06.04.2022 - 01:47
|
Actualització: 06.04.2022 - 03:47
El resultat de la vista que es va fer ahir al Tribunal de Luxemburg –sobre el cas dels exiliats catalans– el començarem a saber el 14 de juliol, quan l’advocat general del TJUE emeta la seua opinió. I probablement serà durant l’estiu o a començament de setembre que se’n farà oficial el veredicte, sens dubte amb conseqüències importants, siga quina siga la decisió que s’hi adopte.
Estic segur que ahir va ser un dia molt especial per als exiliats, sobretot per al president Puigdemont, que és qui ha estat dues vegades a la presó, cosa que ha donat peu a les sentències que són la base de tot plegat; per al conseller Lluís Puig, que és en definitiva qui va guanyar la batalla imprescindible que ha dut Espanya al punt on és; i per a tots els altres que durant aquests quasi cinc anys no han defallit mai ni han renunciat a les raons polítiques que els van fer prendre aquella decisió.
Des de l’exili s’ha treballat moltíssim per arribar fins a la vista d’ahir. S’ha bastit una arquitectura jurídica que necessitava anar posant lentament un maó sobre un altre sense perdre mai de vista l’objectiu final. I ha calgut lluitar amb dents i ungles en defensa no tan sols de la seua llibertat personal sinó de la de tots –que sempre han recordat que ells no cerquen ni volen cercar solucions personals. Quan se n’anaren no crec que fossen conscients de l’abast de la feina que els esperava. Ni de quant d’esforç demanaria arribar al punt a què es va arribar ahir. I és molt evident que el cost de tot plegat ha estat altíssim, tant del punt de vista personal, que tan sovint s’oblida, com del punt de vista polític. Però la recompensa pot ser molt grossa.
Tanmateix, haurem d’esperar per a veure si és així. Ahir Josep Casulleras va seguir en directe a Luxemburg el desenvolupament de la vista i crec que en la seua crònica del dia reflecteix bé la tensió viscuda dins la sala. El tribunal de Luxemburg és un tribunal de debò, amb jutges independents de debò i preparats, preparadíssims. Jutges que treballen a fons els casos que els corresponen i que no es casen amb ningú. Jutges que, per això mateix, collen totes les parts en litigi i miren de posar-les contra la paret. Conscients, perquè ho són, que això que hi ha molt en joc per a Catalunya però també per a Europa i que, per tant, no es pot prendre a la lleugera.
La sentència, i no exagere ni un mil·límetre, podria ser la peça fonamental per al nostre futur com a país independent. Però també podria ser una gran decepció per les expectatives que ens hem fet. O podria passar perfectament que quedàs a mig camí, que ens fes avançar però no prou. Siga com siga, no hi ha cap dubte de dues coses importants. La primera és que en cap cas no respondrà, com passa en els altres organismes europeus o en la justícia espanyola, a pressions polítiques o a interessos parcials. I la segona és que tant si és favorable a la causa catalana com si acaba essent contrària, l’endemà l’independentisme haurà de continuar endavant, tal com ha fet aquests cinc anys: apuntant al punt més alt, amb mentalitat guanyadora però treballant molt seriosament i amb molt de rigor. Que tan sols aquests tres factors expliquen que ahir hi hagués una vista de la transcendència enorme que hi va haver. Ningú no regala res, ni a Luxemburg.
PS. La Pissarreta, sobre la matança russa a Butxa, quan fa trenta anys justos de l’inici del setge de Sarajevo. Hi ha una Europa que no sembla voler aprendre res.
