18.05.2019 - 21:50
Mare de Déu, quant soroll per una sorpresa que no sé fins a quin punt ho hauria d’haver estat! Expressions tan fortes com ‘empresariat commocionat’, ‘terratrèmol a Barcelona’, ‘ha caigut com una bomba’, ‘assalt a la Cambra’, ‘la cosa més forta que ha passat d’ençà de la DUI’… les hem llegides i sentides profusament aquesta setmana. Molta rauxa en membres d’una institució en què hauria de prevaler sempre el seny. Ja se n’ha parlat molt, però a mi em sembla que la gent patrocinada per l’ANC eren els més acostumats a treballar en les xarxes i els qui tenien un denominador comú més potent: un ideari molt clar. El rellotge ha canviat d’hora i ja no es tractava tant de lligar el vot amb els proveïdors i els clients, de fer llistes de qui em deu favors o senzillament de fer valer un nom conegut –sistemes que avui semblen arcaics– com de saber qui pensa com jo encara que no el conegui, això sí, amb un aval de pes.
Ve’t aquí que els temps han canviat molt i a hores d’ara ja ho hauríem de saber tots. No hi ha cap més secret. Així i tot, em sembla que 19.000 votants a la Cambra de Barcelona d’un univers de més de 400.000 són molt pocs, per més que s’hagi doblat la participació amb el vot electrònic. El fet que cap dels guanyadors d’un lloc al ple hagi aconseguit d’aplegar 300 vots ho diu tot. En realitat, els vots independentistes a la Cambra de Barcelona van vorejar els 7.500, la qual cosa vol dir que van ser gairebé el 40% del total dels vots. Un percentatge espectacular sobre els 19.000! Però això també vol dir que si algú hagués estat una mica més espavilat en el treball a les xarxes, podria haver guanyat. I ara deu haver après la lliçó. Però no es tracta de treure mèrit als guanyadors, ni de bon tros. Ho han fet molt bé. I tinc la impressió que han jugat amb un cert avantatge: els contrincants els van menystenir. Ara els independentistes són majoria i tenen molta feina al davant. No oblidem que la Cambra té una munió de tentacles amb càrrecs importants situats a llocs clau de l’economia barcelonina. Per cert, dos que fins ara eren fixos, Enric Lacalle i Joan Gaspart, ja han dit adeu.
I ara què, doncs? He de dir que em va agradar el professor Sala i Martín al ‘FAQS’ de TV3 de dissabte passat. Va venir a dir que no tant criticar i més deixar fer. Ja es criticarà si no ho fan bé, però sempre cal donar una oportunitat. I va centrar la tasca que caldria fer en dues grans línies: exercir de grup de pressió i elaborar estudis. La primera línia, és evident, crec que és un dels objectius clau de la institució: crear opinió i pressionar els polítics perquè prenguin decisions en favor de la gent que representen. A tots, grans i petits. I penso que en el món de les infrastructures, per exemple, ha d’empènyer molt més. No sé si sabeu que l’any 2006, la Cambra de Comerç de Barcelona va establir vint-i-vuit infrastructures viàries i ferroviàries que es consideraven clau per al desenvolupament econòmic i social de la regió metropolitana de Barcelona. ‘Dotze anys després, d’aquestes vint-i-vuit, només en funcionen cinc: dues a la xarxa viària (el tercer carril de l’autopista C-32 i la Ronda Oest de Sabadell) i tres a la xarxa ferroviària de Rodalia (la prolongació a Terrassa, la prolongació a Sabadell i l’ampliació del metro del Baix Llobregat)’, segons un informe de novembre de la Cambra de l’any passat. I les vint-i-tres que falten? Ve’t aquí un bon punt per a començar.
I voldria parlar dels estudis, potser perquè fa molts anys m’hi vaig dedicar. També aquí dono la raó a Sala i Martín. Però no és tan fàcil de fer com de dir. Vegeu solament dues anècdotes. Mentre el professor parlava a TV3, un dels piulets que surten a la part baixa de la pantalla, probablement d’un empresari, deia, si fa no fa: ‘I això dels estudis no ho haurien de fer a les universitats? Són molts diners per la Cambra.’ Ja hi som! Molts empresaris, normalment els més poc preparats, tenen una certa aversió als estudis. Els veuen com un cost prescindible perquè no tenen rendibilitat immediata. I els més agosarats pensen, i no sempre diuen: ‘I a mi què m’han d’explicar? Comandes, necessito, comandes…’ Aquesta és una cultura més arrelada que no sembla entre nosaltres. Ho sap molt bé qui s’hi ha dedicat.
