Gonzàlez-Cambray va per la carretera equivocada

L’ensenyament ja fa molts anys que acumula tota mena de greuges i menyspreus. No és un problema d’horaris ni calendaris. És un problema de la prepotència d’uns polítics ignorants que pretenen convertir l’ensenyament públic en subsidiari del privat. I també de carregar (i això ja està passant des de fa dècades) els docents amb múltiples tasques burocràtiques que no serveixen per a res. El conseller ja hauria d’haver dimitit. Quan més tarde, més fàcil és que caiga el govern sencer.

Ben lligada l’efitorial amb el PS:
– Cambray és un prepotent.
– Rufian és un bocamoll.
– Els corsos lluiten per la seva nació i França pateix.
– Una potència com Rússia no acaba d’imposar-se.
Ve a compte, doncs, expressar-hi que l’Assemblea lluita per la seva nació contra una potència que no acaba d’imposar-se, i impulsarà llistes per superar els partits dels bocamolls i els incompetents incapaços d’acomplir el compromís electoral del 14.02.2021. Som-hi

Quanta raó que tenia el taxista que em va dir que en aquest país la gent no es coneix a si mateixa, ni com està organitzada la societat, ni què vol, ni per què.

I, els polítics, només cal veure com actuen sense cap mena de línia de continuïtat, ni d’anàlisi de les situacions, ni de projecte; com podem comprovar en l’ensenyament. Com abans en la salut o, en la legitimitat democràtica. Un frau rere l’altre. Fins on i quan?

I, al periodisme en general li interessa que fan les persones concretes, les seves activitats, necessitats, preocupacions i aspiracions. O formen part del desconeixement programat?

PS. Hi ha polítics però NO polítiques per a la millora de les activitats de la societat. Hi ha periodistes, però NO desbrossen els fets. Perquè gairebé tots pertanyen a grups d’intermediaris que, juntament amb les altres professions controlades per les agències de col•locació polítiques, no aborden de manera sincrònica, les edats de les persones i les seves aspiracions, que conformen aquesta societat d’una manera lliure i democràtica.

Amb tot el meu agraïment i suport a les demandes dels Mestres d’aquest país!

El problema de l’ensenyament en el nostre país és de base. Com en altres coses, el model d’ensenyament a catalunya és una herència del franquisme.
A on s’han anat posant pedaços, i discutint per una hora més o menys de, historia, religió,  català.  Però el problema de fons es la metodología que s’utilitza. Per no parlar dels horaris. Aquests horaris partits amb aquesta hora a la tarda. Que nomes hi ha temps d’entrar i sortir.

Això de vomitar continguts i després fer una avaluació no va enlloc. Si, varen canviar allò del  0 al 10 pel progressa adequadament o necessita millorar. Pero aquesta no es la solucio. Tothom necessita  millorar.

El que realment caldria, és tornar a implementar un tipus d’ensenyament com el que havia iniciat la generalitat republicana als anys 30. Un tipus de metodologia, com la pedagogia Montessori . A on es motiva les ganes d’aprendre. No com ara, que l’únic que aconseguim es tenir un dels percentatges més alts de fracàs escolar.

Jo desconec la situació laboral dels docents, però amb el metode actual no anem en lloc.
I l’únic objectiu que li veig avançar la data de inici de curs, es deslluir l’onze de setembre una mica mes. Ja que fins ara era el punt entre el final d’estiu i la tornada a l’escola.Com a pare,  per mi el inici serà el dia 12.

Hem perdut els referents d’una bona gestió de govern:
1. El responsable del conjunt de despropòsits d’ensenyament no és el conseller incompetent Gonzàlez-Cambray, sinó responsabilitat de qui l’ha nomenat. En una democràcia radical, els electors que es van manifestar ahir i els mestres que fan vaga, han retirat la confiança al president del govern de la Generalitat. Formalment han “destituit” a Pere Aragonès .
2. Per altra banda no m’ha agradat mai que els incompetents dimiteixin sense acabar la feina, perquè això seria una irresponsabilitat i un mal exemple per a la mainada.
Si no fan bé la feina, s’han de destituir els incompetents i no esperar que dimiteixin.

