Cameron ens fa més lliures

La setmana passada Mariano Rajoy va forçar Angela Merkel i David Cameron a entrar en campanya, i féu que tots dos prenguessen posició contra la independència de Catalunya. Algun dia supose que sabrem què va passar, perquè, en el cas de la cancellera alemanya, m’expliquen que darrere de les cortines les coses van ser molt més que interessants. I, de fet, al final la cancellera, com va dir el neutral New York Times, va acabar fent només una declaració vaga que no volia dir res. Però el cas de Cameron va ser diferent.

Cameron, amb un cinisme ben professional, va deixar clar que ens quedaríem fora de la UE. És impossible que ni ell ni l’exquisida i tan experimentada diplomàcia britànica s’ho creguen, això. Però, siga com siga, dient-ho en públic ens va fer un favor gran: amb la seua contundència ens va fer més lliures a l’hora de triar quin demà volem.

M’explique. L’independentisme oficial repeteix que no ens quedarem fora la UE. Tanmateix, ja he dit moltes voltes que no n’hi ha precedents, que ningú no pot dir què passarà, que molt segurament, en vista de la trajectòria passada de la UE, s’arbitrarà una fórmula única per resoldre-ho i que en la vida quotidiana, efectivament, ningú no hi notarà cap canvi. Però l’estat català, purament l’estat i no pas la societat, en el moment de nàixer no formarà part de la UE, precisament perquè acabarà de nàixer. Tardarà un minut, una hora, un dia, una setmana, un any o una dècada a ser-ne membre de ple dret; això dependrà de moltes coses. És cert que per als ciutadans i les empreses no hi haurà cap diferència perquè la llei europea ja és vigent avui ací, i hi continuarà essent vigent. Però hi haurà un instant, ni que siga un instant, que no serem membres de la UE oficialment. I ací és on les paraules de Cameron prenen relleu.

Allò que importa és el mandat democràtic. Que els votants anem a votar sabent què votem i a partir d’això donem un mandat clar a les institucions. Doncs perfecte, perquè gràcies a Cameron el 27-S votarem la independència i si guanyem podrem dir amb els vots a la mà i de manera constatable que per als catalans ser dins la Unió Europea no és una prioritat tan gran per a negar-nos a ser independents. I és a partir d’aquesta constatació que hauríem de poder estudiar amb rigor i seny si ens convé ser dins la Unió Europea o no. A nosaltres.

Jo sempre he estat un europeista convençut i militant, però aquesta Unió que tenim ara em resulta cada dia menys atractiva. Perquè els estats hi han segrestat les institucions d’acord amb els seus interessos egoistes i cada dia fan més difícil el funcionament i l’existència d’una Unió que havia estat cridada a superar-los. Que a l’hora de fer la independència, doncs, sospesem si volem ser dins aquesta Unió que tenim ara mateix o no, a mi em sembla molt necessari. Tant, que crec que hauria d’haver-hi un referèndum explícit sobre això i no seria bo d’evitar el debat i d’amagar-lo al poble. Sobretot després d’haver d’aguantar la fanfarronada que ens ha dedicat el ‘premier’ britànic i les amenaces que se n’han derivat.