Caminar com a revolta

Fa un parell de setmanes parlàvem de la sessió que va inaugurar el Seminari ‘La carretera en el paisatge’, una iniciativa de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. I dèiem que el ponent, el jove professor Fabio Manfredi, «entén la carretera com una línia, amb totes les seves declinacions possibles, perquè al final tot està connectat i una línia són dos punts de connexió, un d’inici i un altre de final. I entès així, també li podem donar molts altres significats, que ajuden a obrir la perspectiva: la idea de destí, de compromís o d’unes dades.»

Setmanes abans de l’aventura de la carretera, pocs dies abans de Sant Jordi, havia organitzat i moderat una conversa amb tres editores, centrada en les novetats literàries d’escriptores i d’activistes feministes. Hi va sortir el nom de Rebecca Solnit. L’editora d’Angle, Rosa Rey, va citar un dels seus llibres que la té fascinada, Wanderlust. Una historia del caminar (no és traduït al català). Deia Rosa Rey: ‘Un llibre preciós, una història sobre què significa socialment caminar com a rebel·lió.’

No me’n vaig poder estar i vaig comprar Wanderlust. I amb la lectura d’aquest llibre, la idea del camí i del caminar encara se m’ha ficat més endins. Solnit el va escriure a finals dels anys noranta. En l’edició en espanyol del 2015, de l’editorial Capitan Swing, apareix un pròleg de l’autora posterior a la primera edició, titulat ‘Encara caminant’. En el text, recordant les mobilitzacions a tot el món contra la guerra d’Irak, l’activista escriu: «La caminada global de més de trenta milions de persones va fer que el New York Times considerés la societat civil com ‘l’altre superpoder del món’.» I tot seguit assegura: «El segle XXI ha marcat l’inici de l’era del poder de les persones i de la protesta pública.»

L’apoderament de les persones quan s’uneixen, l’apoderament que tan bé coneixem en el si de la nostra societat, sortint al carrer i caminant plegats, cada Onze de Setembre i, sobretot, a partir de l’1-O, plantant cara a la deriva autoritària de l’estat executiu i judicial espanyol.

Abans dels esdeveniments de la nostra realitat actual, Solnit ja assegurava: «Caminar en si no ha canviat el món, però caminar junts ha estat un ritu, una eina i un reforçament de la societat civil, capaç de resistir la violència, la por i la repressió.»

Però Solnit va més enllà i també parla del temps del caminar com ‘del temps entremig’ i de «l’habilitat per a apreciar aquest temps mort, l’ús del qual és inútil, que molt sovint sembla que s’evapora, com ho és apreciar que ets a fora, incloent-hi fora d’allò que és conegut; les converses amb el mòbil sembla que serveixin d’amortidors contra la soledat, el silenci i els encontres estranys.»

I encara parla de l’obesitat i de la seva relació amb la crisi de la salut: «Aquesta obesitat no solament és circumstancial (en un món d’entreteniment digital i d’aparcaments, d’expansió i suburbis), sinó conceptual en origen; la gent oblida que els seus cossos poden estar capacitats per als reptes que afronten i que és un plaer utilitzar-los. […] La lluita contra aquest col·lapse d’imaginació i compromís pot ser tan important com les batalles per la llibertat política, perquè només recuperant un sentit del poder inherent podem començar a resistir ambdues opressions i l’erosió del cos vital en acció.»

Són noves mirades i noves transcendències sobre aspectes tan aparentment trivials com el camí i el caminar… Per això no deu ser casual, que pocs dies després de l’arribada a casa de Wanderlust, fent una visita al taller dels amics de Tinta Invisible descobrís una nova obra de Perejaume, lligada al seu darrer llibre que acaba de sortir, Treure una marededéu a ballar (Galaxia Gutenberg). A la coberta, una petjada. A la sinopsi (encara no el tinc a casa) hi diu: «Perejaume és el representant d’allò que podríem anomenar una escriptura total. Una escriptura que es desplega caminant, dibuixant o parlant, i que es fa vivint. És una escriptura que exigeix sortir dels espais que sovint protegeixen les imatges. Un cop a la intempèrie quedaran exposades a l’embat de l’imprevisible.»