Cal reconèixer el comportament dels contraris a la independència

Entenc (empatia) els ciutadans de Catalunya que se senten espanyols i pateixen perquè veuen la seua pàtria en procés de divisió. Els entenc perquè jo també estimo la meva, de pàtria. Aquests ciutadans potser són els més perjudicats per les autoritats espanyoles que no tenen altra resposta que l’obsessió i la prepotència en front de la demanda catalana d’un referèndum acordat d’independència.
D’altra banda, estic molt d’acord amb la opinió editorial de que no té sentit que el govern espanyol esperi a l’últim moment per fer ús de la força forta per aturar de ferm la independència. Hi estic d’acord perquè alguna vegada he expressat opinions semblants.

Jo també cerc que la majoria de la ciutadania catalana no independentista votarà no en el referèndum i assumirà la decisió que surti encara que sigui la de independència. No els agradarà però creuran en la democràcia i a ja saben que vegades es guanya i altres es perd. Com que són demòcrates, no volen participar en el circ que altres unionistes més radicals han muntat. Simplement no els agraden els eslògans, les pancartes ni els gestos i per això es queden a casa.
A més necessitem que vinguin a votar per tal de validar els resultats a nivell internacional i cal que hi vagin a votar no, que en principi és una opció tan legítima com la del sí. Ara bé, el que també podrien fer és que per superar aquest “tour de force” entre Catalunya i Espanya, que treballin per tal que hi hagi el referèndum que és on totes les posicions es podran manifestar i permetre que la democràcia sigui qui dicti la posició.
El fet però és que tothom ha de tenir clar és que si el govern espanyol no vol permetre que fem un referèndum és perquè pot ser que guanyem els independentistes i proclamem la República Catalana, cosa que no hauria d’inquietar ningú perquè es respectaran tots els drets de les persones que ara viuen a Catalunya i les millores que els convençuts defensem, seran per a tothom. Això vol dir que tot el poble català (unionistes i independentistes), s’ha de treure la por de sobre i anar a les urnes a votar lliurement pel futur de Catalunya.

Crec que puc compartir força el seu editorial, director, sobretot en allò que em sembla obvi: l’unionisme pot tenir arrels en tota la gamma cromàtica d’allò psicosomàtic: és legítim perquè n’hem vist de tots colors, i en el món d’avui encara més, i perquè ningú vol retornar a les tenebres del passat espanyol. Ningú.

I la imatge que presideix, explícitament o implícita aquestes petites manifestacions de SCC és la pròpia del franquisme. A Catalunya, un fantasma hegemònicament desterrat.

Jo no ho tinc tan clar. Crec que molts dels que volen seguir sent espanyols no veuen la necessitat de sortir al carrer perquè simplement no s’acaben de creure que hi hagi perill real d’independència degut a que no creuen que hi hagi majoria suficient per declarar-la, perquè pensen que amb la meitat de la població en contra no calen els tancs per fer fracassar un possible intent.

Tu dius que esperen el referèndum per anar a votar, però a mi em fa por que la gran majoria decideixin no anar a votar, com va passar amb el 9N, seguint la consigna de PP, PSOE, Ciutadans i les seves televisions i ràdios.

Crec que, si més no, aquesta possibilitat l’hem de tenir prevista.

