Calia anar a Copenhaguen

Genial.
Llàstima que a Ñ, mentre els TGV hispans fan el ridícul amb M.Rajoy, el implosionador a dintre, fent un ridícul de matrioixka ; mentre un jutge del Suprem es despulla tot reconeixent que jutjarà intencions enlloc de fets ; mentre la corrupció del partit governant necessita milions de catifes on poder-la amagar, mentretant, els súbdits vassalls espanyols, encantats de continuar sent súbdits vassalls espanyols, estan veient programes com ara El Intermedio, First Dates, i probablement obscenitats pitjors.
Realment, les ànimes tendres que esperen “fraternalment” que els seus col·legues espanyols puguin assaltar els cels madrilenys, guanyar la presidència de govern de la -infecta- monarquia, i federalitzar l’estat, es mereixen un premi en consonància a la seva ingenuïtat. Perdre vots a cabals, tan a Catalunya com a Espanya.

He seguit en directe l’acte de Copenhaguen. Estic absolutament d’acord amb l’editorial, però hi he trobat un problema: el president no domina l’anglès (crec que és la seva cinquena llengua) i això li posa dificultats en un debat obert.
Crec que hauria de portar escrits i apresos una sèrie d’arguments per contrarestar les apreciacions recurrents. La primera d’elles –utilitzada per espanyols i europeus- és que s’han de complir les lleis, ja que Espanya és un estat de dret, democràtic, etcètera. Trobo a faltar dir i repetir allò que ja sabem nosaltres, però “els altres” oculten sempre: amb un 15% de la població del Regne d’Espanya, mai no tindrem la força numèrica suficient per canviar les lleis. I per tant, s’ha d’acceptar l’argument del dret universal de les minories a canviar les lleis que consideren que no són justes. Tota mena de minories (incloses les majories minoritzades, com ara les dones), no només les minories nacionals, que també.
El nostre president hauria de confeccionar un decàleg d’arguments obvis i recurrents, fer-los seus, portar-los escrits si cal, però aconseguir rebatre’ls de manera irrefutable, sense deixar-se ni una frase.
Se m’acut que el govern a l’exili hauria de fer un esforç que funciona: relacionar-se exclusivament en anglès, tothora, o, com a mínim, usar-lo com a llengua de treball. Amb Ponsatí a l’exili, tenen una bona eina a l’abast. A veure, que no som espanyols!!!
Se n’ha sortit prou bé, però resulta que, del president, en aquests moments, jo espero l’excel·lència. Sí, mireu, és que sóc molt perepunyetes.

Un cop més el president ha demostrat tenir bon ull polític. Tones de tinta i d’imatges s’han mogut defensant i atacant el dilema d’anar o no a Dinamarca. El fiscal borbònic compleix al peu de la lletra el guió de l’amo i el jutge juga el paper de “verbo suelto” per a justificar que no vol repetir el ridícul de demanar una detenció infructuosa.

Resultat: un punt més per a desplegar als quatre vents la qualitat de l’estat català envers la feblesa de l’ocupant.

Ha fet molt rebé el M.H.P. sortint a fer una volta, i encara millor ens anirà avui quan xerri amb independentistes d’un país civilitzat com és el danès.

Visca la República!

El “cas Dinamarca” ha superat el “cas Bèlgica”, i expressa la pregona decadència, per no dir estupidesa, política de Rajoy i el seu equip. Un equip en el qual cada nova incorporació fa millor l’anterior, com ho demostren individus com Dastis, Méndez de Vigo o Zoido, els quals massa sovint abasten cotes francament grotesques.
I per adobar-ho, sols faltava que una Fiscalia de l’Estat que ja fa ficar la pota intentant que Bèlgica extradís Puigdemont –una jutgessa no massa simpatitzant amb ell ni amb el sobiranisme català, ja es va negar a fer el ridícul, ara hagi tornat a entestar-se en la mateixa operació. Topant, altra vegada! amb un jutge que també malgrat les seves conegudes opinions personals, es negui a fer la demanda perquè tampoc no vol passar a ser el protagonista principal d’un ridícul afer internacional.
I que alhora que està passant això, malgrat la seva incapacitat lingüística… per no parlar d’altres incapacitats, intentin “colar” a Pérez de los Cobos en el Tribunal Europeu de Drets Humans…
Tot plegat expressa les ja estratosfèriques alçàries d’aquestes cotes.

