Cala Sanià, el darrer epígon de la Costa Brava literària

“Que en la costa bella y brava, cad’ú hi trobi son espill”
Víctor Català

Diu que un llibre li va canviar la vida. En concret, el clàssic del pensament ecologista Primavera silenciosa, que alertava dels efectes dels pesticides en el medi i que en el seu moment, a la dècada dels seixanta, va ser acusat de fantasiós i la seva autora, Rachel Carson, d’histèrica. De tota manera, el llibre va fer prou rebombori perquè John F. Kennedy s’hi interessés i, com tantes coses, va quedar a la llista del que podia haver estat i no va ser d’aquell malaguanyat president. Explica que d’aquí li ve el seu interès en les qüestions ambientals i la consciència que la qüestió ecològica i social no es poden deslligar. De fet, parla de la justícia ecosocial com a antídot al “neoliberalisme depredador”. També esmenta el lingüista i referent de l’esquerra nord-americana Noam Chomsky i l’economista francès Thomas Piketty, autor del Capital al segle XXI. Això ja és més estrany, tractant-se d’algú que forma part de la llista de les dues-centes fortunes de l’estat espanyol, amb un patrimoni net familiar de 350 milions segons la mateixa llista. Per això, potser per esvair qualsevol prejudici, Sergi Ferrer-Salat i Serra de Migni reconeix d’entrada la sort que ha tingut d’haver nascut en un entorn “tan immoralment privilegiat”, i d’haver pogut passar els estius a la casa Sanià, a Palamós, que el seu pare, l’empresari i dirigent esportiu i patronal Carles Ferrer-Salat va comprar als anys setanta.

I és que, si bé després de la mort, fa poques setmanes, d’Antoni Vila Casas, es va dir que amb ell desapareixia el darrer mecenes, potser hauríem de corregir el titular. Si de cas, el gran col·leccionista i filàntrop va ser el penúltim. O l’últim d’una generació. Perquè, de la mateixa manera que l’empresari i periodista Tatxo Benet va impulsar la llibreria Ona de Pau Claris i preveu d’obrir a final de mes el Museu d’Art Prohibit a la Casa Garriga Nogués, al costat del futur museu i a la vorera del davant, Ferrer-Salat hi té les seus de Finestres, la llibreria que ha donat més visibilitat a una tasca de mecenatge de diverses dècades, centrada en un principi en l’educació musical i l’exclusió social. Amb el mateix discurs en què es barreja un llenguatge d’activista social i alguna frase aparentment ingènua  (“En la felicitat dels altres trobo la meva felicitat”), Ferrer-Salat deixa clar que vol compartir el 50% del benefici net d’una fortuna feta en la indústria farmacèutica, química i alimentària (Grup Ferrer fabrica i comercialitza el popularíssim Gelocatil, amb això està dit). I, per això, a parer seu, no tenia cap sentit que només ell i la seva família gaudissin d’una finca on, confessa, només passaven els estius i algun cap de setmana. La seva iniciativa editorial i llibresca l’ha portat a convertir-la en residència d’escriptors amb una clara vocació d’esdevenir referent internacional. Per això es va fitxar a Nicolás G. Botero, fins fa poc mà dreta de la comtessa Beatrice von Redozzi, fundadora de la Santa Maddalena Foundation, i durant un any s’hi ha fet passar en període de proves escriptors com Irene Solà –que hi va acabar Et vaig mirar els ulls i vas mirar les tenebres–, Marina Pintor, beca Finestres d’assaig, Henry Kempels, Ángela Segovia, Gabriel Ventura, Clyo Mendoza, Sabina Urraca, Alba Muñoz, Marcos Giralt Torrente, Gabriela Wiener, Belén López Peiró… Ara s’afegiran a la llista Mariana Enriquez, Kae Tempest, Robin Robertson i Irene Pujadas.

La costa més literària

Tot té un sentit, perquè al principi va ser el verb, diu el Gènesi. I en l’origen de la Costa Brava també hi ha la paraula dels escriptors. Paisatge sense nom, sense valor per a la mentalitat purament gasiva dels propietaris rurals, que maleïen les pinedes que no es podien convertir en camps de conreu, i els penya-segats on hi havia el risc d’estimbar les bèsties. El deute d’un forner de Sant Feliu de Guíxols amb l’industrial fariner Encesa es va saldar amb uns terrenys on diuen que s’enterraven les cavalleries mortes, i que l’enginy del fill de l’empresari va convertir, primer en la urbanització noucentista de S’Agaró i, posteriorment, en un dels hotels més llegendaris del país. Com dèiem, és de consuetud reconèixer que la Costa Brava va ser batejada per Ferran Agulló, polític, periodista, gastrònom, fill de Blanes, Pol als seus articles de La Veu de Catalunya. Alhora, al nord i al sud, Víctor Català i Joaquim Ruyra van portar la prosa catalana al cim. Després vindria Josep Pla, òbviament, que sempre va defensar a peu i a cavall la primacia de Ruyra –sobre Caterina Albert ja serien figues d’un altre paner–, i que escriuria Guia general y verídica de la Costa Brava, pensada i escrita en català, però publicada en castellà per mor del context històric. En la versió catalana de l’obra completa de Destino, Pla hi descriu Cala Sénia: “Solitària i recòndita, sobre la qual un lord anglès, baró Inchcape, va manar de construir una confortable residència. La situació d’aquesta propietat és privilegiada. Rodejada de pins magnífics, amagada dins la sinuositat de la costa, és un dels punts del litoral més abrigats i més aptes per passar-hi l’hivern.”

