12.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 13.07.2023 - 07:00
La decisió del nou ajuntament de Borriana de cancel·lar les subscripcions que la biblioteca del municipi tenia amb diverses organitzacions i mitjans “catalanistes” ha despertat una gran indignació. La llista inclou les revistes infantils Camacuc i Cavall Fort, el setmanari el Temps i també Enderrock i Llengua Nacional.
Que el nou govern municipal de Borriana, format per PP i Vox, prenga una decisió com aquesta és efectivament indignant, no solament del punt de vista catalanista, sinó del més elemental punt de vista de la llibertat ideològica. Però, si m’ho permeteu, avui voldria girar l’espill i parlar de què fem malament nosaltres, perquè això de Borriana és un fet aïllat, però els nostres errors són d’una permanència que esborrona.
Em pregunte, en primer lloc, quanta gent que ha mostrat ara indignació, especialment fora del País Valencià, sap exactament on és Borriana o té la menor idea de què és Camacuc. I ho dic perquè probablement un dels defectes més grossos del catalanisme és que som capaços de coreografiar respostes d’una gran qualitat a les agressions, però ens costa Déu i ajut construir coses sòlides que puguen resistir totes soles qualsevol agressió. I, en part, d’ací plora la criatura.
Prenc l’exemple de Camacuc. Camacuc és una magnífica publicació adreçada al públic infantil que, de l’any 1984 ençà, promou una revista i diverses publicacions en uns altres formats. La revista és d’una gran qualitat, íntegrament en català –també n’hi ha una edició en occità aranès, però això és una altra història–, i en el curs de la seua dilatada història ha estat objecte de persecució política. Durant els llargs anys de govern del PP, abans del Botànic, la Generalitat Valenciana hi va tallar tota relació, de manera que no la rebia cap biblioteca ni cap escola. Van subsistir a còpia d’esforços personals enormes.
Si entreu a la web de Camacuc observareu, tanmateix, una curiositat. Té un apartat dedicat a explicar les subvencions que rep –Camacuc se sosté sobretot pels subscriptors. I en aquest apartat veureu que la Generalitat Valenciana progressista –el Pacte del Botànic entre el PSOE i els valencianistes de Compromís– els va subvencionar amb la ridícula quantitat de 27.000 euros en el darrer període anual.
Durant vuit anys, com expliquen d’una manera molt més vehement encara –fins i tot servint-se de l’humor– els nostres companys del diari la Veu, el govern del Botànic ha menystingut qualsevol iniciativa periodística en català. Va recuperar, això sí, els ajuts que el PP havia tancat, però saben a qui van anar a parar els diners? En un percentatge escandalós al Levante-EMV –un mitjà que Vox no censurarà mai–, que hi té accés perquè fa una versió infame a la web amb un traductor automàtic, plena d’errades i pràcticament sense visitants.
Nosaltres no reclamem subvencions –també vam renunciar ja fa anys a les de la Generalitat Valenciana–, però entenem perfectament que el suport públic pot ser imprescindible durant un temps per a consolidar iniciatives positives i que, per tant, hi ha capçaleres que, per a consolidar-se, necessiten l’ajut públic. I què ha fet el govern valencià per enfortir-les aquests darrers vuit anys? Res. O molt poc, que és com dir res. Però, també, què caram han fet durant tots aquests anys els possibles lectors? Quants dels qui ara es queixen i s’escandalitzen per la censura es podien haver fet fa anys subscriptors de Camacuc o del Temps o de Cavall Fort i no ho han fet mai?
Ara tots correm a plorar i protestar per l’agressió de Vox, però què passaria si tots aquests mitjans, si tots els mitjans en català, fóssem molt més forts i estables i poderosos? O és que no s’aguantaria millor l’agressió espanyola si Camacuc, i parle d’ells tan sols com a símbol de tots, desaparegués, censurat, de la biblioteca, però en canvi es trobàs en cada quiosc, ben destacat, per la potència pròpia i per la quantitat de gent que el compra. No és una miqueta cínic tot plegat?
