30.09.2022 - 21:40
La jornada del Primer d’Octubre, més enllà de la mobilització popular i l’exercici de resiliència dels votants, va quedar marcada per la violència i la brutalitat dels cossos de seguretat espanyols. Les càrregues van deixar centenars de ferits. I aquella nit, després d’haver-se anunciat el resultat electoral i quan tot semblava que s’havia acabat, la Guàrdia Civil va protagonitzar a Calella una darrera actuació impulsada per l’odi i les ganes de venjança.
Desenes de manifestants es van concentrar davant l’hotel Vila reclamant que els agents que s’hi allotjaven se n’anessin. Els Mossos d’Esquadra van fer un cordó a la porta per a evitar qualsevol enfrontament, però els membres de la Guàrdia Civil van fer tot el possible per a provocar els concentrats. Insults, gests obscens, escopinades i fins i tot orinades.
@TheGardianNews @cVocanegra23 @elmonarac1 incidentes en Calella ayer por la noche @versiorac1 pic.twitter.com/ECvtTwtrSj
— Rmg113 🎗🎗🎗🎗 (@Ricmg113) October 2, 2017
Els manifestants no van fer cap intent d’assaltar l’edifici, però van mantenir la protesta, fins que, sense haver avisat i atropellant el cordó dels Mossos, agents de paisà amb porres extensibles van començar a perseguir, amenaçar i atonyinar els concentrats. L’actuació, que va ser un exemple més de violència gratuïta, va deixar sis ferits.
Per entendre què va passar aquella nit en parlem amb Josep Grima, actualment portaveu de Junts per Catalunya a l’ajuntament, que va haver de ser traslladat a l’hospital per l’agressió d’un agent.
—Quan van arribar els agents de la Guàrdia Civil?
—Van arribar dies abans del primer d’octubre. Van deixar les furgonetes i els vehicles en un aparcament, a uns dos-cents metres de l’hotel Vila, i des d’allà descarregaven l’arsenal que portaven. A més, d’una manera molt visible, per deixar constància que havien arribat al poble. Aquesta traginada d’armament, cascs i més material paramilitar va durar dies, però es va intensificar especialment el dia abans del referèndum.
—I com va ser la convivència amb els calellencs?
—Diria que complicada. Aquesta actitud de mostrar les armes i de custodiar-les dins l’hotel no va agradar gens. Conec veïns de la zona a qui els fills van suplicar que no sortissin al carrer perquè els feien por aquelles desfilades d’armament.
—Què va passar el matí de l’1-O?
—A primera hora del matí, el carrer de Sant Josep [on hi ha l’hotel] era ple de furgonetes carregades d’armes i d’antiavalots preparats per estomacar la gent. Des d’allà, segons que ens van informar, van sortir cap a Sant Cebrià i Sant Iscle, totes aquestes poblacions més petites, on es pensaven que la repercussió mediàtica de la seva violència seria menor. Les càrregues van ser completament desmesurades.
—En quin moment van tornar a Calella?
—Alguns van anar tornant al llarg del dia. Al vespre, un cop acabat el referèndum, i quan ja havíem vist totes les imatges de la brutalitat i havíem rebut les trucades dels veïns de Sant Iscle i Sant Cebrià dient-nos què els havien fet, no ens podíem quedar amb els braços plegats i van anar a manifestar-nos a les portes de l’hotel. Quan hi van arribar, la majoria ja s’havien dutxat, com si no hagués passat res. Una guàrdia civil es passejava per allà amb xancletes. Ara bé, quan ens van veure, es van posar a custodiar la porta de l’hotel, i hi van col·locar una cadena blanca i vermella.
—I llavors?
—Hi va haver crits en contra de la Guàrdia Civil i demanant explicacions. “Què heu fet als nostres veïns?”, entre altres coses. Però llavors van arribar els Mossos d’Esquadra, que d’una manera molt lògica van crear un cordó entre nosaltres i l’entrada de l’hotel. Ens van fer recular ben bé una quinzena de metres fins a la cantonada. I tot va canviar…
—Què voleu dir?
—Per l’altra punta del carrer van començar a baixar guàrdies civils uniformats, que mentre entraven a l’hotel, ens cridaven, ens insultaven i feien gests provocadors. Crits de “viva España”, “putos perroflautas”, entre altres coses. Però això no és tot. A la vegada, els agents que eren dins l’hotel, que ja s’havien canviat de roba, van sortir als balcons i ens escopien. A més, vam veure que des del terrat també ens orinaven a sobre. El carrer feia pudor d’orina. I de cop i volta, sense cap mena d’avís, per la porta van sortir guàrdies civils de paisà armats amb porres extensibles.
—I què van fer els Mossos?
—Ells eren de cara als manifestants, no els van veure. Els guàrdies civils els van empènyer i els van tirar a terra abans de perseguir-nos i estomacar tot el que van trobar. Això va ser en qüestió de segons. Era inimaginable, després de com havia anat el dia, que uns agents de paisà s’atrevirien a satisfer les seves ànsies personals de venjança.
