós o les Gavarres. El camí de cavalls. La Murta. És impossible, en aquest punt, l’exhaustivitat: cada cim, cada paratge, en són un reguitzell i es complementen o inciten contrasts i preferències. Jo he escrit avui Penyagolosa perquè vinc ben recentment d’aquell espai concret de bancals que de mica en mica el temps va desdibuixant, de masos que s’enrunen i de terra dura que, abans com ara, costava tant de cultivar.

He escrit Penyagolosa com una exhortació, però vull parlar d’un verb, en realitat, o d’una sensació: del goig de caminar. De caminar el país. Que vas tota la setmana de bòlit i que de cop trobes unes hores per a respirar. Tan poca cosa, en aparença, com això: aire.

Aire lliure.

Aquesta modesta desintoxicació.

Els voltors que planen a les altures, tan elegants. L’olor intensa d’herba de pastor que la mica de sol de seguida escampa i que sembla impossible, des de tan avall, des d’aquell humil mantell de branquillons. El roure majestuós tot vestit de tardor i que diu que em miris a mi, només a mi que desplego les branques al mig del prat com un paó. Budells de senglars deixats estar arran de camí. La sang color de vi jove, magenta, granat, borgonya, pruna, amarant la terra que l’ha feta i que l’ha alimentada fins que pam!

Que la realitat crua ens salvi també de tot excés de bucolisme.

Però, igualment, veure com s’alça el dia i després, en tornar pel mateix camí que els pelegrins (que el fan un cop l’any des de fa segles, i que això deixa ecos i petjades), establir que la millor llum és aquesta altra, quan el món es daura en biaix.

Igualment, sí, el silenci i el vent entre les carrasques. O sense silenci, perquè camines amb amics i n’hi ha que xerren o que riuen o que tot. Que si vols quietud deixes que avancin i les veus de seguida es desdibuixen i quedes sola amb les teves passes i els ocells que callen quan et senten i que després hi tornen perquè, total, res. Però que si vols saber coses t’hi tornes a acostar, als de la conversa humana, perquè resulta que discuteixen aviam si això és càdec o ginebró, que s’assemblen i són família, però que de més a prop, mira de més a prop. O perquè han trobat una cuca grossa, negra i lluenta amb ratlles d’un roig intens perillós i s’ha de retratar perquè aquí dalt no hi ha cobertura però aquesta bèstia bé que deu tenir llinatge (i resultarà que sí, i que és una cuca papera de les de tota la vida, de les que en un article Martí Domínguez és capaç de relacionar amb el marquès de Sade i amb aquelles morts que hi va haver al segle XIV a prop d’Ontinyent i que van donar nom a la partida dels Cinc Donzells: coses que trobes si fas una cerca que digui “escarabat butllofer”). O perquè diuen els noms dels llocs, precisament. Els noms que hi ha mapes que encara marquen però que igualment necessiten saber-se pronunciats. El mas de les Xiquetes. El mas de Vela. La lloma Bernat. La moleta de Gargant.

Jo no sé si és veritat això que comentava un amic, que perdem el costum de caminar, de caminar el país, d’aprendre’n les sendes i els perfils. Ell afirma que en fa estadística, i que cada vegada hi comptabilitza menys saludats (és dels que sempre diu bon dia fins que es fa de nit), quan surt a caminar. Potser sí. Però també pot ser que passi allò de creure que el món s’acaba i que abans tot sempre sí però ara ja no. I segurament és això. Espero que sigui això. Perquè el país és la gent i la terra que l’acull. I perquè mútuament es modelen. I perquè, per a respectar-lo (més: per a estimar-lo) fa falta conèixer-lo. Aquesta evidència que de vegades oblidem.