05.10.2015 - 06:00
Passi el que passi en el camí de la investidura del proper president, és evident que la CUP haurà patit bastant. La CUP deu una part notable del seu èxit electoral al fet d’haver fet arrelar en l’opinió pública que ells, com cap altre partit, fan allò que han dit que farien. Que faran allò que diuen que faran. L’exemple més conegut, fins ara, d’aquesta constància, és la impossibilitat per un diputat de la CUP de tornar a presentar-se a les eleccions següents. Aquesta coherència estricta, aquesta adequació mil·limètrica entre discursos i fets, basada en un rigor moral i una necessitat de transparència que es podrien qualificar de calvinistes, és una virtut sense cap dubte digna d’admiració i, al meu parer, encara no prou recompensada electoralment.
A vegades, però, pot haver-hi virtuts difícils de conciliar, com ara aquesta virtut cardinal de la CUP i la virtut de saber adaptar-se a la realitat a mesura que aquesta realitat canvia. I em sembla prou evident que la realitat del president Mas ha canviat. Va canviar el 29 de setembre, quan es va saber que era encausat i convocat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver fet que els catalans votessin el 9 de novembre passat. Aquesta realitat no ha canviat per algun mèrit nou de Mas sinó per l’acció de la justícia. Tot d’una, agradi o no, el president Mas és diferent, perquè l’acarnissament de la justícia li ha conferit una dimensió diferent. L’ha fet créixer. Agradi o no. Des del 29 de setembre la percepció que es té d’ell com a president a la premsa internacional i a les cancelleries ha canviat i, per tant, la percepció de Catalunya també.
A mi, em semblava bé que Artur Mas deixés que Junts pel Sí i la CUP investissin un altre president, però el dia en què va rebre una convocatòria tot va canviar. Amb aquest encausament s’ha creat una identificació bastant més forta entre ell i l’anhel d’independència. Agradi o no, sembli just o no. Aquesta identificació tendirà a idealitzar la seva figura i, és clar, a desdibuixar el seu passat polític. Per això la CUP, atenta com ningú a no oblidar res, pateix entre l’opinió pública sobiranista menys esquerrana un cert aïllament, injust però ara mateix inevitable, i segurament passatger.
Si mirem la carrera política dels polítics que més han semblat representar un poble amb unanimitat, veurem que com més l’observem de prop més ens adonarem que eren tots, sense excepció, atacats des de sectors del mateix poble que representaven. Fins i tot els grans líders de les causes més indiscutibles –preneu els exemples que preferiu en la història del segle XX– tenien opositors interns la veu dels quals es tornava menys audible a mesura que creixia la figura d’aquell que criticaven. És un fenomen que té més a veure amb la psicologia col·lectiva que no amb la reflexió política, però és un fenomen real. Els màrtirs i els herois tenen pocs defectes. Si més no mentre són útils: és sabut que Churchill, passada la Segona Guerra Mundial, va retrobar una dimensió de polític normal i tots aquells que l’havien detestat abans del 1940 i admirat entre el 1940 i el 1945 es van sentir lliures de detestar-lo de nou tan bon punt va ser acabada la guerra. I va perdre les eleccions del juliol del 1945. Parlo de Churchill, és clar, salvant totes les distàncies que es vulguin.
Però si em sembla que Mas hauria de continuar com a president no és per fer-li cap favor –més enllà de la gratitud que cal tenir-li per la seva actitud en favor de la democràcia i la llibertat–; és, pragmàticament, perquè és útil. Ningú no és indispensable però ningú, avui, no és més útil que Mas, si més no per la internacionalització de la causa catalana. En el joc d’escacs, o en la partida de pòquer, o en el partit de rugbi, que oposa Catalunya i Espanya, és objectivament d’una gran vàlua política i moral poder continuar ostentant la fermesa d’un president perseguit per haver posat urnes.
És clar, la CUP té dos pilars, i dos crits que identifiquen aquests pilars: ‘In-inde-independència!’ i ‘A-anti-anticapitalisme!’. Aquest segon crit fa que li sembli impossible de poder perdonar a Mas el seu passat de president neoliberal (dic ‘passat’ perquè és evident que el proper govern, amb independència de qui el presideixi, farà polítiques d’esquerra). Celebraria que el calvinisme moral dels cupaires inclogués el bes del perdó, perquè crec que en l’eix social Mas ha iniciat, des del 2012, els primers passos d’un camí de redempció. Ho celebraria sobretot perquè per la gràcia d’un tribunal la investidura de Mas ha esdevingut un afer d’estat. D’estat català.
I, dit tot això, si al final Artur Mas no és president de la Generalitat, des d’Espanya anunciaran, per enèsima vegada, la mort del procés i, per enèsima vegada, l’espifiaran. I així anar fent fins a la llibertat definitiva, que avui ens trobem més a prop de la independència que fa sis mesos, i més lluny que d’aquí a sis mesos.