No es Cambray només, es tot el plantejament “educatiu” que va per un camí equivocat.
L’escola el que ha de fer es impartir coneixements i assegurar-se que els alumnes els assumeixin, que no hi hagi fracàs escolar i que s’aprofitin be les hores lectives.
Educar, a no ser que sigui en la disciplina necessària per tal que es compleixin els objectius esmentats, no es la seva feina. L’educació, que es una cosa diferent, es la responsabilitats dels pares i de les famílies, no pas de l’escola.
El sistema escolar, començant per l’equívoc mot “educatiu” ho barreja tot.
Si a sobre hi afegim les reivindicacions laborals, sindicals, les vagues, els dies lliures, les excursions fora de context i tot el cafarnaüm que s’ha muntat aquests dies, els experiments pedagògics amb les criatures, el girigall i dels perjudicis als pares que no saben que fer amb els fills que haurien de ser a l’escola i no hi poden anar, quin es l’ingredient que falta perque el fracàs total estigui garantit?

El Dictador Cambray no actua sol Sr Partal. Les seves ordres eren provocar una cortina de fum per ocultar la seba covardia amb la llengua catalana: fer emprenyar als mestres per provocar la vaga i llavors posar als pares en contra. Catalunya Radio i el Toni Cruanyes ja s’ encarregarien de fer veure que els mestres eren uns ganduls que protestaven per haver de treballar mes dies al setembre. Pero no els ha sortit be. La dignitat dels mestres se’ls ha tornat en contra. El clam es unanim: foti el camp, Sr Gonzalez! Sempre amb els nostres mestres, que ja saben a qui no han de votar mai mes: cap vot cap a Esquerra Republicana. Per cert, encara estic esperant algun tuit de’n Puigdemont a favor dels mestres. O es que tambe pensa com el dictador Cambray?

Desconec realment que passa a Ensenyament, no per manca d’interès sinó per la manipulació de la informació que rebem els ciutadans, no sobre aquest sinó sobre qualsevol tema que es vulgui entrar a debatre. Però de raons en deuen haver-hi segur i drets per a mostrar aquest malestar també. Només cal veure la manera de fer i la prepotència amb què parlen i actuen alguns membres de la gestoria autonòmica. Còrsega ens a pres el relleu en les reivindicacions nacionals, ens reviu l’esperit de l’1-O hi sap quins errors varem cometrà. Sobre el nou full de ruta de l’ANC que expressa la voluntat d’impulsar una llista electoral d’independents. Sí que cal impulsar una llista electoral d’independents, però fora de l’àmbit d’entitats o organitzacions i menys vinculades a partits que aixin intervingut duran el període 2017-2022, sols així seran realment d’independents.

MÉS ENLLÀ DE CAMBRAY

L’ensenyament acumula greuges, menyspreus, baix pressupost, manca d’ensenyants, sobre feina, salaris baixos, reducció o supressió de matèries bàssiques, etc. per tant, els dono la raó pel que lluiten.

Però, cal considerar que aquest col·lectiu ha de bregar no només contra el sistema, sinó que l’estàndard de la qualitat s’ha de defensar contra la cultura de les xarxes, de moltes famílies, que han transmès valors contraris. El problema social, és doncs, molt profund.

Protestes lògiques del món de l’ensenyament que ja està molt fart.
Emmascarades o amb l’intent d’emmascarar-les, amb les bestieses dites pel bocamoll espanyolista d’en Rufian, a les ordres de la ER de Junqueras.

Te un cert ferum a preparar el terreny d’un tripartit PSOE-ER-Podemos/Comuns que sigui de l’agrat d’espanya.

