Cambray o la destitució del bomber piròman

Fa poc més d’un any, poc abans del cicle de mobilitzacions que van sotraguejar l’educació del nostre país, una colla d’amics –la major part, no cal dir-ho, sense la més remota relació amb el sistema educatiu– celebrava que el conseller Cambray agafés el bou per les banyes i es mostrés disposat a posar ordre en el món de l’educació. Quan ho va llegir en un d’aquells grups de Telegram pensats per arreglar el món des del sofà, un servidor, que s’estima molt els ideals però encara més l’anàlisi de les condicions per a dur-los a terme, els va respondre amb una estampa bèl·lica (què és, al capdavall, la conflictivitat social, sinó un bel·licisme de baixa intensitat?): “Cambray es mou com un temerari enmig d’un camp de mines. Per molt que se senti un Rambo salvapàtries, el més probable és que faci un pas en fals i acabi convertit en carn picada.” Entengui’s, metafòricament parlant.

I així ha estat, per una raó gairebé indefectible: perquè, segons les lleis de l’entropia, l’ordre –amb més motiu quan es vol imposar amb calçador– no és res més que l’estat que precedeix el caos. Un caos que ens ha procurat moments estel·lars de distopia rocambolesca en el procés d’estabilització del personal interí en frau de llei, en la gestió de la borsa de substitucions i en l’imminent concurs d’oposició extraordinari, per exemple. Encara que el president Aragonès negui que la remodelació (ja vam cursar i aprovar la matèria d’eufemismes amb la famosa despolitització) tingui cap relació amb els resultats electorals del seu partit a les eleccions municipals, a ningú se li escapa que tocar amb una perseverança sistemàtica els cordons –i els codonys– a una massa de cent mil votants, és com opositar a fer el negoci d’en Robert i les cabres. Si la massa susdita t’ha donat un suport majoritari a les urnes els darrers anys, la distància entre la perseverança i la tendència suïcida esdevé mínima.

L’enumeració dels focs que Cambray ha encès –i atiat– amb una recurrència piromaníaca seria tan quilomètrica que val més circumscriure-la a uns quants titulars. En primer lloc, l’avançament unilateral (he he) del calendari del curs escolar, que, més enllà de la retòrica marquetiniana, no ha tingut en cap moment l’objectiu d’afavorir la conciliació familiar, sinó de projectar la idea que els docents catalans fan massa poques hores lectives. La pregunta que us formuleu és, en efecte, la correcta: què pot sortir malament, quan et dediques a escampar una imatge negativa (entre línies: de pòtols i esquenadrets) de l’exèrcit de professionals que has de comandar? Pot ser que aquest sigui un dels factors que influeixen en el desprestigi que enverina la relació del cos amb la societat que serveix, i en la manca de vocacions subsegüent? Per acabar: és lícit brandar amb solemnitat sacerdotal la bandera del diàleg amb l’estat mentre es nega la bilateralitat als agents que fan rutllar l’administració del país?

Continuem amb una de les ferides més sagnants i que més costarà de cauteritzar, en cas que mai n’hi hagi la intenció: la vinculació més que estreta d’Educació amb entitats privades com la Fundació Bofill i Escola Nova 21. No parlem només d’organitzacions que han cooptat nombrosos càrrecs del sottogoverno i que són finançades per empreses amb interessos directes en el sector (i per bancs que inverteixen en la indústria armamentística); parlem, per acabar-ho d’adobar, d’entitats que pretenen marcar la línia pedagògica del departament des de la seva trona aiatol·lànica, sempre allunyada de la realitat de les aules. I, qui diu del departament, diu dels mestres i professors que hi treballen, que veuen desautoritzada la seva experiència diària amb uns pressupòsits amarats d’una sensibilitat new age que fa passar per cavernàries aquelles competències que han marcat l’educació durant més de dos mil·lennis: la comprensió lectora, l’escriptura, la memòria i tantes altres destreses fútils en el viatge de l’ésser humà cap a la seva maduresa.

Amb tot, deixem de banda el buidatge de funcions del Consell Escolar, la imposició dels nous currículums o l’incompliment a diversos nivells de la llei d’educació de Catalunya, i centrem-nos en una de les coses que Cambray ha fet bé (no us fregueu les parpelles, que no ho heu llegit malament): l’assumpció, via xifres oficials, que la vehicularitat del català –com la República al seu moment– no s’està implementant. Recordeu les seves paraules, que reprodueixo amb una literalitat aproximada: “La veritat és que no tenim ni punyetera idea sobre quina llengua fan servir els professors a classe.” A Cambray se li pot retreure un compromís deficient amb les escoles condemnades a fer un mínim del 25% en castellà, el tancament d’aules d’acollida, la no-activació de la inspecció educativa, el manteniment d’uns subordinats que no perden l’ocasió d’afirmar en privat que “no pensem imposar la llengua als professors” (capgirem-ho: que pensen que els professors tenen el dret d’imposar la llengua que escullin als seus alumnes), i tota una rastellera d’insuficiències. Ara bé, a Cambray, a diferència d’uns predecessors especialitzats a repetir com lloros que “la immersió és un model d’èxit”, no se li pot retreure l’ocultació d’uns percentatges escruixidors, que comprometen el futur de la llengua i, en conseqüència, de la nació: només un 46% dels mestres i professors responen sempre en català quan són interpel·lats en castellà, i només un 21,4% dels alumnes fan servir prioritàriament el català en els treballs en grup (un 67% l’any 2006).

Un cop repassat el paisatge després de la batalla, a la consellera que el substituirà, a banda d’atorgar-li els cent dies de gràcia, gosaríem aconsellar-li que segués a la “taula de diàleg” amb la predisposició de desboirar el clima enrarit que li ha llegat el seu antecessor. I, ja que hi som, que es distanciï de tot flirteig amb associacions de bombers piròmans i que vetlli, per tots els mitjans possibles, per l’aplicació real de la vehicularitat del català. (No tots hem oblidat la seva defensa de la modificació de la llei de política lingüística o la proposta de reforçar el castellà allà on la presència del català és “a tot arreu”, és a dir: enlloc.) Altrament, el dia de presa de possessió del seu nou càrrec no serà res més que la primera línia de la crònica d’un adeu anunciat.