Els camins dels llacs del Pirineu, l’aventura de Josep Cuello

Ciències i lletres, els dos camins del coneixement que es bifurquen en algun moment de l’etapa acadèmica, en la ment del biòleg manresà Josep Cuello Subirana no s’han separat mai. Són l’enllaç amb què ho llegeix tot, amb el cap i el cor alhora, a partir de l’estudi de dades i de l’impacte en les emocions, humanitzant el context de tot allò que aprèn. Ens n’adonem en cadascun dels paràgrafs del seu darrer llibre, El camí dels llacs. Guia d’un pirineista romàntic, publicat per Ònix Editor, que presenta demà a les 18.30 a l’Ateneu Barcelonès. “No és un assaig ni un tractat, sinó un dietari”, precisa l’autor. Hi ha sabut conjuminar versos de poetes, cites d’escriptors i botànics, geòlegs, assagistes, periodistes, geògrafs, músics, ecòlegs, més de dos-cents testimonis per acompanyar-nos en una passejada per una setantena de localitzacions del Pirineu, “racons pirinencs que recullen la memòria de tants com se n’han admirat, abans que nosaltres”, resumeix Cuello.

La seva formació científica, com a professor i doctor en biologia –també va ser inspector d’Educació– ens acompanya, ens fa més ric l’aprenentatge, però no més feixuga la comprensió. S’estalvia terminologia científica, explica l’ecosistema dels llacs del punt de vista personal, com a biòleg i com a pescador de truites. Dins la panxa de les truites –explica– ha trobat mosquits o cranis de petits mamífers, com ara rosegadors i musaranyes, i això el porta a pensar en la puresa de l’ecosistema, l’escassetat de bioelements que necessiten les truites per a alimentar-se. “Les passen magres i, quan les tempestes arrosseguen animals o cau un mosquit a l’aigua, se’l mengen. És la meva conclusió personal, perquè no en tinc prou dades.”

Amb pinzellades com aquesta, de biologia animal intrínseca, com quan Cuello descriu amb tot detall la “singularitat magnífica de l’acoblament de les libèl·lules”, ciència i lletra broden una lluminosa oda al Pirineu. Com diu Cuello, “la contemplació i el recolliment interior que propicien els paisatges pirinencs són veïns de l’elaboració poètica”. Per confirmar-ho, serveixen, i molt, els versos –una cinquantena, de més de vint poetes– que l’autor tria per parlar del Pirineu, escrits per mossèn Cinto Verdaguer, Màrius Torres, o el precursor de la Renaixença poètica al Rosselló, Antoni Jofre. I encara ho fa més palès la sentència que ens comparteix de l’escriptor rossellonès Josep Sebastià Pons, qui afirmà que “no hi hauria hagut mai un despertar de la poesia catalana sense el somni de la muntanya”.

El camí dels llacs és “un aplec de senzilles impressions, notes de lectura i quadres de geografia natural i humana”, tal com el descriu l’autor. Però també és una gran porta oberta, una oportunitat per a descobrir nombrosos autors que van ser fascinats, tocats, per l’espectacle pirinenc de muntanyes, camins i aigua sota el cel. Però, a ell, tal com puntualitza al pròleg, no són els cims allò que l’interessa, sinó els estanys –ivons, pantans i embassaments– i els camins que hi menen, com també la doble satisfacció de veure el paisatge i caminar. Tot sol o acompanyat.

Besiberri, Redon i Toro

El camí dels llacs és el resultat de moltes hores d’excursions i travesses pel Pirineu, i molts matins i tardes de pesca. Pescant ha fet poesia i prosa amb les truites. Ara fa deu anys, Cuello presentava, també a l’Ateneu Barcelonès, la novel·la Aigua molla (Stonberg Editorial), en què una truita pirinenca explica la seva vida. Ara l’autor manresà torna a parlar-ne perquè el seu Pirineu ha estat escrit amb les truites. La pesca li aporta la unió amb el seu pare, de qui va aprendre aquest art. “És la meva manera de conèixer i respectar la natura”, afegeix. La natura que també va anar descobrint, d’infant, quan els seus pares el portaven els estius al Pre-Pirineu. De més gran, amb la seva dona –menorquina–, el camí ja havia estat obert. No cercant cims, però sí els estanys més alts del Pirineu, al Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça, i amb molta devoció també per la vall de Benasc, pesca, natura i biologia van fer de la muntanya una excusa, i de l’escriptura, una gran afecció.

