27.01.2021 - 21:50
|
Actualització: 27.01.2021 - 22:00
L’anomenada guerra del vaccí que la Comissió Europea va començar ahir contra les empreses farmacèutiques és una mostra molt preocupant del nerviosisme que es va apoderant de la classe política europea, quan comprova que perd el control dels efectes de la pandèmia, en bona part a causa dels errors propis.
Que les farmacèutiques no són germanetes de la caritat ho sabem tots. Però a aquest desproveïment sobtat del vaccí, que tant de mal fa a la credibilitat de la classe política, no hi hem arribat tan sols per l’avarícia de les farmacèutiques. Els errors, especialment, els de la Unió Europea, hi tenen molt a veure. La Unió es va equivocar primer malfiant-se dels vaccins mRNA, triant un camí molt conservador malgrat la insistència dels científics perquè adoptàs una posició més acordada amb allò que mostraven les proves. Per si no n’hi hagués prou, una burocràcia feixuga va endarrerir la comanda, tres setmanes, per exemple, respecte del Regne Unit. Ara, quan Pfizer diu que Londres va fer la comanda tres setmanes abans i que és per això que té prioritat, la Unió Europea pot fer tants escarafalls com vulga i indignar-se tant com considere necessari, però l’argument és difícil de discutir. Perquè la UE no pot tenir la barra d’acudir a cap argument que no siga el mercat després d’haver acaparat, contra les altres regions del món, les dosis del vaccí.
A Brussel·les, a més, prengueren un model molt perillós des del primer dia, consistent a comprar o encomanar tant vaccins que ja eren a la línia de producció com uns altres que no hi eren ni hi seran. De primer, per exemple, va encomanar 300 milions de dosis de Pfizer-BioNTech i la mateixa quantitat de la francesa Sanofi, sota pressió de Macron. El problema és que el vaccí de Sanofi no estarà fins a final d’any anant bé i, per tant, aquests milions de dosis que teòricament han estat adquirides, en la realitat no existeixen. I, damunt, va refusar de comprar 500 milions de dosis addicionals ofertes per Pfizer, tot pensant a protegir la indústria francesa i no pas la salut.
Amb tot plegat, quan les farmacèutiques han anunciat que no podien complir el programa de lliuraments –quines unes, també!–, el castell de cartes s’ha començat d’esfondrar. Dilluns ja no hi haurà cap dosi del vaccí per a posar al Principat i la setmana vinent passarà això mateix al País Valencià. Molta bandereta, molt de Batiste, molta fotografia de pòster polític i molt poca eficàcia. Ahir Esperança Camps, en aquest article, comentava molt clarament la compareixença el dia abans de la consellera de Sanitat Universal, Ana Barceló: els mots “impotència” i “lideratge” són incompatibles. I aquesta definició tan encertada avui la podem aplicar a tots els nostres governs, però també als governs espanyol i francès i a la Unió Europea. Impotents, incapaços de protegir la població. Incapaços de liderar res amb cara i ulls.
És veritat que la pandèmia demostra ser difícil de controlar, que les variants són molt perilloses. Tot això és cert. Però també ho és que la reacció política a aquesta crisi única en cap moment no ha estat com calia.
El mes de març de l’any passat, i a VilaWeb ho vam recollir especialment en aquesta sèrie d’entrevistes, era clar que el sistema es col·lapsaria i que, per tant, calia prendre mesures absolutament extraordinàries o no es podria garantir ni la salut ni l’economia. Sabem que, ara per ara, solament hi ha dues armes eficaces contra la pandèmia: la distància física i els vaccins. Per això la solució sensata era tancar-ho tot tant temps com fos possible, subvencionant sense límits empreses i famílies i assumint l’estat l’endeutament que calgués fins al moment que el vaccí funcionàs. Si el 2008 es van salvar d’una manera tan generosa els bancs, ara calia salvar les persones. Però això no s’ha fet. A la inversa. Fa fàstic i causa indignació veure com tots els florentinos ja cerquen la conxorxa amb el govern de Pedro Sánchez per a arrambar tants diners com arriben d’Europa, diners que finalment no serviran per a ajudar la gent normal sinó, sobretot, per a enriquir els més rics i consolidar les desigualtats socials.
Durant aquests mesos, l’estratègia dels governs ha estat carregar a l’esquena de la gent el cost de la crisi (qui se’n recorda ja, del president Quim Torra i la seua sensata exigència d’una renda garantida per a tothom?) i mirar de passar així sobre un fil prim, primíssim, fins que l’arribada del vaccí permetés allò que es prometia com una solució ràpida del problema. Però ara, amb la guerra dels vaccins activada, les hipòtesis més positives ja ens parlen de la tardor o l’hivern per a tenir vaccinada una part important de la població. Traguem-nos del cap l’estiu. I amb això la perspectiva, angoixant, d’un tercer hivern amb pandèmia comença a acostar-se d’una manera massa preocupant.
Al març hi havia en joc, i avui torna a ser-hi, la credibilitat sencera del sistema econòmic i social en què vivim. Fins ara la resposta, la manera com han reaccionat els governs –els uns més i els altres menys, però tots en definitiva– és decebedora. Però alerta, que fa tota la sensació que cada dia que passa perden més el control sobre la pandèmia i sobre la resposta que haurien de donar a la crisi.
Ep! I enmig de tot això els espanyols encara ens imposen de fer eleccions i, en una altra mostra de la gran desconnexió entre els polítics i la realitat, ens envien el ministre de Sanitat més inútil d’Europa, convençuts que això és la solució de no se sap què. És ben bé que d’ací uns quants anys, quan mirem cap arrere, ni ens ho creurem això que ens fan viure aquesta gent…
