22.12.2024 - 21:40
Rithy Panh (Phnom Penh, 1964) és un supervivent del genocidi de Pol Pot. La major part de la seva família va ser exterminada durant els anys de la revolució dels khmers rojos, del 1975 al 1979. Ell i els seus van ser internats en camps de reeducació. Tenia onze anys. Els khmers volien fer una societat agrària utòpica i van expulsar de la capital els comerciants, professors, intel·lectuals, artistes, estudiants. Molts dels quals van ser assassinats. O moriren de fam i malalties.
Uns altres, com el pare i la mare de Rithy Panh, no van resistir. El pare va deixar de menjar i es morí. La mare acabà boja i també es morí. Un germà va tornar a Phnom Penh i no el van tornar a veure mai més. Un cunyat seu metge va ser executat en una cuneta. Portar ulleres o parlar francès, per exemple, era considerat contrarevolucionari. Motius per a matar-te. Es calcula que gairebé dos milions de persones van ser exterminades en quatre anys, un quart de la població del país.
La seva mare, abans de morir, li va donar aquest consell: “Has de continuar caminant a la vida, Rithy. Passi què passi, has de continuar caminant.” I així ho va fer. Fins avui. Primer va travessar Cambotja fins a arribar als camps de refugiats de Tailàndia. Finalment, va ser acollit a París, ciutat on viu i treballa. És un cineasta i documentalista de fama internacional. En la denúncia del genocidi i la repressió khmer, el seu nom es compara amb els de Primo Levi i Claude Lanzmann. Ha lluitat tota la vida per treure a la llum el genocidi de Pol Pot, els seus horrors i crims en massa i les conseqüències per als supervivents, la memòria, la història i la vida i la cultura col·lectiva.
En el llibre en què narra la seva vivència en aquell infern, L’élimination (2011, també publicat en espanyol el 2013 per Anagrama amb el títol La eliminación), el cineasta escriu: “A tretze anys vaig perdre tota la meva família en poques setmanes… Tots escombrats per la crueltat i la bogeria dels khmers rojos. Em vaig quedar sense família. Em vaig quedar sense nom. Em vaig quedar sense rostre. I va ser així com vaig continuar viu, perquè m’havia quedat sense res. Era insuportable: el patiment, la fam, la mort pertot arreu. I tothom en silenci. Estàvem sols.”
Per contra, d’aleshores ençà Panh ha lluitat cada dia contra el silenci i ha denunciat al món l’horror que van viure els cambotjans sota el règim dels khmers rojos. El seu compromís s’ha plasmat en obres impressionants, com ara Les gens de la rizière (1994), Bophana, une tragedie cambodgienne (1996) i S-21, la machine de mort khmere rouge (2002). La imatge perduda (2013), un dels seus treballs destacats, va ser un dels cinc films nominats a l’Oscar en la categoria de millor film de parla no anglesa i va guanyar el premi una Certa Mirada al Festival de Canes.
Del documentari sobre la presó S21, per mi el més important de tots, ja en vaig parlar en aquesta secció. És la immersió més impressionant que he vist mai en l’esperit i la maquinària d’aquell genocidi. Per extensió, un exemple equiparable a tots els que històricament ha patit la humanitat. Un dels valors és que va filmar fins la presó Tuol Sleng (S-21), va retrobar i entrevistar alguns dels seus guàrdies i el director mateix, Kaing Guek Eav, àlies Duch, un dels dirigents dels khmers rojos, llavors condemnat a perpetuïtat per ser el responsable màxim de la tortura i l’assassinat de catorze mil presoners durant la dictadura de Pol Pot (1975-1979) a la presó de Tuol Sleng, a la capital Phnom Penh.
Duch va morir el 2 de setembre de 2020, a l’Hospital de l’Amistat Khmer-Soviètica de Phnom Penh, on el van internar quan va emmalaltir a la presó. Tenia setanta-set anys.
Rendez-vous avec Pol Pot
El darrer film de Rithy Pahn, Rendez-vous avec Pol Pot (2024), que ací es pot veure actualment als cinemes amb l’imprecís títol de Cambodja, 1978, és una ficció basada en una experiència real. La de la periodista americana Elizabeth Becker, una de les poques dones que van cobrir les guerres del Vietnam i Cambotja com a corresponsal de guerra pel Washington Post i el New York Times. Va investigar, viure i veure tantes coses, que l’any 2015, va ser citada a testimoniar davant les Chambres Extraordinaires au sein des Tribunals Cambodgiens (ECCC), el tribunal encarregat de jutjar els crims de guerra comesos pels khmers rojos.
