23.03.2022 - 20:31
La novel·la negra nòrdica, molt venuda els darrers vint anys al nostre país, em sembla sobrevalorada, en general. Excessiu en les pàgines, tendent a fer com a mínim trilogies (si no sèries molt més llargues), i molt allunyat dels paràmetres de Maj Sjowall i Peer Waloo –que sí que feien autèntica novel·la negra, molt polititza i d’extrema esquerra (i amb moltes menys pàgines a cada volum)–, l’anomenat nordic noir m’ha interessat generalment poc, potser amb l’excepció de l’islandès Arnaldur Indridasson i algun llibre del noruec Jo Nesbo. Ara Camilla Läckberg (Suècia, 1974), autora amb més de trenta milions d’exemplars en seixanta països, acaba de fer una altra novel·la que paga la pena: El mentalista, escrita a quatre mans amb Henrick Fexeus, el mentalista més conegut de Suècia. Jocs de xifres i de lletres, personatges fascinants, el món de la màgia, el passat que sempre torna… Tots els ingredients per a crear un producte entretingut, original i que fa passar una molt bona estona. I per una vegada, les set-centes pàgines no són totalment sobreres. Em disculpo amb ella per haver de fer finalment l’entrevista virtual, una gastroenteritis infantil fa que estigui de guàrdia amb les criatures a casa.
―No pateixis, jo en tinc quatre, sé perfectament de què em parles.
―Gràcies. Com definiríeu el que feu? Novel·la negra, policíaca, costumisme amb cadàvers, thriller?
―Aquesta novel·la i una bona part del que he escrit són novel·la negra, sí, o jo en dic així. N’he fet d’altres que podríem considerar més aviat thriller psicològic, depèn del que escric, però aquesta la definiria sense cap mena de dubte com una novel·la negra.
―Els autors d’aquí estem una mica enfadats amb vosaltres, els nòrdics, perquè feu llibres de set-centes pàgines i aquí anem cap a les dues-centes. Cada llibre vostre que llegeixen són tres llibres nostres que no llegeixen. El fet que els llibres siguin gruixuts és una característica pròpia de la societat nòrdica?
―Haureu de començar a escriure llibres més totxos, més gruixuts. Crec que varia molt i depèn de l’autor, però n’hi ha molts que escriuen llibres llargs. Jo, particularment, sí que tinc una tendència natural a emprar moltes paraules quan escric.
―Vàreu debutar el 2003, aquí l’esclat nòrdic va arribar, sobretot, a partir del 2005. Què representa aquesta nova fornada d’autors nòrdics, especialment suecs, en què teniu un paper fonamental? Aquí us han anomenat la reina de la novel·la negra. És un pes, això?
―A mi m’encanta que em diguin reina en qualsevol ocasió. No et pot desagradar que et diguin reina. De fet, em pregunto on és la meva tiara. La veritat és que em sento molt honorada. Durant molts anys, quan he anat a diferents països, especialment del sud d’Europa, he percebut aquest amor dels lectors. Fins i tot, tinc un lector d’aquí que porta el meu nom tatuat al coll. Això és un lector sacrificat!
―Mentre no es clavi una espasa per recrear la novel·la…
―Això seria una mica més difícil d’entomar.
―Hi ha una altra cosa que també ens fa molta enveja, a banda de les set-centes pàgines, que és que teniu la gran sort que l’estètica de la sang damunt la neu és insuperable.
―És cert, és molt bonic.
―I us agrada posar-ne molta.
―Sí, és molt evident, però no ho pots evitar quan escrius. La sang és molt bonica. Sens dubte, hi ha un punt de fascinació vampíric.
―També ens impressiona veure les xifres de lectors a Suècia que llegeixen llibres suecs: el 70%. I una bona part són novel·la negra. És una de les claus de l’èxit?
―Els suecs són molt lectors i, en general, es pot dir que llegim molt, però també escrivim molt. Hi ha molts autors, moltíssims, i molts, que són molt bons, no han estat traduïts ni exportats, no són coneguts fora. Però és que els nostres hiverns són molt llargs i molt foscos i no hi ha gaire cosa a fer. És un tòpic, però és així. Vosaltres en ple hivern podeu ser en una terrassa bevent cava i nosaltres hem de ser a l’interior llegint.
―Com és escriure a quatre mans? Qui ha posat les consonants i qui les vocals?
―D’entrada, cal dir que som molt bons amics de fa més de quinze anys. Va ser quasi per casualitat que vam ensopegar aquesta idea d’escriure conjuntament, que d’entrada ens feia pànic, perquè a cap dels dos no ens agrada treballar en equip, sobretot a mi, jo treballo sempre sola. Però vam decidir de provar-ho uns mesos, i que si no funcionava, preservaríem l’amistat i deixaríem el projecte aparcat. I ha funcionat d’allò més bé. Ens vàrem dividir les escenes i després ens les canviàvem i tocàvem el text de l’altre, de manera que ara està desdibuixat i cap dels dos no sap qui va escriure què.
―Ha funcionat tan bé que tindrà continuïtat amb dues novel·les més, oi?
―Sí, és una trilogia. Ara hem acabat el segon, que es va enviar a impremta la setmana passada a Suècia. Vàrem començar el primer llibre i ja sabíem com acabaria el tercer. Ho teníem tot molt clar, hi ha una història a cada novel·la i una que travessa tots tres llibres.
―Qui va anar a buscar a qui?