I passo a la segona anècdota, que revela fins a quin punt s’ignora –no crec que hagi canviat gaire aquests anys– la realitat dels comptes en un balanç. Jo era al capdavant del servei d’estudis de la Banca Mas Sardà, quan va petar l’entitat, el 1981. Érem sis persones o set i fèiem unes quantes publicacions, però, això sí, ens encarregàvem que tinguessin molt de ressò als mitjans. De fer molt soroll mediàtic, vaja. Doncs bé, va sortir publicat a la premsa –entre més coses– que la raó de la fallida havia estat la quantitat d’estudis que es feien a un cost que l’entitat no havia pogut resistir. No recordo quin diari ho deia –ni ho vull recordar–, però demostra fins a quin punt la ignorància és agosarada… i mentidera. Ara pot fer riure, però el fet cert és que molta gent de bona fe s’ho va empassar.
Vull dir que una cosa és la necessitat real que tenim de conèixer més a fons el país i una altra cosa és la percepció que té l’empresariat d’aquesta necessitat. Crec que és molt més gran la primera que no la segona. Per exemple, fins ara la Cambra ha fet estudis molt interessants. Té gent bona. Però per algunes coses que he sentit aquests dies sembla que no n’hagi fet. És absolutament fals! Que en podia haver fet més? Segur, però això és qüestió de les polítiques de la cúpula. Cal dir que de les anàlisis que s’han fet sobre l’economia catalana ells n’han estat capdavanters i no sempre els ha estat fàcil. De fa temps, el Departament de Vice-presidència i d’Economia i Hisenda ha millorat molt la informació conjuntural que publica i l’Idescat també fa una bona feina en l’estatística, tot i que necessitaria més pressupost. El Col·legi d’Economistes també fa tot allò que té a les mans, en aquest camp. I gairebé para de comptar. CaixaBank té un gabinet d’estudis molt bo, però Catalunya no és entre els seus objectius habituals d’anàlisi. El BBVA, que també en té un de molt bo, ve una vegada o dues l’any a Barcelona a explicar-nos com anem. I l’INE, de Madrid estant, fa la feina que li toca amb la regionalització de les estatístiques.
És evident que això ha de millorar a Catalunya. Tant les estatístiques com l’anàlisi que fan. És una inversió a mitjà termini molt rendible per a la societat. Cal que ho vegi clar qui té la clau de la caixa. Si no volem anar a les palpentes, hem de millorar el coneixement de la nostra realitat. La informació econòmica no havia estat mai tan abundant com ara, i per això fa de molt més mal interpretar. I, també per això, tenim un instrumental més potent. És obvi que l’empresari ha de filar molt prim amb l’entorn del seu negoci per adoptar les decisions estratègiques correctes que li permetin una gestió eficient de la companyia. I no li serà pas fàcil, perquè el marge d’error s’ha enxiquit molt i molt. En aquest punt la Cambra el pot ajudar molt, aclarint-li l’entorn. I fer-li veure que com més llum tingui, més bé conduirà la nau.
Pensem que en un món tan complex i volàtil com l’actual, molts empresaris es troben temptats de reduir el seu camp d’anàlisi als indicadors que controlen millor, és a dir, els indicadors interns de l’empresa i del seu mercat. És un error greu: d’una banda, és possible que una mala apreciació d’on és la companyia en relació amb el seu cicle n’augmenti perillosament l’exposició al risc; i, d’una altra banda, un mal coneixement de l’entorn econòmic és la millor manera de perdre moltes oportunitats que sorgeixen… o, simplement, d’anar de dret a l’abisme. Per això l’anàlisi de la conjuntura és sempre cabdal, però més en un context problemàtic. Per a una empresa, com per a un país, si el coneixement és el motor de l’economia, esdevé cada vegada més necessari que els agents en sàpiguen, com més profundament millor, el funcionament. La Cambra té molta feina al davant…