Rithy Panh coneixia Becker de quan va fer el documentari Bophana, una tragèdia cambodjana (1996). Bophana era una noia jove que va ser empresonada, torturada i executada al centre d’extermini S-21, dirigit per Duch, per haver enviat cartes d’amor al seu marit. Elizabeth Becker va ser la primera periodista que va investigar el seu cas. Panh es va posar en contacte amb ella i es basà en els seus escrits per filmar el documentari. Anys més tard, la periodista va cedir al cineasta cambodjà els drets del seu llibre When the war was over. Cambodia and the Khmer Rouge Revolution (1986), en què narra l’experiència de la cita per entrevistar Pol Pot, tema central del film.
L’any 1978, amb dos companys més, Becker rep una invitació per a anar a Cambotja a entrevistar Pol Pot. És el primer grup de periodistes i l’únic a visitar el país d’ençà que els khmers rojos han pres el poder. De tots tres, tan sols ella coneix una mica el país. Els seus companys són un reporter fotògraf, Richard Dudman, i un intel·lectual simpatitzant de la ideologia revolucionària, Malcolm Caldwell. Fa tres anys que el règim dels khmers rojos té el poder a la Kamputxea Democràtica. El món comença a sentir rumors de les atrocitats i el genocidi que han engegat. Res sembla del tot fiable. Hi ha molta propaganda i contrapropaganda. El país és destruït econòmicament i gairebé dos milions de cambotjans han estat exterminats.
Algú ha dit que en aquest film el director es repetia. Penso que no. Malgrat no ser a l’altura insuperable d’unes altres obres seves, hi ha detalls que el fan molt interessant, també. Es tracta de revelar com era el règim i els seus dirigents, però, també, de reflexionar sobre el paper que tenen els periodistes occidentals sobre el terreny, un ofici que tendeix a desaparèixer. I, a més, passa l’any 1978, en què el món viu àvid de notícies sobre què passa realment dins el país.
La realitat que tots tres periodistes aniran descobrint, amb moltes limitacions i dificultats, físiques i de control, els afectarà de manera diferent, segons la seva experiència i conviccions anteriors al viatge. “Vivíem en una bombolla. No permetien a ningú de parlar amb mi lliurement”, explicaria després Becker. El film s’interroga sobre allò que es veu, allò que no es veu i allò que decidim que no volem veure.
És important aprofundir en una qüestió que avui dia va més enllà de les guerres i els genocidis dels anys setanta: l’absència d’informació i el compromís del periodista per a obtenir-la. La desinformació o la manipulació de la propaganda eren un perill greu aleshores i encara ho són –si és possible, encara més.
El compromís d’Elizabeth Becker
La periodista americana va aconseguir el seu objectiu d’entrevistar Pol Pot, un home sempre en penombra, inquietant, a qui no es veu mai la cara, i un dels seus lloctinents, Ieng Sary. Però podia haver mort, com realment va passar a un dels seus companys. I, a la ficció, a l’altre.
L’intel·lectual marxista escocès Malcolm Caldwell (1931-1978) va ser assassinat a trets a la seva habitació després d’una cita personal amb Pol Pot. Hi ha hagut moltes especulacions sobre els motius de l’assassinat. Sembla que va ser per ordre de Pol Pot a causa d’un desacord que van tenir en l’última conversa privada. Al film, els khmers fan desaparèixer el fotògraf per haver-se atrevit a trencar el cercle de vigilància armada i control que els acompanya dia i nit. Per fer la seva feina, de fet. Sortir del campament, investigar el terreny, descobrir i fotografiar cadàvers i restes humanes.
“Tots tres arribàvem a Cambotja amb punts de vista diversos sobre la revolució. Caldwell creia políticament que reeixiria. Hi havia estat implicat durant molt de temps, en l’àmbit personal i professional, per revelar-ne el significat. Dudman mantenia una aproximació envejable. Tots tres vam descobrir de seguida què significava Cambotja per a cadascú. El que no sabíem és que, fins i tot abans d’arribar, s’havia decidit que un de nosaltres moriria.”
