Camacuc, el còmic que fa quaranta anys que ensenya a llegir als xiquets valencians i que la dreta vol prohibir

El regidor de Cultura de l’Ajuntament de Borriana, de Vox, que també és diputat a les Corts Valencianes, va publicar l’altre dia una piulada en què es vantava d’haver cancel·lat les subscripcions de l’ajuntament a les revistes Camacuc, Cavall Fort, el Temps, Enderrock i Llengua Nacional. Diu que fer aquesta censura era una mena de compromís electoral que tenien i que ha complert la paraula. La qüestió el corsecava d’ençà del 2020, quan va començar a interessar-se per aquestes publicacions. Aquest gest i el fet d’haver-lo difós a les xarxes socials se li ha girat en contra, perquè s’ha despertat un moviment de solidaritat amb les revistes, a banda que les publicacions mateixes han respost que ja trobaran la manera d’arribar als lectors. Com han fet sempre.

De totes les capçaleres que el regidor censura, ens fixem en la que potser és la més modesta de totes, però que ha fet una tasca que va més enllà d’allò que es podria esperar d’un còmic. És Camacuc, una publicació adreçada a xiquets escolaritzats a l’etapa d’educació primària. Se n’editen sis números l’any, amb una tirada de 6.300 exemplars, i la distribució funciona per subscripció.

Quaranta anys d’història

Camacuc va nàixer l’any 1984, poc després de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, inspirada pel conseller Ciprià Ciscar durant el mandat del president Joan Lerma. La idea va ser, com en tantes iniciatives editorials d’aquells anys, d’uns mestres que es van adonar de la falta de materials disponibles per a ensenyar a llegir i escriure als infants a les aules. Era un desert. Ho han explicat manta vegada la mestra i pedagoga Carme Miquel, o Marifé Arroyo, o Josep Gregori, el fundador de Bromera.

També Joan Escrivà, llicenciat en químiques i mestre de primària, que ja fa molts anys que es va jubilar, i que va formar part del nucli inicial de Camacuc. Volien fer un còmic, una revista amb dibuixets, amb personatges fàcils d’identificar, i amb els texts en català perquè els més menuts aprenguessen a llegir d’una manera lúdica. Ara són ell i el seu fill, també Joan, que continuen treballant en la confecció, quasi artesanal, de la revista i en la resta de publicacions de l’editorial.

Aquells anys en què s’estrenava quasi tot eren temps d’incertesa, però també d’il·lusió per un futur que se’ls plantava al davant com una pàgina en blanc. Els fundadors de la revista van ser una vintena de persones que es van constituir com a empresa. Van necessitar ajut de la Conselleria d’Educació i Cultura per a assentar el projecte. Amb el pas del temps, els socis van anar-se’n desvinculant i fou Escrivà qui decidí de continuar publicant el còmic i mamprendre més iniciatives editorials.

A més de publicar la revista, a Camacuc fan tallers d’iniciació al còmic i activitats lúdiques com ara els experiments elementals i sorprenents amb objectes quotidians que Joan Escrivà, a setanta-sis anys, continua fent en escoles, esplais o allà on el demanen. Molts d’aquests jocs de ciència també apareixen a les pàgines de Camacuc.

Avesats a la censura de la dreta

Parlem amb els dos Joan Escrivà, al taller de Paiporta (Horta Sud). Hi han vingut dos dels dibuixants històrics de Camacuc, Burguitos i Reinoso, que –a prop de noranta anys– continua col·laborant amb la revista. Els editors tot just són conscients de la pretesa polèmica impulsada des de Borriana. No els ha arribat cap notificació, encara, diuen. Amb tot, el pare afirma que si un ajuntament suspèn una subscripció a una revista per a xiquets i xiquetes de primària hauria d’explicar per què ho fa. “Hauria de dir si és perquè no vol que els xiquets reben publicacions en la nostra llengua, que també és la d’ells, o perquè no volen que els xiquets lligen en valencià.”

Aquest menysteniment de la dreta no és nou per a ells. “Quan començàrem vam tenir molt d’èxit, però quan va entrar el PP vam passar vint anys que no podíem ni acostar-nos a dir bon dia perquè el rebuig a la revista era total”, diu Escrivà.

Parla del rebuig a una revista que no és sinó un recull d’historietes, aventures, personatges, passatemps, propostes d’experiments científics, humor, notícies breus i més píndoles per a entretenir els més menuts.

El fill del fundador, que també és dibuixant de còmic i un dels autors de la publicació, hi està implicat dels disset anys ençà, i lamenta que es done tan poc de valor a la llengua. “És la màxima expressió cultural que té un poble. Hi ha molta gent que se’n va a Anglaterra a aprendre anglès i ací tenim una llengua preciosa i sembla que a una part de la població els molesta i potser s’estimarien més que no existirà.”

Intergeneracional

Actualment, Camacuc té uns 1.200 subscriptors que paguen 25 euros per les sis revistes anuals. Continuar publicant Camacuc és una mena d’acte de resistència, diuen, perquè necessitarien 3.000 subscripcions per a fer-la viable. El fet que entre els subscriptors hi haja biblioteques municipals té un efecte multiplicador que fa que Camacuc caiga, en algun moment, a les mans de milers de xiquets.

