El camí per a recórrer una vegada s’hagi trobat el vaccí contra la covid-19

La troballa d’un vaccí eficaç contra la covid-19 és potser el primer horitzó per a sortir de la pandèmia. Però ja fa temps que els experts avisen que una vegada s’hagi trobat, la solució no serà immediata. No tan sols caldran les proves multitudinàries per a comprovar-ne la seguretat i l’eficiència, sinó que després hi haurà tot un recorregut de procediments legals i repartiment de llicències, és més que probable que hi hagi disputes geopolítiques i, sobretot, caldrà desenvolupar la infrastructura ingent que servirà per a distribuir-lo per tot el món. Com es poden vaccinar set mil milions de persones contra la covid-19? Amb quines traves toparem, pel camí?

Les fases que han de passar tots els candidats

Al món hi ha, ara mateix, trenta candidats a vaccí que ja són de ple al procés d’avaluació clínica, i cent trenta-nou que encara no hi han entrat. Ho explica el document que l’Organització Mundial de les Nacions Unides (OMS) actualitza periòdicament. L’OMS sotmet els projectes a quatre fases. En la primera, s’analitza la dosi necessària i l’absència de toxicitat del vaccí. En la segona, es prova en grups reduïts de persones. I en la tercera, el proven milers de persones. Hi ha una quarta fase, entre la primera i la segona, que l’OMS fa servir per a certs estudis en què s’han fet poques proves.

Entre els trenta projectes més avançats, cal destacar-ne sobretot sis, que ja són en la tercera fase: el de la Universitat d’Oxford i la farmacèutica AstraZeneca; el de la farmacèutica xinesa Sinovac; el de l’Institut de Productes Biològics de Wuhan i l’empresa Sinopharm; el de l’Institut de Productes Biològics de Pequín i de nou Sinopharm; el de la companyia biotecnològica dels Estats Units Moderna; i el de l’empresa biomèdica alemanya BioNTech i la farmacèutica nord-americana Pfizer. D’aquests casos, considerats prometedors, la fase tercera dels assaigs n’avaluarà qüestions tan cabdals com ara si la immunitat que generen perdura, si n’hi ha prou, i si genera efectes secundaris. Aquesta fase final no és, doncs, un mer control protocol·lari, sinó el més determinant i exhaustiu de tots.

Tot i això, l’11 d’agost proppassat el president de Rússia, Vladímir Putin, va dir que havia aprovat un vaccí contra la covid-19, vantant-se que era el primer que es registrava al món. Putin diu que el vaccí és eficaç, que permet d’aconseguir una immunitat estable al virus i que ha passat tots els procediments necessaris. Però la celeritat ha fet aixecar sospites sobre la seva fiabilitat mèdica: els assaigs en humans han durat menys de dos mesos i encara falta una fase vital en el procés, la de fer proves multitudinàries controlades en humans. El vaccí, doncs, no figura a la llista de l’OMS.

La capacitat de fabricació

Vaccines Europe, el grup especialitzat en vaccins de la Federació Europea d’Indústries i Associacions Farmacèutiques, explica que, de mitjana, calen entre dotze i trenta-sis mesos per a manufacturar un vaccí abans no és llest per a distribuir-se. Els controls de qualitat ocupen el 70% de tot aquest temps. A la Unió Europea, tots els vaccins, processos de fabricació i mètodes d’assaig han de complir la normativa fixada pel manual de Bones Pràctiques de Manufacturació fixada per l’Agència Europea de Medicaments.

La quantitat de recursos mèdics, científics i de laboratoris que s’han esmerçat de cop i volta en la recerca d’un vaccí anticovid no s’havia vist mai al món. I això, és clar, pot accelerar-ne el procés. Però cal tenir en compte diversos factors. El primer l’ha posat damunt la taula la mateixa OMS tot just aquesta setmana passada: el director general, Tedros Adhanom Ghebreyesus va advertir que ‘no hi ha cap garantia’ que s’acabi trobant el vaccí adient, i va explicar fins i tot que, si es trobés, no posaria fi directament a la pandèmia.

Per què? Quins topalls hi ha entre el descobriment del vaccí i la posada en pràctica? La resposta és bona part del segon factor que cal tenir en compte: la capacitat de fabricació de laboratoris i farmacèutiques, que mai no ha hagut d’afrontar una producció en massa d’aquesta magnitud. Segons que registra l’OMS, fa dos anys tots els estats del món van demanar, sumats, 3.500 milions de dosis de vaccins per a totes les malalties. L’entitat deia llavors que hi havia ‘problemes de seguretat en els subministraments’ perquè ‘el 32% dels vaccins tenen menys de quatre proveïdors’.

Al món hi viuen, però, més de 7.000 milions de persones. Per tal que el vaccí de la covid-19 arribi de manera igualitària a tot el món, l’OMS va presentar una aliança amb governs de tots els continents (entre els quals hi ha l’espanyol i el francès). La Xina, que té dos vaccins dels sis amb més possibilitats d’obtenir llicència, també s’hi ha compromès oficialment.

Les dues situacions més probables

En el pla teòric hi ha dues opcions de futur més probables que la resta, segons la majoria d’experts, i tal com explica la professora Julia Swann, qui va ser una de les principals responsables del govern nord-americà en el control de la pandèmia de grip A del 2009. La primera és que, una vegada s’hagi trobat el vaccí adequat, se’n puguin produir dosis per a protegir prou població per a evitar transmissions comunitàries i a gran escala, de manera que els casos restants siguin prou marginals per a frenar els brots més perillosos.

La segona opció és que no hi hagi prou vaccins per a tothom i que, en primera instància, es puguin produir tan sols dosis per a protegir certes capes de la població. En aquest cas caldria veure com estipularia cada govern quins són els sectors socials més vulnerables, i restaria encara resoldre com protegir la resta de la població, perquè encara continuaria havent-hi brots.

D’una altra banda, mentrestant caldrà veure el paper que la batalla geopolítica té en la distribució del vaccí. Les dues situacions esmentades només seran possibles arreu del món si el vaccí s’implanta a efectes pràctics com un bé d’accés universal. Sobre aquesta qüestió, de moment, tan sols sabem que molts països ja comencen a establir acords bilaterals amb companyies farmacèutiques per assegurar-se que podran repartir-ne dosis entre els seus ciutadans, cosa que sembla deixar la universalitat real del remei en mans de la cooperació internacional. Almenys, ara per ara.

La Unió Europea, per exemple, ha reservat 225 milions de dosis del vaccí que fabrica BioTech a Alemanya; els Estats Units han reservat 600 milions de dosis del mateix model i del que desenvolupa l’empresa nord-americana Pfizer, i el Regne Unit ha reservat 340 milions de dosis de projectes diversos. En el cas de la Xina, per exemple, alguns alts càrrecs han declarat aquestes darreres setmanes que faran arribar dosis dels seus vaccins a països considerats estratègics per a la potència asiàtica.