Algunes consideracions que crec pertinents al respecte, a risc d’equivocar-me estrepitosament: entre la minoria unionista sorollosa i el compacte bloc sobiranita, hi ha una majoria, no del tot silenciosa però sí força indiferent. Certament, amb una identitat nacional dual (es sent tan català com espanyol), un comportament lingüístic bilíngües i ideològicament més aviat d’esquerres. Aquests sí, no volen sortir retratats amb l’unionisme ultra ni manifestar-se amb res que, faci tuf d’anticatalanisme conservador. Pot ser no estan per fer país, però tampoc hi estan en contra, el que devem enormement a la influència candeliana. I, evidentment, les seves prioritats quotidianes són unes altres. I són aquesta gent (no els partits als que voten sovint) el desllorigador de tot plegat. Doncs a aquestes alçades de la pel·lícula no guanyarem la independència ampliant el gruix dels favorables al sí, sino ampliant el marge de la gent disposada a votar un referèndum que té tots els números de ser boicotejat pel govern espanyol i els mitjans unionistes. Depèn d’ells, doncs, que es repeteixin o no els nivells de participació del 9N.
Ara mateix jo tinc els meus dubtes que molta d’aquesta gent realment surti a votar el dia D, si es mantenen les condicions actuals. Doncs, la teoria unionista del cop d’estat està dirigida, no només a justificar mesures coercitives contra la Generalitat i el Parlament, sino també a segrestar l’opinió d’aquest marge de població, a desmobilitzar-lo quan sigui el moment. Crec que una via discursiva a ser intensificada és la de que amb el referèndum es dóna també una oportunitat de veu i vot als contraris a la independència. I uns i altres ens hem de concedir aquest dret mútuament. Doncs la confluència entre demòcrates no pot ser altra que les urnes. I plegats, hem de lluitar per a que l’altre pugui també expressar la seva opinió en un plebiscit amenaçat per un estat que no és gens neutral.

Jo crec que, simplement, el contrari mitjà a la independència està tan avergonyit del que fan els partits i entitats que el diuen representar, que no li queda més remei que no fer massa soroll. Una altra cosa és que quan poden i se senten segurs es signifiquen. I aquí posaré només dos exemples de la meva ciutat, Terrassa: 1) quan encara tenia temps per a anar a convèncer gent pel carrer, recordo que als unionistes que em trobaven no entenien en absolut, fins al punt de discutir-m’ho, que jo, fill de pare càntabre, hagués pres la decisió de fer-me “indepe” i defensar pacíficament les meves idees -i me’n vaig trobar bastants-; 2) recordo, durant l’impressionant any 2014, haver passat en autobús per un barri allunyat del centre, i que en plena competició de banderes no hi havia ni una sola senyera, encara menys una sola estelada, en tot el barri, mentre que a tot arreu, miressis on miressis, hi havia estanqueres i banderes del Reial Madrid per parar un tren. Evidentment hi tenen tot el dret, però no deixa de plantejar incògnites pel dia després de la independència. No vull que marxin, per mi són tan terrassencs com el que més, però la Generalitat tindrà feina a fer-los sentir bé amb la nova realitat política (a més, són barris “Tele 5” on no hi ha inquietuds culturals més enllà que les joves ballin sevillanes, i a la llarga això també planteja dubtes en el marc d’un nou país que es vol obert i avantguardista en les seves polítiques i realitzacions davant del món).

Doncs sospito que si els no independentistes no es manifesten multitudinariament és perquè la majoria absoluta del Congreso, el Gobiero, els fiscals i molts jutges creuen que tenen prou recursos per aturar-ho tot. Creuen que tenen la paella pel mànec.

I no ens perceben prou decidits a fer el pas. Veuen que ens passem la vida demanant, implorant, diàleg i comprensió, desaprofitant una majoria al parlament que no és capaç de fer la DUI.

Amb la fórmula del “referèndum o referèndum” ho tenen encara més fàcil per donar llargues i guanyar temps. No tenen pressa.

Portem anys manifestant-nos per la independència, no perquè se’ns ofereixi, a canvi, la possibilitat d’un referèndum amb pregunta i vinculació a l’aigüera.

Tant de bo m’equivoqui.

