Cal protegir l’escó del president?

A l’independentisme li cau el maquillatge com si acabés de tornar de festa, suat i defallit. El parlament està cansat de fingir. Ja es va veure al ple que va sentenciar el president Torra i que va acabar d’enterrar la sobirania de la cambra. Era tan crua la imatge de la ruptura, tan inequívoc que Esquerra se n’havia anat a l’oposició i que estava determinada a fer-ho, i a defensar-ho, que semblava que ja no pagués la pena per a ningú mantenir les aparences. La renúncia era tan prevista que els escarafalls semblaven desafinats. I, en canvi, la renúncia cada cop sona menys a renúncia.

Se’n perd el significat perquè la lògica sembla prou neta: mantenir l’acta de diputat del president Torra no serveix de res. Per què hem de desobeir, absurdament, arriscant-nos a processos judicials, multes, inhabilitacions, si sabem que al capdavall s’imposarà la llei espanyola i no podrem fer-hi res? Ho deia Roger Palà en un article a Crític. ‘És pur simbolisme i, si ho mirem amb perspectiva, té un punt decadent: fa dos anys l’independentisme parlava de desobeir per fer un referèndum, avui parla de desobeir per negar-se a retirar una pancarta (que, finalment, va ser retirada).’

El retret té sentit, i va en la línia del que va dir Sergi Sabrià, cara visible d’Esquerra al parlament, per més cinisme que hi hagués entremig: ‘No podem alimentar relats màgics’ amb una ‘desobediència simbòlica’. L’article coincideix amb la majoria de crítiques que fa l’independentisme més alternatiu al partidista. Amb la diferència que només les salves com a afirmacions soles, despullades, perquè comencen a caure quan n’observes els arguments que les apuntalen. Es demana, ‘si l’únic president legítim és Puigdemont… quin sentit té ara plantejar aquesta batalla a mort per l’escó de Quim Torra?’ I és una pregunta molt generalitzada, però cínica si va deslligada de determinats principis ideològics.

Segurament, els qui se la fan dirien que és irònica i que serveix per a il·luminar la contradicció de no haver presentat combat allà on hi havia la lluita original, quan el parlament va obeir que un jutge decidís que un diputat electe no inhabilitat no podia ser president i, en canvi, lamentar ara la salvatjada que un òrgan administratiu com la Junta Electoral Central defenestri un president en actiu per haver penjat una pancarta. Però perquè la ironia no fos cínica, l’argument hauria de defensar que calia investir Puigdemont tant sí com no. Altrament devem haver d’interpretar que qui se’l creu insinua que defensar l’escó del president Torra és pitjor que no pas suprimir-ne els drets arbitràriament.

És un costum molt arquetípic del món d’Iniciativa, el de recrear-se en les contradiccions del processisme i corregir-les conceptualment a còpia de recomanar que l’independentisme es contingui, és a dir, que ajorni sine die la independència, és a dir, que hi renunciï. Perquè si se centra en els nostres errors, no ha d’assumir racionalment la conseqüència de l’opressió de l’estat per a un demòcrata, que és un compromís nítid amb l’autodeterminació i, per tant, amb la sobirania popular i, per tant, sobretot, un compromís pràctic i físic amb l’exercici d’aquesta sobirania. Però aquí l’important és que, indirectament, té raó.

La sobirania i la independència són combats paral·lels que es necessiten mútuament però poden avançar a ritmes diferents. La independència és com una fortificació que s’ha d’assaltar: de vegades es prepara l’embat, s’intenta i es fracassa. Un fracàs és reversible si s’analitzen bé i a fons els errors de l’anterior. Però la sobirania no funciona així: s’ha de protegir constantment perquè és el que et fa ser, és el que garanteix que, malgrat haver perdut la batalla, continues controlant el teu espai de poder, i és el que t’atacaran primer, perquè sense sobirania és impossible fer la independència. I els nostres dirigents han abandonat la lluita per la sobirania.

L’arrel de tots els mals és que, de la tardor del 2017 ençà, i amb el cop de gràcia definitiu del gener del 2018, l’independentisme institucional s’ha aprofitat de la distensió natural que ve després d’un intent desactivat de fer la independència, i l’han aprofitat per desactivar ells el combat per la sobirania a canvi del poder sobre el polsim que ha sobrat de la destrossa. El més greu és que això ha implicat deixar de protegir la sobirania de les institucions i deixar de protegir la llibertat dels ciutadans. Però, sobretot, i el que és més greu, anul·lar l’oportunitat dels ciutadans de protegir la seva pròpia llibertat. Deixar-nos a la intempèrie mentre la repressió espanyola es filtra dels dirigents al carrer.

És tant sa com legítim que no estiguem d’acord en la manera com cal traçar de nou el camí a la independència. Però això és una cosa ben diferent. Les discrepàncies entre els dos grans partits independentistes han pujat de to i els mesos vinents les faran encara més violentes. Si a poc a poc et vas desfent del teu propi poder per no tenir problemes, al final no et cal fingir, perquè la gent ja entén que no faràs la independència i lentament ho accepta, i tu podràs escudar-te’n dient que no t’és possible perquè no tens poder.

Fa dos anys que els comandaments dels partits independentistes han engegat les seves operacions per a tornar al miratge pujolista de governar el símbol, que és l’únic que pots governar quan ets el símbol del poder però no tens poder. Esquerra, que és qui ho ha entès millor, ha anat fent progressivament més evident la seva estratègia a mesura que la societat catalana percebia que més inútil era mantenir la defensa de la sobirania i, de fet, el resultat final dependrà de fins a quin punt hagin graduat bé els tempos. Però el cert és que, encara que els sortís bé, de res no serviria. És clar que calia protegir l’escó del president, com calia investir Puigdemont. Perquè no serveix de res governar un miratge.