Calendaris culturals pertorbats

Antoni Padrós, pintor i cineasta, ha fet vuitanta anys aquest mes de gener. Té una obra plàstica i cinematogràfica singulars, molt, però és gairebé un desconegut per al gran públic i fins entre massa espectadors cultivats interessats, per dir-ho a l’anglesa (‘cultivated reader interested’), tret de la seva Terrassa natal, on és una figura cultural de referència. La seva obra plàstica, iniciada dins del corrent de l’art pop dels anys seixanta i setanta, no és en els fons museístics catalans sinó en els del Reina Sofía de la capital de l’estat. La seva filmografia, d’un cine radical que creix en ressonància de les seves imatges amb el temps, sí que ha estat restaurada i editada finalment, per sort (Antoni Padrós. El cinema i els seus marges. Barcelona: Cameo, 2012). Ara té, a la Filmoteca, al Raval, una exposició imperdible, que el presenta com el que és, un ‘pertorbador de consciències’, fins al 28 de maig.

Si no fos per les notes de premsa de la Filmo que m’arriben per email, ni ho hauria sabut. I això que Padrós és molt Padrós. Ací trobareu el tronc i les arrels que el van formar, nen malalt fill de treballadors del tèxtil egarenc. És un dels cineastes de la daurada època dels cine-clubs que quan vaig arribar a Barcelona fa un munt d’anys eren una de les sals de la vida: Pim, pam, pum revolució, prohibida en els històrics Encuentros de Pamplona de 1972, Lock-out o la prova de foc de Shirley Temple Story, de gairebé quatre hores, amb la fenomenal Rosa Morata, l’actriu de tants dels seus films. Padrós ha presentat aquesta setmana a la Filmo la projecció d’aquesta cinta que li va donar reconeixement internacional a Berlín i a França.

Fa uns anys, a la tele de Barcelona, que ara es diu betevé, l’enyorat Joaquim Romaguera i el llavors director de la cadena, Manuel Huerga, van programar els dissabtes a la nit l’emissió de les pel·lis oblidades i menystingudes dels cineastes amateurs: el cine d’Antoni Padrós va brillar-hi, magnètic, i va trobar molts més espectadors que mai. Els temps semblaven arribats finalment aquí per als artistes de la imatge que, vistos ara, són premonitoris de tantes imatges d’avui, com s’ha vist arreu del planeta cinematogràfic. Els cineastes amateurs, fa cent anys, a Catalunya, fins a la guerra, es van donar el nom de cineistes, denominació estupenda i pròpia que durant el franquisme els nous directors no van fer servir més en pro d’una denominació europea: amateur.

Celebro molt l’expo Padrós de la Filmo. Li agraeixo, a més, que m’hagi fet pensar en els calendaris culturals d’aquestes setmanes. Si ell és un pertorbador de consciències, i tant, val a dir que l’agenda cultural està ben pertorbada i de manera sistèmica. És obvi per als lectors de tota mena que la indústria del llibre viu aquestes setmanes la campanya de Sant Jordi. Els periodistes culturals no donen l’abast de les novetats i el seu calibre. És el moment de l’any que els mitjans dediquen més espai i atenció al llibre. Però, alhora, els informadors han de cobrir esdeveniments mediàtics paral·lels que entrelliguen la indústria del llibre i les institucions públiques, cosa que fa que els programes d’actes no puguin ser declinats per la premsa: Kosmopolis, festivals de literatura ça i lla, jornades diguem-ne de debat muntades per la conselleria del ram…

Són dues menes de pertorbació antagòniques. Antoni Padrós la transmet des dels marges del cine per a proposar una experiència visual que et permeti depassar els teus hàbits ensinistrats per la indústria hollywoodiana. Mig segle després dels seus films primers, l’agenda cultural de la indústria & les institucions vesteix de contemporaneïtat un devessall de paraules publicitàries que amaguen els llibres, les pel·lis, les expos, el que sigui, en una programada rutina de consum — no dels llibres o de les pel·lis (ni això) — sinó de consum de titulars i entrevistes que et permetin creure que estàs al dia sense necessitat ni de llegir ni d’anar al cine ni de fer cap altra cosa més, no fos que et pertorbessin la consciència, la teva, la de cadascú. Rituals de masses. Tocar carn d’escriptor substitueix llegir, parlar dalt d’una tarima substitueix escriure. Ah, sort que m’he criat amb cineastes amateurs com Padrós. Ànims, col·legues.