Aquest comentari l’hauria d’haver fet a l’editorial d’ahir, però porto tantes setmanes desmotivat i frustrat, veient cada cop més clar com de malament (pre-autonòmicament) acabarà tot i dedicant-me només als meus hobbys ancestrals per evadir-me’n, que he anat fent l’orni, i al final acabo ajuntant-ne dos. Sentint ahir a RAC1 (de pura casualitat perquè ja només escolto CatMusica) l’opinió d’un periodista afincat a Madrid, no em queda cap dubte que sense una fortíssima i valentíssima desobediència, l’ofensiva frontal de l’Estat amb totes les seves armes (per descomptat pre-democràtiques totes) cap a l’únic objectiu d’enviar el President Puigdemont a la paperera de la història, acabarà amb èxit. I potser serà una pèrdua irreparable, pel que es va veient de com és l’únic polític català que manté el pols al decadent i putrefacte, però omnipotent i influent (pel que s’ha anat veient de la UE) estat espanyol. Obrir parèntesi: s’ha dit que els bancs son sistèmics, i que per això no poden fer fallida; dons bé, dins la UE, l’estat espanyol deu ser també “sistèmic”, i ho sap i se n’aprofita; tancar parèntesi. I Puigdemont és l’únic polític que els fa anar de corcoll, des de la ‘fugida’ a Brussel·les, la forçada retirada de l’Euroordre, la victòria el 21D amb una candidatura muntada contrarellotge, i ara el viatget a Dinamarca, sense comptar els innombrables actes públics i mediàtics amb que va sensibilitzant l’opinió pública europea, a mi em va quedant clar que és un actiu al qual no podem renunciar de cap manera; i precisament per això l’estat va “a por él, oé oé oé”, per terra, mar i aire. Com diu avui Partal, només gràcies a ell “continuem en rumb de col·lisió”. Escoltant ahir RAC1, em queda clar que s’ha iniciat una forta campanya per fer-li fer un pas al costat “per fer un servei al país, per tal que aquest pugui recuperar les seves institucions”… no trobo res més cínic!, l’estat espanyol ja no ens permetrà mai més recuperar les nostres institucions tal com les teníem, ara ja ens coneixem tots, la víctima, el botxí i el síndrome d’Estocolm. Es potser per això que ahir, quan Partal constatava que “la major part dels analistes contemplen escenes de saló, en què la formació de govern va prenent forma com si fos l’avorrida hora de la formació de govern en qualsevol democràcia més o menys consolidada”, potser per això ahir Partal ens “ensabonava”: “el paper del carrer, la reacció espontània de la gent, les decisions que es prenguen després dels fets que tots sabem que passaran, seran la peça determinant del nou cicle polític, allò que desencadenarà el futur.” I veig molt clar que només una acció decidida i valenta de multitudinària defensa al carrer de la Presidència de Puigdemont ens pot evitar de tornar a una etapa preautonòmica.

Jo també em vaig sentir orgullós que el President del nostre país decidís posar-se en risc una vegada més (amb aquesta gent que no fa cas ni de les seves lleis, no se sap mai amb certesa per on pot sortir el tret,) per a demostrar que per molt que amenacin, la seva capacitat de portar les amenaces a la pràctica és, com sempre, molt més escanyolida que les seves intimidacions. Ara bé, el toc d’humor que va posar la cirereta al pastís, va ser que mentre tot allò passava, el president espanyol estigues tancat dins d’un AVE més lent que els de rodalies (Espanya acaba d’inventar el MVE el tren de mínima velocitat i actualment estan treballant amb el tren de pedals PVE), i quan baixés, fes el discurs triomfalista de sempre, però aquesta vegada amb una innovació, afirmant que ja s’havien venut la tira de “tiques” per anar a València amb avió. A casa ens ofegàvem de tant riure.

Voldria pensar que la tasca ingent de Puigdemont circulant per Europa com a ciutadà lliure ha de ser valorada per tothom com un actiu irrenunciable en la nostra contesa contra Espanya. I que això no es pot contraposar a l’altre front, el que es jugarà al parlament i al carrer. som una mata de jonc. Mireu si no als unionistes: fatxes, policies, jutges, polítics, mitjans… van tots a una.

Moure’s en l’ “il·legalitat” fent política democràtica i no-violenta en aquest Estat és quelcom més difícil, per l’amenaça ditecta dels tribunals i perquè lluitar contra la repressió es necessita mobilitzar molta tropa republicana. Però tot plegat és el que dona sentit i força a la lluita per la República. Fem costat als nostres polítics i estalviem-nos crítiques a priori. Unitat republicana a Brussel·les, al parlament, en territori enemig i al carrer.

Ho he de dir, el triomf de l’intel·ligència front l’estupidesa deixa també un bon regust. Això compte en el relat.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Entenc el moviment del jutge. Si hi hagués euroordre i el MHP estigués momentàniament impedit per moure’s de Dinamarca, llavors la seva investidura presencial seria impossible fins i tot en els supòsits castellans, i la investidura telemàtica necessària. Ara bé, el fet que el jutge digui obertament el que fa i perquè ho fa, el fet que el jutge es dediqui tant descaradament a fer política, a posar o treure presidents que li agraden o desagraden, a jugar als escacs de l’executiu, rebenta per dins encara més el sistema inquisitorial castellà. Allò que es pensaven que era una democràcia i no ho és.

