04.02.2018 - 22:00
|
Actualització: 05.02.2018 - 07:13
La setmana passada l’independentisme va perdre una altra oportunitat. La decisió del president del parlament de no fer el debat la investidura, quan el pacte ja era tancat –i sobretot quan Rajoy es trobava en una posició de feblesa extraordinària per la negativa del Consell d’Estat i els problemes al Constitucional– va ser un error més. Un error que ha decebut molta gent. En poques hores, i amb una mica de fortuna, l’estat el va saber aprofitar magníficament, esprement el suc dels missatges de Puigdemont a Comín, per estendre mediàticament una sensació de fracàs que afecta molta gent. Tanmateix, en tots els anys d’aquest procés ja hauríem d’haver après que la realitat no la construeixen els mitjans i que les seues victòries televisives no solen superar la prova de les urnes. Calma, doncs.
Calma crítica, però. És evident que malmetre oportunitats fa mal, com explicava ahir Elisenda Paluzie en aquesta entrevista que us recomane molt de llegir. I els polítics independentistes ja n’han malmeses massa perquè hi passem de puntetes sense més ni més. Ara, crec que és obligat de fer el debat de manera respectuosa, car és complex i té moltes arestes. Unes arestes que vaig intentar dibuixar en aquest editorial dissabte.
Ho diré clar: jo estic inquiet però no preocupat. De tot el que sabem que va passar, per a mi es destaca una cosa molt clara: dilluns a la nit hi havia un acord pràcticament tancat que marcava una ruta possible, rupturista i republicana acordada pels tres partits. Junts per Catalunya i la CUP diuen que l’acord era tancat del tot i ERC que encara faltava algun serrell. Deixem-ho en pràcticament tancat, doncs.
Estaria realment preocupat si a hores d’ara s’hagués de negociar l’acord. Però, pel que sabem, fins i tot malgrat la cridòria mediàtica, tots tres partits han estat prou eficaços per a acostar discretament posicions fins a entendre que Catalunya ha de continuar plantant cara a l’estat espanyol i dibuixar la manera de fer-ho. El format concret de la investidura del president Puigdemont, segons tots els indicis, és allò que ha frenat el pas endavant. Així doncs, només cal resoldre això. I pactar això no hauria de ser tan difícil quan ja has pactat la resta de coses.
Tothom està d’acord que l’únic candidat a la investidura ha de ser Carles Puigdemont. Tothom li reconeix la legitimitat original i la sobrevinguda en les eleccions. Tothom és conscient que la seua investidura simbolitza l’enfrontament de la Catalunya republicana i reprèn el valor de la proclamació de l’octubre. I tothom accepta, sembla, que el tràmit on som implica una redefinició institucional, això que en diuen la doble presidència. Tenint com tenim l’autonomia liquidada del tot, cal bastir una nova estructura on es combine la mobilització permanent dels dos milions de votants amb la gestió del dia a dia i amb una república virtualitzada que pose l’estat espanyol contra la paret constantment. Si fins ara la Generalitat ho era tot i en depenia el projecte d’independència, a partir d’ara la Generalitat ha de ser una part clau del procés, però ja no el procés. Aquests són els acords bàsics que, segons que sembla, comparteix tothom. Amb l’única discrepància –important, però única– de si paga la pena investir Puigdemont contra l’oposició de l’estat.
Arribats en aquest punt, crec que és imprescindible d’evitar la caracterització del debat com una qüestió de porucs i valents. Però tampoc no es pot amagar que és evident que la decisió que es va prendre dimarts i la manera com es va prendre venia marcada sobretot per la pressió de decidir en poques hores sobre una cosa que podia tenir conseqüències penals, per l’efecte de la repressió espanyola. Això, almenys, es dedueix del fet que les últimes hores hi haja hagut moltes veus d’ERC que han anat dient que investir Puigdemont equival a portar a la presó alguns diputats i indicant que aquest preu no paga la pena.
I crec que ningú no hauria de passar per alt que Oriol Junqueras és a la presó. No és l’únic pres, però és un pres molt especial. Oimés quan no és clar qui exerceix efectivament de número dos del partit. Amb això, tinc la sensació que ERC necessita més temps per a aclarir-se i que aquesta demanda tothom l’hauria de poder assumir. Tal com explicava Andreu Barnils en el seu magnífic article d’ahir, sembla que Esquerra té dificultats importants per a prendre decisions i no pas per culpa d’ells, solament, ni principalment. Si és així, que jo ho crec, deixem-los que maduren la resposta. Perquè és important i perquè tots plegats s’ho poden permetre, gràcies precisament al fet que l’acord general ja s’ha tancat.
Segons que diuen ells mateixos, Esquerra necessita que Junts per Catalunya els explique millor com es pot investir Puigdemont. Caldrà fer-ho, doncs. Però, a la inversa, ells també haurien d’explicar millor als altres de quina manera pensen que acceptar la imposició de la Moncloa de no investir Puigdemont no significaria acatar del tot el 155 i renunciar a fer res que no autoritzàs l’estat. De l’aclariment d’aquestes dues coses, estic segur que en pot eixir un bon acord.