A veure. Jo estic segur que les persones que són unionistes no so pas rares i que pateixen en pròpia pell el càstig que estem rebent tots els catalans. Els unionistes i els independentistes.
És per això que van disminuint cada any els convocats a les manifestacions dels anomenats “unionistes”. Perquè en el seu imaginari hi tenen per una banda una cosa tan lloable com l’amor per la terra on van néixer ells o els seus pares, però per l’altra senten dolor en veure com ens maltracta el país que, tan ells com nosaltres hem estat ajudant a créixer. Ho hem fet tots junts. Es senten cada vegada més humiliats, per la mateixa supèrbia i arrogància que nosaltres, els independentistes.
Ho noto pel carrer. Fa uns tres o quatre anys, si deies públicament que eres independentista en segons quins ambients, notaves un menyspreu evident, una mica com si t’haguessis tornat boig, o anessis begut. La majoria de gent es miraven els uns als altres i feien un lleu somriure sorneguer. Ara no és així. Ara se’t respecta com a persona que te una opinió vàlida, encara que la concurrència hi combregui o no. Jo diria que ara és molt més rara la gent que es manifesta com a feixista, o que simpatitza amb aquest tipus de ideologia que no els independentistes.
Crec que és aquest el gran canvi d’aquests darrers anys: Ara els rars son ells, i mentre des de cal veí ens segueixin maltractant, cada vegada seran menys els indecisos.

Els unionistes de Catalunya amarats de nacionalisme espanyol, i que la majoria entenen que la democràcia només és el preu que han de pagar per estar a Europa… ¿perquè els donem carta de capteniment escrupolosament democràtic quan no surten al carrer? Discrepo de que siguem una societat tant madura com sembla. El seu posicionament és purament de sentiment de partença (no se senten catalans sinó espanyols), però veuen que a nivell racional (polític) Espanya no els dona cap motiu per pensar en un futur millor (malgrat els mitjans que miren, ells viuen i pateixen aquí). I aquesta contradicció els paralitza. Els unionistes, de moment, amb el seu silenci, quedànt-se a casa amparen les mides antidemocràtiques dels tribunals de l’Estat que no es poca cosa. El que és significatiu és qui està amb la democràcia i qui no.

Jo crec que la societat és molt complexa. Que els unionistes radicals són aquests que van a les manifestacions de SCC i altres grups ultres. Després n’hi ha uns quants de demòcrates que volen votar i que respectaran els resultats. N’hi ha molts que encara els agradaria aconseguir un encaix federal o confederal amb Espanya, però que de cap manera volen continuar com ara i per tant estan lluny dels partits unionistes i dels partits espanyols. I també hi ha molta gent, jo crec que un 25-30%, que simplement no els preocupa el tema i que són abstencionistes.

Doncs, en qüestió de previsions i dins de les incerteses i riscs que hi ha en tot, jo, em refio, més que de cap altra cosa, del llenguatge corporal dels nostres dirigents; se’ls nota una gran il•lusió i molta moral de victòria a: Puigdemont, Junqueras, Mas, Romeva, Rigau, Munté… i també als de la CUP, Baños, entre altres. Els seus arguments també convencen. Tot el contrari del que veig al bàndol oposat: nerviosos, alterats, confusos, negatius, contradictoris entre ells mateixos…

Es evident que en els nostres contraris ni han de tota mena de “pelatges”: en grups afins uns, i molt diferents uns altres en idees i aparents intencions. I no hem de subestimar a ningú en cap sentit.

Voldríem tenir certeses, però la quantitat de dades de que disposem son molt minses. Val a dir que les persones som molt imprevisibles, i es fa difícil preveure les reaccions que tindran els contraris davant de situacions de molta tensió. I ens equivocaríem molt si creéssim que la lògica es la que predomina; en especial quant hi participen moltes i fortes passions i interessos particulars o col·lectius.

Ens venen uns pròxims mesos d’altíssima tensió; això sembla bastant probable. Avui mateix hem tingut declaracions de Marta Pascal i de Jordi Jané; en el rere fons de les paraules que han dit se’ls han entès moltes altres coses. Estiguem al cas: som un país petit, però, no estarem indefensos dintre de casa nostra.