Camilleri és viu

Tot Itàlia aguantant la respiració durant un any. I no pas per raons polítiques, que a això hi estan més que avesats, sinó a l’espera de Riccardino, ‘l’ultima indagine del commissario Montalbano’. Però no l’última en el sentit de la més recent, no. L’última última. L’episodi que Andrea Camilleri va decidir d’escriure l’any 2004 en assabentar-se de la mort del seu amic i inspirador Manuel Vázquez Montalbán i que finalment va arribar a les llibreries ahir. ‘Ja tenia decidit de resoldre el problema de la “serialitat”, un dilema molt comú als autors de negra –havia explicat l’escriptor supervendes en una entrevista–, fent envellir el protagonista al ritme del calendari, amb tots els canvis que això comporta, tant pel que fa al personatge com a l’època en què viu. Però després d’allò no em va quedar més remei que plantejar-m’ho en termes de superstició [Vázquez Montalbán i el marsellès Jean-Claude Izzo, també amic seu i traspassat l’any 2000, no van ser a temps d’alliberar-se dels respectius personatges, intenció que tots dos havien manifestat], de manera que se’m va acudir una via diferent per solucionar-ho.’

I aquesta solució és la que finalment, quinze anys després, també podrem saber els lectors. Com es clou definitivament la ‘gran epopeia’ de la novel·la de lladres i serenos més llegida del tombant de segle. Per exemple, si aquest poli antisistema finalment es jubila o bé plega abans d’hora, tip de la burocràcia estatal i la incompetència de les autoritats. I qui és aquest nen, en Riccardino, de qui fins ara no teníem notícia. I, naturalment, l’altre gran afer que divideix els montalbanistes: cedirà a la pressió de la Lívia per viure la vellesa en comú o, coherent amb la seva ineptitud per a la vida en parella, l’engegarà definitivament?

Bregats per l’èxit descomunal que els ha reportat l’obra camilleriana (desenes de milions d’exemplars venuts), els editors de Sellerio n’han llançat una doble versió: la novel·la normal i corrent i una de més gruixuda que contindrà el text original (enllestit finalment l’any 2005, quan ja tenia vuitanta anys, i des d’aquell dia custodiat en una caixa forta) més la versió revisada pel mateix autor el 2016, és a dir, amb… noranta! Luxes només a l’abast dels més longeus (i dels prolixos: en aquest impasse d’onze anys van ser publicats ni més ni menys que quinze títols de la sèrie. Un cada nou mesos).

A casa nostra també hi haurà bufetades per aconseguir un exemplar, però si hi esteu interessats sapigueu que a Barcelona el trobareu tant a Le Nuvole de Gràcia (aprofito per saludar el meu camell personal i propietària de la llibreria, ciao Cecì, i per recordar-li que me’n guardi un exemplar ben guardat) com a la nova La Piccola, a Sarrià. Per a la versió catalana, en canvi, encara caldrà esperar un parell d’anyets, perquè anem amb quatre o cinc títols de retard. Després de L’altre cap del fil, que acaba de sortir, i d’Exercicis de memòria (autobiogràfic), que apareixerà passat l’estiu, encara quedaran tres montalbanos més abans d’aquest. Tot això que hi guanyem.

Itàlia ha celebrat la publicació del llibre amb una marató de lectures públiques del text (la de la nit abans, que s’havia de fer a Palerm a les cinc de la matinada, la van suspendre a causa de les destrosses causades per la tromba d’aigua) en teatres de tot el país (a la pàgina del seu club de fans els apleguen. De passada podeu aprofitar-ho per fer-vos una idea de les dimensions del personatge, mesurades tant en obra pròpia com en recepció. Unes xifres inabastables per a gairebé cap altre escriptor, i no em refereixo només a royalties). Els actes d’homenatge a una de les poques persones que han portat felicitat col·lectiva a una nació tan castigada per la política es multipliquen. Avui mateix n’hi fan un a Perusa amb la presència (virtual) dels camilleròlegs més reputats. Però en aquest camp la comunitat lectora catalana no ha quedat mai enrere: som el tercer país, després d’Alemanya i França, que més literatura camilleriana importa (en vam parlar fa just tres anys, en ocasió de l’Aplec Mundial de Fans de l’escriptor); a les programacions de les biblioteques és un autor que no falta mai, i un servidor s’ha fet tips d’anar amunt i avall explicant les peculiaritats, i les dificultats, d’un estil narratiu en què el llenguatge ocupa un lloc més que protagonista. I aquest cop tampoc ha fallat. Abans-d’ahir la llibreria l’Altell de Banyoles va organitzar un final de festa per al club de lectura de la novel·la esmentada una iniciativa quasi pionera: un sopar montalbanià. Dic quasi perquè just abans del confinament, a finals de gener, la gent de l’Ateneu d’Olesa de Montserrat van tenir l’honor de ser els primers d’explotar aquesta combinació letal: novel·la més tiberi. Sabeu aquella sensació que teniu tot llegint els montalbanos, en aquell moment que el comissari arriba a casa i treu del forn la safata de pasta ‘ncasciata, o les sarde a beccafico, o el purpiteddru a strascinasali, o la pasta al niru di siccia, i se l’endú a fora al porxo i penseu: ‘Ai, qui ho pogués tastar!’, que ja sembla que en sentiu la flaire? Doncs aquesta és la idea. I a fe de Déu que els fogons de Can Xapes i Xarcuteries Margarit respectivament se’n van sortir. Camillerians del món, si Olesa i Banyoles han pogut, vosaltres també. Ja veieu si és fàcil: es programa una novel·la seva (en català n’hi ha una quarantena), es busca un xef valent i es fa el final de festa amb xeflis. I, si pot ser, s’hi convida el traductor, que amb una mica de sort (i de Nero D’Avola) us explicarà tafaneries d’aquelles que no es poden posar per escrit.

Bones lectures, doncs, a tothom, bon profit i llarga vida al summe.