Totalment d´acord amb l´editorial, calia aquest moviment, tot i que em va fer patir, ha estat una gran demostració de que sóm un poble lliure, amb una mà lligada a l´esquena, però d´esperit lliure i determinat a deslligar-se per sempre de l´antic règim. I és per això que estem tant contents i orgullosos del President avui, perquè va representar l´esperit del seu poble. “Ladran , luego cabalcamos”. Fins fa molt poc m´he abstingut de posicionar-me en si seguir en xoc frontal contra l´aparell de l´Estat, o agafar forces i reagrupar-nos per ampliar suports. Ara tinc clar, com diu Antoni Oller, que només caminant es fa camí, i si això vol dir confrontació constant, doncs que així sigui. Tot menys rendir-se i cedir-los espai, perquè juguen tant brut que només els regalarem eines per escombrar-nos. Tenim un actiu d´un valor inconmensurable, que és el nostre President. Seguim!

Antoni Oller23.01.2018 | 07:33 – Al joc d’estibar la corda encara perdem (47–53).. De veritat voleu sortir a jugar i a part de perdre quedar desqualificats pel comite internacional de competicio?.. Sortim de Cheerleaders de moment si voleu, com els ultims 7/40/300 anys..

No volguem anar tant depressa, no tornem a ser ximplets viscerals o anirem a una altra guerra i la tornarem a perdre.. Puigdemont i cia estan batallant com ningu, i recordo que era ell qui volia convocar eleccions el 27O (jo desde la nit del 1O que ho volia) i quasi el “mateu” fins el punt que no va fer-ho, amb totes les consequencies que aixo va tenir.. poseu-vos honestament al seu cap i demaneu-vos perque volia fer-ho.. i perque es el lider independentista mes votat i la cup va en caiguda lliure.. hi ha mooolts factors en joc, molts interesos visibles i invisibles… honestedat per davant.. anem molt be malgrat les relliscades, i el que estan patint alguns i potser el que patiran uns altres.. el mon es com es.. som i serem i encara hem de demostrar moltes coses.. res no ens aturara si ho fem be i amb molt “fair play” i exemplaritat.. es un tema cultural, adn europeu..

Sergi Guitart 23.01.2018 | 11:44, segurament tens tota la raó; però jo m’havia fet la il·lusió de poder veure/viure la independència de Catalunya… falsa il·lusió. Reconec que estic plenament convençut que la independència de Catalunya és absolutament inevitable; però jo m’acosto als seixanta i tinc molts dubtes de si la arribaré a veure, perquè només podrà venir de la putrefacta descomposició de l’estat espanyol al si de la no gaire més saludable UE . Diguem que si veig que el camí ja fa baixada, em moriré tranquil i amb el cap alt; però és que de moment fa molta pujada i els fets d’octubre del 17 s’assemblen molt als del 34. Per això, l’únic que em queda de moment és renegar… i anar a votar quan toca, i estar atent al whatsapp per estar absolutament disponible quan toqui (el 27/10 al vespre “tocava”… però res de res…) i anar a les manis mentre el cos aguanti. I si puc comprar productes “de proximitat”, ho faig.

Antoni Oller: Tens més raó que un sant. Si els polítics tenen coneixement (el problèma és tant urgent que la gent no podem dir-hi comunitàriament res per manca de termps), i volen demostrar que són quelcom mes que uns partidistes de merda, uns inconscients, uns retrògrades i uns covards, penso que Puigdemón ha de seguir a Brussel.es com a President de Catalunya, s’ha d’escollir un President en funcions, i deixar que des d’alli faci tanta feina com nosaltres farem des d’aquí ( la que ens permetin els esbirros de Madrit)

Per què Ñ ho te difícil per detenir al President ? Lo més “lògic” es que el detinguin axis que el vegin. Ñ esta seguin la consigne de “ni un paso atrás”, simplement perquè no tenen altre remei. No es poden permetre el luxe de passar vergonya, no es el seu tarannà, ans al contrari han de sentir molta rabia. Els fets canten: son gent capaç d’endilgar a EU un manso que no sap
altre idioma que el castellà, ells en diuen espanyol, candidat a un càrrec que no es precisament torrar cacauets, i es queden tant amples. “A ellos no hay quien les tosa”. Enxamparan al President només que l’ensumin! i no cal que menti les ganes que tinc d’ equivocar-me.