—En el vostre cas, què us van fer?
—A mi em van trobar ben bé a la cantonada. Quan vaig intentar de reaccionar, ja tenia un guàrdia civil a sobre amb una porra extensible. Em va fer un cop molt fort a la cama i vaig caure de genolls, però em va acabar estirant a terra amb un segon cop violent a l’esquena. En aquell moment, jo no sabia què passava, però tenia la sensació que m’havien trencat la cama perquè no podia caminar [va acabar la nit a l’hospital]. De fet, encara conservo el bony de l’hematoma que em van causar. Després, l’única cosa que recordo és aixecar el cap i veure com venia un mosso que es va tirar sobre meu per dir-me que no patís, que ja s’havia acabat tot.
—I s’havia acabat?
—Va passar una estona i em va ajudar a seure allà mateix. El dolor era increïble. I quan van tornar a passar els agents de la Guàrdia Civil cap a l’hotel, un d’ells, en veure que un mosso m’atenia, va intentar de donar-li una puntada de peu. Per sort, un altre agent el va arrossegar i el va apartar, per evitar d’embolicar més la troca. En aquells moments, la Guàrdia Civil corria per les cantonades amenaçant i intimidant els veïns. Era indiferent si formaven part de la protesta, la qüestió era espantar i transmetre odi. Fins i tot van colpejar una noia que passejava el gos. El pobre animal va acabar al veterinari per un cop de porra. La situació va ser dantesca.
—Quants guàrdies civils van participar en la ràtzia?
—D’agents de paisà que van participar en les pallisses, en devien ser set o vuit, però després en va sortir més de l’hotel a recollir-los. Desconec què havia sopat, begut o ingerit aquella gent, però era evident que allò no era normal. Es volien quedar a gust repartint llenya. Fins i tot alguns mossos es van encarar amb els agents de paisà i els van recriminar l’actuació. Els van dir si havien perdut la xaveta, si eren bojos. Veure’ls atropellar Mossos d’Esquadra uniformats va ser una cosa inaudita.
—Per què creieu que van actuar així?
—Hi ha un sentiment d’impunitat molt gran. Vam ser la cirereta del pastís. Ells es volien fer els herois i estomacar i amenaçar una darrera vegada. A Calella es va viure una representació molt gràfica del que pensen i senten i l’odi que ens tenen aquesta gent. Quan parlem de delictes d’odi, caldria fer la reflexió de quan a gent hauria d’estar inhabilitada per exercir responsabilitats policials i de seguretat.
—La càrrega va deixar sis manifestants ferits, però el govern espanyol hi va treure ferro i va dir que l’únic ferit havia estat un guàrdia civil. De fet, l’executiu de Rajoy va assegurar que no hi havia hagut càrregues, sinó agents protegint-se els uns als altres de la multitud.
—Hi ha prou proves gràfiques i testimonis per a demostrar que la versió del govern espanyol és mentida, però això és indiferent. Esbombar aquesta mena de declaracions no cerca d’entrar en un debat de què és cert i que no, sinó imposar un relat absolutament bel·licós per a culpar la ciutadania dels incidents i la violència. És així de trist. Nosaltres érem al carrer i sabem què va passar, però a Madrid tenen altres interessos.
—Com van ser les hores posteriors a la ràtzia?
—Van ser hores molt tenses. Els guàrdies civils van marxar de Calella al cap de dos dies, tot i que l’endemà ja van començar a retirar l’armament. De totes maneres, ningú els va coaccionar perquè marxessin, ni els van expulsar. La nit de les càrregues, jo personalment vaig trucar des de l’hospital a la batllessa de llavors, Montserrat Candini, per explicar-li la situació. Ella, que ja era a casa, va anar a l’hotel Vila per exigir explicacions al comandant de màxim rang. Però les hores posteriors van ser molt tenses. Quan van marxar van ser escridassats.
—La causa judicial ha quedat en no res?
—Els afectats per l’actuació de la Guàrdia Civil vam presentar denúncies individuals al jutjat d’Arenys de Mar. Ens van aconsellar que era la millor estratègia, però la jutgessa d’instrucció va decidir d’unificar la causa de Calella amb les càrregues de Sant Iscle i Sant Cebrià, com si fossin la mateixa cosa. En un lloc van actuar policies uniformats, mentre que a Calella eren civils, sense el “guàrdia” davant, armats amb porres extensibles i amenaçant els ciutadans. La jutgessa es va negar a rectificar i ho va arxivar tot al·legant que les càrregues van ser legítimes.
—Hi ha cap via per a ressuscitar la causa?
—El cas va quedar tancat i ja no hi ha opció de recurs. Les agressions i la violència han quedat completament impunes. Les denúncies són ara papers estripats a les escombraries.
