03.05.2019 - 21:50
|
Actualització: 04.05.2019 - 06:23
Aquests dies, vora quatre-centes mil persones, empreses en realitat, podrien votar en les eleccions per a triar el plenari de diverses cambres de comerç del Principat, molt en particular, la de Barcelona.
L’elecció és d’allò més estranya, perquè els actuals rectors de la cambra volen impedir-ne l’exercici democràtic tant com puguen. Uns quants detalls significatius en relació amb aquesta qüestió: sobre un cens de centenars de milers de persones, en les darreres eleccions en van votar menys de mil. Demanen el vot telemàtic de les empreses dijous, divendres, dissabte i diumenge (ben estrany) i dilluns, i anuncien que es pot votar dimarts, però sense especificar que només es pot votar fins a les nou del matí! I el vot presencial del dia 8, dimecres, només es podrà fer en una única seu a la ciutat de Barcelona, cosa que obliga la gent a desplaçar-se…
Si no n’hi havia prou amb tot això, el format de la tria és ben peculiar i cal entendre’l. Es voten llistes obertes, presentades per sectors industrials, però només quaranta dels seixanta membres del plenari. En el seu moment, l’Íbex va aconseguir que el PSOE canviés les normes d’elecció i permetés que el 20% dels, diguem-ne, escons fossen comprats. I quan dic comprats dic, literalment, comprats. A 75.000 euros l’any. Amb tot això que he explicat fins ara, no us sorprendrà pas quina va ser la cambra que va optar per la xifra més alta de vots comprats. Efectivament: la de Barcelona, on catorze ‘escons’ són de pagament i se’ls reparteixen bàsicament les entitats afins a CaixaBank. A banda d’això, sis escons més representen la patronal (tres, per mitjà d’aquesta cosa estranya que és Foment; i tres, per PIMEC) i només les altres quaranta són per elecció.
La bona notícia de tot plegat és que, aquesta vegada, l’elecció serà renyida. José Luis Rodríguez Zapatero també va ajudar l’Íbex, deixant de fer obligatòria l’afiliació a les cambres amb el propòsit mal dissimulat que, més que no pas representar el teixit industrial del país esdevinguessen una corretja de transmissió del poder. Però insistisc que, malgrat això, aquesta vegada la cosa serà renyida.
I ho serà perquè, a diferència d’anteriors ocasions, aquesta vegada hi ha diverses candidatures que es posicionen contra el continuisme, pel canvi en la gestió d’aquests instruments que són tan importants arreu del món. I amb això, s’amenaça seriosament de fer caure un dels darrers refugis privilegiats del règim a Catalunya. Amb les conseqüències que això tindria.
Ho dic així, i parle de refugi del règim, perquè desgraciadament és en això que s’ha convertit, molt especialment, la Cambra de Barcelona. En un refugi tancat, gairebé un búnquer, aliè al teixit industrial real i a la societat, obsedit només a mantenir dempeus el poder de l’Íbex 35 i les grans famílies que, de fa anys, proven de convertir-se en les representants de la indústria catalana. Amb la voluntat de fer servir les cambres per influir en l’opinió pública a favor de l’statu quo espanyol. Només cal recordar el seu nefast paper durant l’octubre republicà o la seua nul·la implicació en la defensa d’objectius generals que ni tan sols han de ser ideològics, com ara el reclam de la gestió de l’aeroport, el problema de la rodalia de Renfe, la connexió ferroviària al port o el preu abusiu de la tarifa elèctrica.
La decisió de l’ANC de proposar una candidatura independentista (la candidatura Cambres, Eines de país) ha sacsejat el panorama i ha fet obrir els ulls a molta gent, traslladant fora de la cambra l’interès per una elecció que, altrament, hauria passat desapercebuda. És una jugada important i que cal esperar que isca bé, perquè el programa es pot traslladar a altres àmbits socials. També la voluntat de renovació i de respecte a la realitat del país s’expressa d’una manera majoritària en les altres candidatures, tret de la candidatura oficialista impulsada per Carles Tusquets, com és evident. En aquest sentit, és especialment rellevant que un empresari tan significatiu i tan significat com Joan Font siga l’única persona present en dues candidatures, la de l’ANC i la que impulsa Enric Crous. I també hi ha voluntat de renovació en la candidatura de dones 50/50 i en la de Ramon Masià.
El resultat d’aquestes eleccions, precisament pel format tan complicat d’elecció en llistes obertes sectorials i per les dificultats posades per a votar, és una incògnita. Però la mobilització que s’ha aconseguit ja assegura que res no tornarà a ser igual. Perquè una part significativa de la societat catalana ha après que hi ha entitats i eines que reclamen una autèntica revolució, en consonància amb els enormes canvis socials que hi ha hagut al país. I perquè no es poden deixar paralitzats durant més temps instruments que, al marge de si una persona és independentista o no, haurien d’exercir un paper clau, que ara no exerceixen, en favor de millorar la competitivitat del país. Si ho volen així també és perquè, com sol explicar un empresari molt involucrat en aquesta maniobra, hem arribat a un extrem tal de despropòsit per part d’Espanya, que una persona que només vulga actuar de manera neutral acabarà fent-se independentista, perquè no tindrà cap més remei.