―Érem a la meva casa de camp, asseguts, parlant sobre el futur, de llibres i idees, com sempre, i ell em va explicar una història, volia escriure sobre un mentalista que es diria Vincent. El personatge em va encantar i li vaig dir “i si hi afegim una policia?”, i vam començar a parlar dels assassinats i com hi hauria màgia i codis i vam fer una mena de taller de dues hores i ens vam adonar que teníem els tres llibres.
―Què us atreu del mentalisme i, per extensió, de la màgia?
―Jo he seguit la carrera d’en Henrick de fa molts anys, és el mentalista més conegut de Suècia. No entenc gens com ho fa, no m’entra al cap. Utilitza el llenguatge corporal, la interpretació de la psicologia humana, i sap com funciona la ment i empra això per fer-nos trucs i trampes i a mi m’enganya sempre, no descobreixo mai quin és el truc.
―Us agrada jugar amb els vostres lectors, fer-los patir?
―I tant. M’agrada torturar-los.
―En aquesta obra destaca amb màxima potència un personatge singular, la Mina, una policia obsessionada pels gèrmens i la netedat que en aquest món pandèmic ens creiem perfectament.
―Aquesta és una història curiosa, perquè vàrem crear la Mina abans de la pandèmia i vam pensar que ens havíem passat de frenada, però llavors va arribar la pandèmia i va passar a ser un personatge normal, o com a mínim possible, en aquests temps en què hi ha gent tan preocupada per com vivim. Ha estat una evolució una mica estranya.
―Potser ara tindria problemes per a trobar les quantitats industrials de gel hidroalcohòlic que fa servir.
―Segurament, i també paper higiènic.
―L’altre gran personatge és el mentalista. Diuen que sabem més coses de l’univers que no pas del nostre propi cervell.
―Sí, és cert. Ho hauríeu de demanar a en Henrick, perquè de la parella ell és qui més hi entén, però és veritat que el nostre cervell està molt més avançat del que nosaltres pensem. Hi ha dies que tinc la sensació que faig servir una centèsima part del meu cervell.
―La vostra ànima torturadora es veu en les espases que feu servir en el primer assassinat (no aixafem cap guitarra, el llibre pràcticament arrenca així) i també perquè un dels companys policies de la Mina l’heu fet pare de trigèmins!
―Com deia abans, tinc quatre fills, i en cada embaràs el meu principal malson era que fossin bessons, imagineu-vos tres! Vàrem pensar que els trigèmins eren una capa més de crueltat. I això fa que aquest policia estigui molt cansat durant tot el llibre, que dormi molt poc.
―A mesura que avança el llibre, hi ha un debat molt cru sobre la immigració i l’extrema dreta. De vegades aquí es té la sensació que la socialdemocràcia sueca és una mena de societat paradisíaca, i gràcies a tota la novel·la que hem pogut llegir ja veiem que no ho és pas.
―Durant tota la meva carrera literària m’he dedicat a destruir la idea d’aquesta societat perfecta sueca. Suècia es veu afectada per tot el que passa a la resta d’Europa i tenim un partit d’extrema dreta que ha aconseguit més del 20% dels vots a les darreres eleccions, cosa que em sembla espantosa, penso que la gent no ha entès què va votar. Això passa a molts països, estic totalment esparverada.
―En l’estructura del llibre, funciona molt bé el petit grup humà que hi ha a la comissaria, que permet de veure que la societat és absolutament allunyada de l’igualitarisme i de la incorporació de la dona al món laboral. Tot i això, ells són bons policies. Teníeu aquesta contradicció a l’hora de crear-los?
―Aquests personatges es basen molt en la realitat, el món és molt semblant a la manera com el mostro. Tothom pensa que a Suècia vivim en una societat igualitària i no és veritat. Som una de les societats més igualitàries, però encara s’ha de fer molta feina. Com a dona, he vist caps de plantilla que afavorien els companys mascles, que no treballaven tan bé com tu i que cobraven més. La gent és complexa. Pots ser un bon agent de policia, un bon investigador, encara que siguis un misogin. Són persones complexes.
—Aquesta novel·la té elements clarament diferencials de la resta de la vostra obra, potser pel fet que sou dos autors. Fins a quin punt heu hagut de cedir i fer concessions?
―No hi ha hagut concessions, simplement hem fet que en tota la novel·la la millor idea s’emportés el premi. No hi havia solucions tèbies, ens hem aferrat a la millor idea, independentment de qui en fos l’autor.
―Em sembla que és la més compromesa de les vostres novel·les negres, la més dura amb la societat sueca.
―Per descomptat. Crec que també és perquè m’he sensibilitzat i implicat en el debat polític, en el de la igualtat, en la lluita contra l’extrema dreta. Quan vaig començar tenia vint-i-set anys i ara en tinc quaranta-set. He crescut i espero haver guanyat en saviesa, i això queda reflectit als llibres. Imagineu-vos com seran les meves novel·les quan en tingui vuitanta.
―És inevitable la pregunta, per la proximitat de Suècia amb Rússia: teniu por de l’actual conflicte amb Ucraïna?
―Sí que hi ha por a Suècia, tot i que no tenim gaire clar de què tenim por. No creiem que Rússia es despengi i ens envaeixi, però sí que fa molta por tenir algú tan a prop que és tan imprevisible. I no sabem com evolucionarà la situació. També ens fa molta por la situació amb els refugiats, ens arriben entre dos mil i vuit mil refugiats cada dia, i els suecs han estat fantàstics, però això canviarà la societat sueca i hi ha una por enorme de veure com els partits d’extrema dreta utilitzaran aquest fet. És el gran perill, i sabem que Putin empra la quantitat de refugiats gairebé com una arma per a crear caos a Europa. És una decisió molt conscient, aquesta que ha pres.