No feu servir Borriana per consolidar l’autoengany
Hi ha un segon element sobre aquest afer de Borriana que em preocupa molt. Durant la transició postfranquista va haver-hi una hiperreacció des del Principat per qualsevol cosa que passàs al País Valencià i que anàs contra la catalanitat. Qualsevol fet, per petit que fos, es magnificava fins al punt que va aconseguir de crear en molta gent, sobretot del Principat, la idea que el País Valencià era una terra perduda amb la qual no es podia fer res.
Que no es repetesca això, ara. Borriana no és una ciutat feixista. Com en qualsevol ciutat del nostre país, hi ha gent de tota mena. I al costat d’aquest espècimen de Vox hi trobem entitats d’una vàlua enorme, com l’Agrupació Borrianenca de Cultura, una trama social molt activa amb iniciatives com els sopars de la Canella i milers de ciutadans que ni han votat la dreta espanyola ni volen ser partícips de cap manera de la barbàrie que promou. Empar Granell, una de les mestres fundadores d’Escola Valenciana, era de Borriana. Josep Palomero, vice-president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, és de Borriana. L’escriptor Joan Garí és de Borriana. La Borriana Big Band fa versions en jazz de la millor música en català de tots els temps, esborronadores. No fem ara, doncs, un fantasma d’una ciutat que no s’ho mereix.
I sobretot no fem aquest fantasma que té un cost tan car únicament per a brandar-lo com una mena d’autoconsolació del Principat estant, com una manera de fer veure, i de fer creure, que al Principat les coses van bé, en comparació amb el País Valencià. Perquè al Principat les coses tampoc no van gens bé. I per comprovar-ho n’hi ha prou de veure la sentència d’ahir del TJSC contra l’escola catalana o la censura recent de l’Ajuntament de Monistrol de Montserrat, del PP, contra l’actor Fel Faixedas, que no ha merescut, diguem-ho tot, ni la meitat de titulars que hem vist respecte de Borriana. Si als anys vuitanta del segle passat usar el País Valencià per a fer veure que el Principat anava bé ja era un exercici voluntarista, avui no té cap justificació possible.
Una reflexió final: si els catalans fóssem capaços, algun dia, de pensar-nos com un tot, de deixar de pensar-nos a partir de les identitats autonòmiques espanyoles, moltes coses s’aclaririen de pressa. Per exemple, seria obvi que no hi ha futur per a la llengua catalana dins Espanya i que la posició del nacionalisme espanyol ja no és aquella conllevancia famosa d’Ortega, sinó l’aniquilació. Arreu. Allà on poden, tan descaradament i brutal com poden; i allà on encara no poden tirar pel dret, amb més prudència però amb tota la insistència, tanmateix. I no us vulgueu enganyar els del Principat: ara és un 25% i quan puguen serà Borriana. Pitjor que Borriana, de fet. Els espanyols no es comportaran amb la resta dels catalans d’una manera diferent de com es comporten ara amb els valencians. No faran diferències. Pensar que això que passa a Borriana no podrà passar mai a Manresa no és sinó una il·lusió vana. La sola certesa que tenim és que sense independència no hi ha futur per al català. I no únicament per als qui viuran dins la nova Catalunya independent, sinó també per als catalans que restarem fora de les seues fronteres.
PS1. Avui publiquem aquest reportatge sobre Camacuc, la revista per a xiquets censurada per Vox a Borriana i la gran desconeguda fora del País Valencià. Us recomane llegir-lo.
PS2. Fa anys que vaig assumir que jo escric allò que puc i que els lectors llegeixen allò que volen. Sovint obri uns ulls com taronges quan llisc algunes interpretacions que els comentaristes fan de les meues paraules, però ja he entès que forma part del joc, això, i no puc fer-hi res. Ahir, per exemple, em vaig referir –entre les possibilitats de partits nous– a un grup que es diu Activem-nos. La frase es llegia i s’entenia perfectament, però ells consideren que no i que algú pot interpretar que jo els vinculava a l’extrema dreta, de manera que m’han demanat que aclaresca que no és així. Ho faig. Paciència.