Només espero/desitjo que els votants independentistes que el 14-F encara es van empassar les falses proclames d’en Junqueras, d’ER, obrin els ulls i enviïn a tota la cúpula botiflera d’ER a la paperera no votant-los.

Per cert, als que no estan d’acord amb el camí de la ER de Junqueras, treieu la C de Catalunya quan l’esmenteu, no tenen dret a dur-la, són ER simplement.

Són molts anys de retallades, de ràtios excessives, de decrets (com el d’inclusió) inaplicables per manca de recursos, de burocratització inútil de l’ensenyament, de didàctiques innovadores dissenyades des dels despatxos i ineficaces a l’aula perquè no s’acompanyen del pressupost necessari, d’augment de la desigualtat de l’escola pública respecte de la concertada (com a mínim, fora de Barcelona)…
També hi fa la constatació del canvi d’enfocament de l’educació pública, que fa la sensació que ja no és vista pels polítics com un instrument per garantir una veritable igualtat d’oportunitats per a tothom i que fins i tot s’ha convertit en una font de negocis molt llaminera, presa de les polítiques extractives que, per desgràcia, tots coneixem. Només cal investigar una mica amb quines empreses i fundacions té tractes el Departament per veure qui surt econòmicament beneficiat dels canvis de calendari, d’horaris i currículums que estan venent com a transformacions pedagògiques necessàries.

Primera premissa, no es pot endegar una nova política educativa sense comptar a priori amb les complicitats del sector. Tal com s’ha fet condemna al fracàs la proposta.
Segona premissa , la filosofia de una millor transversalitat de les matèries és molt adequada a la societat d’ avui , especialment en el període educacional, atesa la variabilitat dels exercicis professionals i la constant evolució del context.
Tercera premissa, la definició i descripció del currículum ha de concretar les eines de cada matèria per assolir els objectius competencials, car no tan sols de bones intencions viu l’home. Els graons per pujar l’escala del coneixement en cada àmbit , hi han de ser .Ben descrits i progressius, per tal de assolir amb èxit la interdisciplinarietat.
Finalment, cal tenir molt present que avui amb l’ ajut de la neurociència sabem que els processos mentals dels alumnes són diversos i per tant cadascú podrà posar en marxa aquest procés si se li ofereix el camí que precisa.
Reforma si! Per decret no! Cal incentivar la complicitat i la millor formació també pel professorat. Expandir i divulgar les bones experiències en aquest camí . I assolir així les noves fites educatives

L’ensenyament en aquest país és un femer on cada politicastre fica la seua infecta cullerada. Canvis de curriculums cada legislatura, i cada canvi de llei a pitjor. Ara sembla que volen rebaixar el fracàs escolar tot rebaixant els nivells. Alumnes d’ESO que passaran de curs encara que arrosseguen un cabàs de suspeses, anar a selectivitat sense haver aprovat batxillerat, la modernor ha introduït una avaluació per competències…L’alumne és competent fent la “o” amb un canut…doncs ja està bé. I els problemes reals ni tocar-los, precarietat dels professors, mitjans insuficients, pressupostos africans…tot va com cagalló per séquia. I el conseller i el seu “quefe” Aragonès fent el gallet.

No, senyor Maimí, el(s) model(s) d’ensenyament, que n’hi ha per triar, són de la transició i la mal dita democràcia. El model franquista, amb l’enciclopèdia Alvarez i les tres maries (religió, política i gimnàstica), ja l’havien enterrat els senyors de la UNESCO J.L.Vilar Palasí i Frederic Mayor Zaragoza amb l’EGB fins 14 anys, tres cursos de BUP i el COU, als anys 60 (fins que successives lleis de politicastres van dur ESO, que ja el nom té punyetes, i la resta, que no hi ha per on agafar-ho), clavant-li un gol al general i a la plana major de l’escola falangista sense cantar-lo. Fou el millor pla que he conegut en quaranta i tants anys d’ensenyant.