Quan li demanem quins són els seus preferits, no contesta amb precisió perquè per ell és una pregunta sense resposta. Això sí, ens explica alguns dels camins i llacs amb una mica més de detall: “Des de la boca sud del túnel de Viella, surt el camí que va cap a Conangles, on hi ha l’estany Redon, un dels més profunds dels Pirineus, molt ben estudiat des del punt de vista biològic, entre més qüestions perquè a la zona hi ha un centre de recerca de la Universitat de Barcelona on els científics van a fer estudis.” També ens explica que sortint d’aquest mateix punt, de la boca sud el túnel de Viella, deixant el cotxe a l’àrea d’esbarjo de Conangles, “es baixa per una pista, fins a les proximitats del torrent de Besiberri. S’hi arriba amb una hora i escaig en un passeig bastant plàcid, i amb vint-i-cinc minuts més caminant seguint el riuet cap al fons de la vall, sense pèrdua, i en un sender bastant planer, serem al segon Besiberri, més petit. El Besiberri és un llac de vall, allargat, que ocupa tot el fons d’una vall”. La conversa ens torna a portar a Benasc, d’on recomana anar a l’ivó de Toro, que, segons que explica, és un estany de collada.

Podeu comprar El camí dels llacs de Josep Cuello a la botiga de VilaWeb

Sobre els perills de la massificació, Cuello reconeix que el perill hi és, però ho matisa: “Precisament per minimitzar-lo, tant a l’estany de Besiberri com a l’ivó de Toro ja fa anys que la pista que permetria un tros més d’accés rodat és tallada als cotxes. En el cas del Besiberri, no es pot passar de l’àrea de Conangles, i en el cas del de Toro, a l’estiu queda tallat el tros del pàrquing del Vado del Hospital fins a la Besurta i cal fer-lo amb transport públic: un servei d’autobusos cada mitja hora.”

Amb la seva experiència de més de mig segle de passejar per les muntanyes, no passa per alt la referència a la prudència necessària per a qui vol gaudir-ne tot sol, perquè també té avantatges: “Si saps conèixer les teves forces i llegir bé el pronòstic del temps, calcular les distàncies i dur bon calçat, roba i menjar adients…” Però –afegeix– “el company d’excursió acreix el gust de la caminada”, tot i recordar, en paraules una altra volta del poeta rossellonès Josep Sebastià Pons, que “qui va a la muntanya sense haver triat la companyia sempre fa un trist camí”.

Compendi de petjades d’emoció

L’olor de regalèssia i romaní i la recreació dels ulls i la serenor de l’esperit en versos de Verdaguer i d’Antoni Jofre van servint la passejada en aquesta guia vivencial i emocional que repassa també quan hi va haver l’esclat de l’excursionisme, amb el naixement de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, l’any 1876, després Centre Excursionista de Catalunya, a final del XIX, que crearia les seves seccions artística, literària i científica, i l’aparició de les primeres guies de muntanya.

Presenta els camins com a memòria d’un Pirineu sense carreteres, el canemàs d’una civilitat rural, que de la muntanya va fer medi. Però no és un crit a la nostàlgia, ni a la crítica, és un compendi de fragments de memòria emocionada de qui ha fet del Pirineu el seu espai de camí i descoberta de la natura, com ara Josep Maria Espinàs i ell mateix. “Hem de fer tot el possible perquè la gent pugui anar a descobrir-hi bellesa. Però no tots de cop”, puntualitza.

“La bellesa ens equilibra, és un bàlsam. Sense bellesa ens desequilibrem”, diu. I s’agafa a l’expressió del pintor William Turner com a suport: “La bellesa és com un vel que cobreix el caos.” Això és el que ho fa tot romàntic, el plaer estètic i cultural que s’afegeix a l’experiència física de caminar per la muntanya, la manera com Josep Cuello ho viu.

Cinquanta anys enrere, quan a Catalunya no hi havia gaire material científic, Cuello es va dedicar a traduir-ne del francès i de l’anglès. I quan el coneixement científic i l’experiència a la muntanya ja convivien dins seu, la narrativa i la poesia van anar desplegant ponts de transmissió, fins aquesta obra més recent, farcida de fets històrics ben documentats i, sobretot, ben seleccionats.

El dietari de Cuello recull també la construcció dels embassaments i preses de les centrals hidroelèctriques, i el naixement del terme pirineisme, del parisenc Henri Béraldi, autor de llibres sobre el Pirineu. De la neutralitat de les dades científiques, embolcallades en apreciacions de l’esperit, fins a les cròniques dels viatgers exploradors, aquest biòleg, escriptor, poeta i pirineista romàntic vol contribuir amb El camí dels llacs a la descoberta i gaudi del Pirineu. “Perquè la companyia dels llibres sempre fa més planer el camí, que sempre és interior”, conclou.