“Cal recordar que aquests tres visitants van ser els primers periodistes, però no van ser els únics occidentals a visitar Cambotja aquells anys. Hi van anar representants del bloc soviètic o de l’Europa de l’Est, membres del partit comunista suec o francès, per exemple. La majoria dels quals ha mort amb els anys. Alguns no van parlar mai de res. Era per a no trair el compromís d’abans, o bé per negació o per sentiment de culpabilitat?”, diu Rithy Pahn en un dels seus escrits.
Contra el silenci
Una sensació que es percep durant tot el film és el silenci. Un silenci espès que impregna les gents, els llocs i el paisatge. O l’absència de respostes, de pistes, d’explicacions sobre el passat. Un silenci real o imaginat que ho envolta tot d’una manera inquietant i opressiva. L’any 1978 Cambotja vivia sota un silenci asfixiant. El dels dos milions de morts. I el de la censura que imposaven la repressió khmer i la propaganda.
Són especialment impactants les imatges d’arxiu de la ciutat de Phnom Penh buida, sense vida, fantasmal. Com si tots els seus habitants haguessin desaparegut i haguessin deixat enrere tot allò que feien. Com si se’ls hagués endut el vent. Sembla com si aquells carrers abandonats un minut abans haguessin estat plens de gent, de vida, de cotxes, bicicletes, venedors ambulants, barbers de carrer, nens que anaven a escola i dones que venien verdures i fruites a les paradetes.
És clar que hi ha una evolució en el cinema de Rithy Panh. Sens dubte. Una evolució més profunda i més poètica. Tot i que el tema és la guerra i el genocidi, com sempre. Tal com ell mateix ha dit més d’una vegada: “Sense aquesta guerra no hauria esdevingut mai cineasta. Testifico per tornar als morts allò que els khmers rojos els han robat. Sóc un portador de memòria que és en deute amb aquells que han desaparegut.” No obstant això, durant la seva carrera ha aprofundit, afinat i poetitzat la seva obra per causar sensacions noves als espectadors i acompanyar-los pels camins ignots del silenci i el buit.
L’ús dels arxius i de les figuretes d’argila
Al passat, no hi ha res, tan sols un buit immens i sense respostes a les preguntes que es fan els periodistes. Aquí tenen un paper clau les imatges d’arxiu que, en aquest cas, el director combina, en transparències i sobreimpressions, amb les imatges en color de la filmació actual. Són escenes d’un efecte poètic i a la vegada històric que, sàviament combinades amb les escenes reals, causen, per contrast, la reflexió i l’enigma. Com si la vida fos el blanc i negre del passat que no existeix, els records invisibles que ho impregnen tot. Apareixen sobreimpressions a les parets, a les teles de les mosquiteres, a les finestres, com si tot hagués estat un somni. O un malson.
Rithy Panh té un gran coneixement de les imatges d’arxiu. Fa molts anys que hi treballa. En aquest film, el realitzador destil·la les més significatives, les que tenen un valor simbòlic més impactant, com a contrapunt als dubtes i dificultats que envaeixen constantment els pensaments i les converses dels periodistes. És com si posés davant dels ulls dels protagonistes i espectadors fragments fugissers d’allò que va passar realment i ja no existeix. Peces perdudes d’un puzle irreconstruïble.
La imatge que falta
Un altre dels recursos habituals del director és l’ús de petites figures d’argila que representen els personatges immersos en accions que avui són irreproduïbles. Ho va començar a fer a L’image mancante (2013) per substituir desapareguts o assassinats, gent de qui no es conservava cap mena d’imatge ni fotografia. És com si tornés al llenguatge infantil i oníric, a la recreació d’escenes inexistents, com si fos la disposició d’un joc de soldadets de nens, o un pessebre.
A la sinopsi de L’image mancante, Rithy Panh fa una reflexió que val per a tota la seva obra: “Fa anys que cerco una imatge: una fotografia feta entre el 1975 i el 1979 a Cambotja pels khmers rojos. Una sola imatge no serveix de prova d’un genocidi, però convida a la reflexió, permet de reconstruir la història. L’he cercada en va als arxius i pertot arreu. Ara he arribat a la conclusió que aquesta imatge ha de faltar. El que ara proposo no és una imatge, o la cerca d’una imatge, sinó més aviat la imatge d’una cerca: la cerca que permet el cinema. Certes imatges han de continuar faltant per sempre, i han de ser reemplaçades per unes altres: en aquest moviment hi ha la vida, el combat, la pena i la bellesa, la tristesa i les cares perdudes, la comprensió d’allò que va ser, de vegades la noblesa i, fins i tot, la valentia. Però mai, l’oblit.”
