05.01.2016 - 22:00
|
Actualització: 06.01.2016 - 03:53
Si mirem només el que ha passat aquest dimarts seria ben fàcil arribar a la conclusió que les eleccions del març ja tenen la campanya electoral en marxa. Perquè CDC, ERC i CUP s’han dedicat sobretot a fixar el relat, a posar les bases del missatge que enviaran a l’electorat. El fracàs dels 72 diputats tindrà conseqüències electorals segures i però cal veure al compte de qui se li apunta. CDC ataca la CUP, o aquesta mitja CUP que ha dit que no, Esquerra busca situar-se en un punt equidistant i culpar a uns i altres per aparèixer ells com la solució i la CUP voldria descarregar tota la seua responsabilitat sobre Artur Mas.
La tensió és màxima perquè no queda temps. I per això aquest intent de reunió final que proposen a mi em sembla inútil. Es només propaganda per a la batalla del març. Ningú no cedirà en res. Simplement es tracta d’escenificar que és l’altre qui té tota la culpa. El fet que les organitzacions del sobiranisme civil, sobretot ANC i Òmnium, hagen acabat convertides en mini parlaments on els partits fan i desfan sense atendre l’interès general acabarà de fer inviable qualsevol solució. En un altre temps serien decisives però ara simplement no poden fer la funció per a la qual van ser creades.
Tot plegat genera, naturalment, una situació de nerviosisme absolut en l’independentisme de carrer. Sensació de fracàs, por a anar al març tots barallats amb tots, temor al ridícul nacional i internacional. És raonable. D’una banda perquè la sensació que ho teníem a la mà i no ho hem sabut retenir és molt forta. D’una altra perquè aquests tres mesos haurien desgastat al més dur dels estrategues; aguantar això ha estat molt pesat.
I avise que encara no hi ha prou. Els pròxims dies no van a ser aptes per a la sensibilitat de la majoria dels independentistes, especialment pels que no som de partit. El to aspre i els retrets creixeran fins a límits que avui no podem encara ni sospitar i que ens horroritzaran. A Madrid riuran ben de gust. Podemos es fregarà les mans. I tots haurem d’aguantar comentaris sobrats des de l’unionisme que no vindran gens de gust escoltar. Possiblement fins i tot ens entraran ganes de guardar l’estelada del balcó i dedicar-nos al macramé.
Però després arribarà l’11 de gener i els uns i els altres, i els de més enllà hauran de començar a mirar un altre tic-tac, aquell que marca la convocatòria oficial. I aleshores hauran de pensar no només ja en la destrucció —que és el que ara preval— sinó també en el que volen oferir a l’electorat. Serà el moment de llegir-s’ho tot amb molta calma, de recordar què ha fet cadascú, sense caure en les provocacions i les manipulacions, i de decidir amb molta cura què volem votar.
Si algú té prou seny com per a fer propostes raonables, que les hi ha i són fàcils d’organitzar, molt millor. I si al final resulta que la barbàrie s’imposa i tot acaba esdevenint una selva impracticable, aleshores com a mínim intentarem no ser arrossegats al fang i mirarem d’encertar serenament amb la papereta. Als energumens organitzats, a tota aquesta gent que insulta i desqualifica a tort i dret, a aquells que cremen embriacs l’esforç de tots aquests darrers anys, res no els fa més por que la calma del votant. Res no els preocupa més que la possibilitat que pensem per nosaltres mateixos. Res no els atemoreix més que no ens deixem espantar ni per les seues amenaces apocalíptiques, ni pels seus agressius i barroers intents d’assetjament polític.
Calma, doncs.