Aterrat pel fred –aquella vellesa com procés de refredament del cos– que passava al mas Pla, a pocs quilòmetres d’aquest racó de Palamós, l’escriptor destaca la confortabilitat de la casa, construïda tot just abans del desastre de 1936 per una parella mítica, Nicolau Woevodski i Dorothy Webster. Amos i senyors de Cap Roig, amb una biografia per on s’entrellacen els Rothschild i Lord Carnarvon, mecenes de la descoberta de la tomba de Tutankamon, una llarga llista d’artistes de Hollywood, el veí Josep Maria Sert i la seva jove esposa, Roussy Mdivani, Salvador Dalí, Gala, Albert Puig Palau (tío Alberto), i òbviament, Truman Capote. Material de primera que faria les delícies de Netflix, però on Pla no s’atura. Sí que ho ha fet qui justament destaca com un dels millors escriptors d’aquest rodal –i diguem de la literatura catalana, on sempre ha tingut un caràcter d’outsider, mig volgut, mig resignat. Parlem de Toni Sala, a qui la Fundació Finestres va encarregar de relatar la història d’aquest paisatge seminal. Sala ho fa en un text titulat Casa Sénia. Guia mínima i literària, on aquest paratge d’estiueig esdevé l’eix d’un compàs que enllaça literàriament “aquests dos-cents catorze quilòmetres de costa catalana”, del qual Sanià, com és batejada la casa, o Sénia, com etimològicament semblaria raonable d’anomenar-la, apareix com un dels poquíssims fragments intactes.

El fantasma de Truman Capote

Si només haguéssim de resumir-ho en un titular pescaclics, l’aïllament d’aquesta casa mítica ja passarà a la història per haver allotjat l’escriptor nord-americà Truman Capote durant el procés de redacció d’A sang freda. Aïllat i desconeixedor de la tradició literària del racó que l’havia acollit, l’autor de Música per a camaleons només demanava a la Costa Brava la reclusió i concentració que li podia proporcionar. Primer ho va intentar a l’Hotel Trias, encara avui una referència hotelera, i després en diverses cases fins que va anar a raure a allò que llavors era la residència estiuenca del financer Luis de Urquijo y Ussía, marquès d’Amurrio, parent de la marquesa d’Urquijo assassinada juntament amb el seu marit pel seu gendre, “sol o en companyia d’altres”, en un true crime del franquisme tardà que Sala no desaprofita l’ocasió per a connectar amb Capote.

L’estada entre nosaltres d’un Capote obsedit pel crim de la família Clutter, esdevingut a l’altra banda de món, forma part de la llegenda. Molts hem anat al Trias, fins i tot ens hi hem allotjat portats per la mitomania. El vincle amb Palamós ha estat una troballa tardana que ha posat en circulació més llegendes que certeses, fabulacions de la sempre inefable i fràgil memòria oral i una novel·la de Màrius Carol que sovint s’ha volgut prendre com a veritat revelada. Així ho posa de manifest la periodista argentina Leila Guerriero, en un altre text encarregat per Finestres que duu per títol “La dificultad del fantasma”. L’única cosa que sembla certa és que hi va ser, però la resta de detalls comencen a semblar tan sols fabulacions que els testimonis vius de l’estada repeteixen, afegint-hi a vegades més pa que formatge. Paradoxalment, la literatura i el turisme han acabat d’afegir confusió a una història que ara mateix sembla difícil d’esteranyinar.

A poques passes de la barraca de Dalí, a pocs quilòmetres del Mas Pla i del Llafranc de Tom Sharpe, del Romanyà de Mercè Rodoreda i el Sant Feliu de Guíxols de Gaziel i John Langdon-Davies, del Blanes de Ruyra i Roberto Bolaño, del Port de la Selva de Josep Maria de Sagarra, J. V. Foix i Tomàs Garcés, del Begur de Joan Vinyoli, del Cadaqués de Carles Riba i Clementina Arderiu, del Lloret de Mar de Josep Carner, allò que Toni Sala anomena “el territori més literari de Catalunya” encara ha de poder donar fruits. Restarem amatents al llegat de la Casa Sanià. Sala mateix, darrer plançó d’aquesta llista, no pas un estiuejant sinó testimoni directe del turisme de masses i la desaparició d’un món, no es va estar d’escriure-hi, gairebé testamentàriament:

“El misteri de la Costa Brava és que sigui tan intensament humana. Una joieria, una obra d’art, filosòfica o científica, una jugada mestra en qualsevol esport. És una realitat absoluta i moral que et droga i t’ajuda. No l’espectacle dels cims perillosos o de les profunditats. És l’epidermis del món, l’escala humana.

És una d’aquestes xarneres entre realitat i ficció, un dels nodes on veritat i mentida s’intercanvien papers, i això, que se sàpiga, només passa a la zona més enfonsada de la humanitat, a l’arrel de l’arrel, al punt de confluència de sensació i racionalitat, de passat i de futur, de constatació i fantasia, caducitat i vigència, vida i mort, punt d’encreuament i confluència, nucli de la literatura.”