Es pot trobar en algunes, molt poques, llibreries del País Valencià, i també en ocasions especials com la paradeta que munten a les Trobades d’Escoles en Valencià que organitza Escola Valenciana cada primavera. Els responsables de Camacuc expliquen que en aquest entorn es troben situacions precioses que els permeten d’adonar-se de la tasca que han fet aquests quaranta anys. “La satisfacció més gran que tenim és quan passen persones majors que ens comenten que havien estat subscrits a Camacuc i, en veure’ns, hi subscriuen un nét o una néta. Per a nosaltres, això és una meravella”, diu Joan Escrivà pare. El fill respon que a vegades passa que alguns antics lectors es pensaven que la revista havia desaparegut, però no ha estat mai així. “No hem fallat mai, hem resistit com hem pogut”, afirma.

Amb tot, les darreres hores, els editors han rebut desenes de sol·licituds de subscripció, i ho han agraït a les xarxes.

Volem donar les gràcies 🤗 a tota la gent que s’està subscrivint a Camacuc després del boicot de l'extrema dreta.

L'odi d'uns pocs no podrà amb nosaltres 💪🏾, continuarem resistint i oferint lectura en valencià de qualitat.

Ah! I si voleu subscriure's😉👇🏼https://t.co/0U7spAsfed

— Camacuc Editorial (@Camacuceditoria) July 12, 2023

En aquests temps de pantalles i de vida orientada cap a tot allò que té a veure amb el món digital, l’Escrivà jove vol remarcar la importància de facilitar als més menuts un còmic en paper, la seguida de rebre’l cada dos mesos a la bústia de casa, de saber que aquella revista li possibilitarà hores de lectura i d’entreteniment que podrà compartir amb els amics o la família, que podrà fer un experiment científic o resoldre un enigma. “Vivim en una societat molt pressionada per la quotidianitat, hi ha moltes coses, un abús d’informació i moltes voltes ens oblidem de les xicotetes coses com la literatura o un bon entreteniment. A Suècia lleven les pantalles de les aules, s’han adonat que no són cap panacea de res, i ací encara continuem apostant tant per tot el que és digital”, diu.

Resistir

Aquesta singularitat del còmic que es publica en paper i que no es troba als quioscs, sinó que funciona per subscripció, fa que aquell “hem resistit com hem pogut”, que deia Escrivà, ara siga més delicat que mai. Son pare recorda que sempre estan amb l’ai al cor. “La revista depèn molt de la publicitat que se’n faça i que els pares siguen més conscienciats i vulguen participar en els projectes en valencià. Sabent la gràcia que la nostra llengua fa al PP. Sempre tens una miqueta de… no diré por, perquè, què ens faran? Estem acostumats a la resistència i segur que resistirem, però em sap greu, perquè això és una cosa que no té trellat. L’únic ‘pecat’ de la nostra revista és que està feta en valencià. Ara tenen la indecència d’anar-hi en contra, i això és anar contra la nostra llengua”, diu.

Entre els subscriptors hi ha particulars, ajuntaments, biblioteques… A banda de fer la revista, a Camacuc també elaboren còmics d’encàrrec, com ara monogràfics sobre Joan Fuster, sobre À Punt o sobre el Vint-i-cinc d’Abril. També han fet còmics sobre valors com ara contra l’assetjament escolar, la diversitat sexual o el feminisme. “Tot això ens fa aguantar un poquet, però tots els que ens encomanen aquestes coses són ajuntaments o entitats progressistes. Ara, després d’això que ha passat a Borriana i de tot això que diuen els del nou govern, esperem que els ajuntaments progressistes ens atenguen millor i que s’hi subscriguen, perquè en bona part depenem d’això”, diu el fundador.

La casa dels grans dibuixants de còmic valencià

En aquests prop de quaranta anys d’existència, per Camacuc han passat desenes de dibuixants i historietistes valencians. Alguns han assolit fama internacional. Ha estat, diuen, una casa d’acolliment per a molts professionals com Toni Cabo, Burguitos, Reinoso, Pau Valls, Manuel Gimeno, Mitjarmut, Pere Amorós, Palop… La llista és molt llarga.

Quant al futur, ja tenen l’experiència dels més de vint anys de governs del PP a la Generalitat i a molts ajuntaments. Ara s’imaginen que hauran de continuar batallant. “Mentre hi haja xiquets i xiquetes que s’ho passen bé amb la revista, hem de continuar. No voldríem que el PP i Vox, amb eixa dèria que tenen contra el valencià, volgueren llevar coses als xiquets. Desitjaria que s’ho pensaren una mica millor”, diu Joan Escrivà pare. El fill, que confessa que, malgrat la càrrega de treball que tenen, gaudeix molt amb aquesta feina, demana que les institucions els facen costat. “De tants projectes com tenim, se’n fan realitat ben pocs, perquè som una editorial modesta, però la força la tenim i mentre tinguem sang i consciència i esmorzem bé, aguantarem i continuarem lluitant.”