Calçar les botes pels GR de Catalunya

Centenars de persones recorren cada dia els senders catalans. Deixen, al seu pas, les empremtes de les seves velles xiruques. Rutes de maquis, camins de costa amb penya-segats escarpats, paisatges d’alta muntanya i petits nuclis rurals conformen l’itinerari de Catalunya, un relleu de gran riquesa natural i cultural. Totes aquestes rutes tenen en comú un senyal formada per dues línies paral·leles, una blanca i una vermella, que marquen el camí d’un sender de gran recorregut.

Les sigles GR designen aquests senders, que generalment superen els 50 kilòmetres i es divideixen per etapes. Per realitzar-los sencers normalment es triga més d’un dia. Els GR, actualment, no són un simple recurs muntanyenc; recullen valors com el respecte a la natura, mantenen actius els camins que utilitzaven els nostres avantpassats per a comunicar-se, passen per zones d’alt valor ecològic amb varietat de fauna i flora i posen al descobert joies d’alt patrimoni històric, natural i cultural. A més a més, proporcionen un augment de l’activitat socio-econòmica de les zones per on passen.

L’activitat senderista catalana queda recollida sota el paraigüa de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), entitat que va realitzar el primer GR a escala catalana i espanyola. L’any 1975 la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada (FEDME) pren la iniciativa de prolongar el GR 7, que passava per França, a través d’Andorra. El mateix any, es va realitzar el primer tram de GR a l’ermita de Sant Blai de Tivissa, Tarragona. A partir d’aquell moment, la xarxa de senders de gran recorregut ha anat creixent amb el treball de la FEEC i les seves entitats voluntàries, sempre seguint el model francès. Algunes d’elles se centren en la recuperació de camins antics que connectaven els pobles i, d’altres, han focalitzat la seva actuació en crear noves rutes per zones verdes.

La mateixa FEEC és també l’encarregada de qualificar el GR com a tal, els quals han de complir una sèrie de requisits concrets. Han de ser aptes per a tothom i no haurien de comportar cap mena de risc, ja siguin barrancs, rius amb un cabal considerable o zones asfaltades de gran trànsit. Per altra banda, un GR també ha de complir uns requisits patrimonials paisatgístics, arquitectònics, naturals i històrics.

Camins que no s’esvaeixen
Amb el pas del temps, les marques de pintura es deterioren i els camins poden esborrar-se si creixen plantes o arbustos. Per això és important la tasca de conservació d’aquests senders. Malgrat que l’entitat encarregada d’homologar els GR sigui la FEEC, el manteniment d’aquestes rutes correspon majoritàriament a entitats excursionistes voluntàries.

La FEEC disposa de 75 entitats que hi tenen cura voluntàriament, però a més, trobem empreses amb tècnics d’espais naturals contractades pels ajuntaments, diputacions o consells comarcals. Tanmateix, el manteniment actual sembla ser insuficient. Antoni Olivella, responsable de la Comissió de Refugis del Centre Excursionista de Catalunya, afirma que “moltes de les etapes dels GR de Catalunya no estan prou cobertes a nivell de voluntariat i manteniment i, probablement, caldria una formació més específica”.

A part dels GR, trobem altres tipus de senders com els locals, que tenen un marcatge propi. Sovint, es poden confondre les seves senyalitzacions quan s’ajunten amb els GR. Tal com afirma el vicepresident de la FEEC, Josep Casanovas, des de la mateixa entitat s’està treballant, juntament amb el Consell Català de l’Esport, per crear “regulacions que permetin uniformar la senyalització en el país per tal que aquesta sigui clara”. Des de l’Institut pel Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran (IDAPA) s’està treballant també en un pla per unificar la senyalització dels senders. “Tot i que actualment només s’està duent a terme a l’Alt Pirineu, té una vocació que s’implanti arreu del territori”, afirma Lluís Puiggarí, membre de Rutas Pirineos.

Els perills de la muntanya
L’excursionista, a l’hora de realitzar un sender, ha d’anar ben preparat i ser conscient del repte a què s’exposa. És essencial estar ben informat sobre les condicions meteorològiques, ja que en situacions extremes de neu i pluja, un sender pot arribar a ser impracticable. Per això també és necessari comptar amb un bon equipament i material.

Actualment, la FEEC està treballant en la creació de pictogrames que puguin donar una idea del grau de dificultat d’un determinat sender. Carles Freixas, de l’empresa de guiatge de muntanya Rutas Pirineos, creu que és molt necessari aquest tipus de senyalització, ja que, sovint, “es dona per descomptat que l’usuari s’ha informat prèviament a la realització del sender”.

La il·lusió i la motivació són condicions indispensables per fer un GR, però també és necessari posar-hi seny. “El senderisme ha ajudat a abandonar el sofà i sortir de casa, però hi ha persones que es pensen que anar a la muntanya és com anar al gimnàs i això no és així”, sosté Carles Freixas. Si un no valora el grau de dificultat del GR que vol realitzar és freqüent caure en lesions de torcedures de turmell, esquinços, dolors d’esquena o sobre carregaments a les cames i als genolls.

Interessos contraposats
Alguns GR passen per espais naturals protegits o propietats privades de particulars, ramaders i agricultors. En aquestes situacions, la FEEC necessita una autorització del propietari del terreny per poder marcar la ruta d’un GR. Tanmateix, a vegades es poden donar situacions problemàtiques.

El sector primari català, tot i haver donat el permís perquè passi un sender pel seu terreny, es pot sentir afectat si un camí té un alt flux d’excursionistes, ja que poden malmetre els seus espais de cultiu o incomodar el seu bestiar. En els GR de costa també s’hi pot veure afectat el propietari privat. Lluís Puiggarí, un dels membres de Rutas Pirineos, explica que “un dels principals problemes del GR-92 és que hi ha moltes propietats de gent benestant que no volen que les seves finques es vegin afectades per aquests camins”. En aquest sentit, la FEEC es troba amb un repte molt important: fer que tots els actors que intervenen en un GR arribin a un acord per tal d’aconseguir una bona convivència i sostenibilitat a llarg termini.

Així, es gaudeix d’una riquesa inabastable accessible a tothom que ho vulgui, sempre que es contribueixi a la seva conservació. Avui dia, un GR va més enllà de la pràctica esportiva. “El senderisme reporta a valors emocionals, culturals, històrics i de contacte amb la natura”, afirma Carles Freixas. Darrere l’excursionisme també s’amaga una voluntat de conservació del medi ambient i de coneixement de la flora i fauna del territori. Per tant, un sender apropa a les persones a la natura en tots els sentits, tant geogràficament com emocionalment. Tal com sosté Antoni Olivella, membre del Centre Excursionista de Catalunya, “un GR et permet connectar amb el medi natural i amb tu mateix, posant en repte el teu propi cos”. D’aquesta manera, un només s’ha de calçar les botes, i deixar-se endur pels camins de muntanya. Perquè, tal com diria Antonio Machado, es fa camí al caminar.