Callar, mentir

La setmana ha estat ambivalent en diversos fronts, incitant i alhora neguitosa. Cada dos per tres, massa, la política institucional, tant la propositiva com la restrictiva, aconsegueix de tapar els forats de la vida col·lectiva que s’eixamplen i es fan més i més grossos. A la deriva de les aigües del Mediterrani a tocar d’Itàlia, milers de persones miren d’arribar a terra i una bona majoria s’hi ofega o mor a les mateixes embarcacions. Proporcionen imatges indescriptibles que les televisions retransmeten sense que el seu efecte canviï res. Obviar-ho, tot plegat, em costa. Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir (Joan Fuster, Diccionari per a ociosos, entrada ‘Silenci’).

També succeeix, tanmateix, que parlar és ben sovint no dir res que trenqui l’estat de les coses dominants, per dir-ho a l’antiga. La neollengua, que deia Orwell, impera molt. Fer veure que no passa res. Fer creure que el diàleg i l’atenció a l’altre existeixen. Fer que ens indignem dels errors. Per sort, i encara que no ens donen bones notícies, s’han fet públics aquests dies dos informes sobre l’ensenyament sense por de parlar clar, sense eufemismes. Això els converteix en bones notícies. Per parlar amb precisió. Per donar sentit a un altre dels aforismes fusterians: Sempre fem –estem fent– alguna cosa distinta de la que estàvem obligats a fer.

L’últim anuari de la Fundació Bofill, fet públic dilluns, diu que Catalunya ha retallat en educació més i tot que Espanya. Les dades corresponen al període 2009-2013, vés a saber com són de llavors ençà. Si la despesa espanyola ha retallat quatre voltes més que la mitjana europea, Catalunya cinc. Els titulars han subratllat que estem al nivell de Guatemala, Laos i el Perú. Podem considerar que el daltabaix en el finançament educatiu català –la inversió educativa, en diu l’anuari– és resultat del nus pressupostari de l’estat, però convé no perdre de vista que les competències són totals en ensenyament. Girar el cap potser només condueix a trencar-se el coll.

La retallada de la despesa pública educativa ha estat aquí, en el període esmentat, de 1.157 milions, un 16,7%. Només ho han superat, a Europa, Romania, Letònia, Lituània, Bulgària i Portugal. Té una proporció inversa, en aquests anys, a l’augment de la demografia escolar. Perquè Catalunya s’arribi a equiparar a la mitjana europea, cal invertir uns 5.000 milions addicionals.

El president de la Generalitat deia al cap de poc de ser conegut aquest informe, en el debat de política general, que el govern destinaria 7.000 milions d’euros a les tres emes (metges, mestres, mossos). Molt bé, entesos. Pel que fa a l’educació, però, la partida no serà pas per a contractar més mestres, sinó per donar sortida als milers de contractes interins.

L’altre informe, de l’Observatori del Sistema Universitari, es va fer públic a final de setembre. Constata que les universitats catalanes han perdut un 23% del professorat en cinc anys, el mateix període avaluat que l’anterior. No se supleixen les places que deixen lliures els professors jubilats, no hi surten convocatòries noves, ni de titulars ni de càtedres, i els contractes laborals són més i més temporals. Un professor associat cobra ara, a la universitat, per hores. I l’alumne català paga la matrícula més cara del sistema universitari espanyol (tampoc no és culpa de Madrid): hi ha alumnes que no poden matricular més de dues o tres assignatures, any rere any.

Una cosa similar passa a les altres universitats del domini lingüístic i deu de passar en la seva inversió educativa genèrica, des de l’escola. A Catalunya ens podem congratular de tenir aquests informes. De res més.