20.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 21.12.2022 - 09:01
A casa tinc pocs llibres vells, però guarde els tres volums, en la versió original, de la Història dels moviments nacionalistes d’Antoni Rovira i Virgili. El brillant periodista, que acabà essent diputat d’ERC i president del parlament a l’exili, la va escriure entre el 1912 i el 1914.
Són aquests tres llibres que m’intriguen des de fa molts anys. Perquè Rovira parla de vint-i-dos moviments nacionalistes que al començament del segle XX lluitaven per la independència. Finlàndia, Polònia, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia, Flandes i Lituània, per exemple, són els reportatges que ocupen el volum primer. I perquè rellegir-los té sempre un regust agredolç, car restes obligat a comprovar que en aquests més de cent anys que han passat la gran majoria de les situacions que Rovira retratava s’han resolt, gràcies a la proclamació d’estats independents. I no és que siguem els únics nosaltres, però els catalans –i és interessant de comprovar que els bascs també– som dels pocs que érem a les llistes d’aspirants sense fortuna el 1912 i hi continuem essent encara el 2022. Per què?
Hi he pensat molt, sobre aquesta pregunta: per què? Com és que nosaltres no hem estat capaços de fer allò que han fet gairebé tots els pobles europeus? I, encara, que és la mateixa pregunta però des d’un altre punt de vista: com és que Espanya és pràcticament l’únic estat que ha aconseguit d’evitar les independències en territori europeu –en territori africà ja és tota una altra història?
La conclusió a què he arribat és que això ha passat, simplement, perquè l’independentisme català ha estat un moviment intel·lectual pràcticament inexistent fins ara, sense capacitat real de combatre ni l’autonomisme ni l’estat. Els catalans som un poble molt tou respecte de nosaltres mateixos, gens enèrgics. I, llegint els capítols que Rovira dedica als altres pobles, es fa evident que nosaltres hem tingut massa Bismarcks i massa pocs Bolívars i que generalment hem fet la tria equivocada. Fins ara. Equivocada va ser la tria que van fer els qui van renunciar a proposar al president Wilson la independència, pensant que amb l’autonomia n’hi havia prou per a assegurar la nostra supervivència. Equivocada va ser la tria que va fer el president Macià quan va renunciar a la independència per consolidar una república espanyola que al cap de quatre dies ja ficava el govern de la Generalitat a la presó. Equivocada va ser la tria que va fer l’Assemblea de Catalunya i la immensa majoria dels partits polítics quan es van afegir a la reforma del franquisme, mort Franco, en compte de trencar amb l’estat proclamant la independència quan més comprensible era per a qualsevol país del món: mort el dictador.
Evidentment, la violència permanent desencadenada per Espanya també hi té a veure, és clar que sí. Però sobretot falla una cosa molt íntima en nosaltres mateixos: no ens sabem veure a nosaltres sols com a nació. Diem que som una nació però no ens comportem com una nació. No ens comportem com les nacions de debò que retrata Rovira i Virgili. No ens sabem –o potser ja hauré de dir que no ens sabíem– afirmar només per allò que som, sense necessitat de ser res més que allò que som. I aquesta és una enorme batalla intel·lectual prèvia a qualsevol batalla política que vulguem dur a terme i per la qual lluite de fa dècades: la feblesa dels catalans està en el pensament.
Però és precisament això que, amb una alegria prudent, veig que va canviant substancialment i accelerada. Perquè tot això que ens passa d’ençà de la sentència de l’estatut del 2010 és evident que té un gran impacte en el pensament de la nostra gent i aclareix tot allò que no s’ha aclarit en un segle. I perquè, respecte del 1978, respecte del 1931 i respecte de qualsevol altre precedent, avui hi ha un parell de coses que són molt diferents.
Una, la més important, és l’existència d’una massa de separatistes –deixeu-me fer servir el clàssic per un dia– que no té comparació amb res que hagués existit abans als Països Catalans. I són faves comptades. Aquesta massa, de la qual segurament vós, lector, i jo mateix formem part, no existia el 1978, evidentment. Però tampoc no existia el 1931 de Francesc Macià, quan ERC era més federalista que pas independentista. I no parle tan sols en termes polítics, sinó sentimentals, que són molt més durs i eficaços encara. Parle d’aquesta part de la població catalana que ha esdevingut rotundament antiespanyola, visceralment antiespanyola i inassimilable. Parle de tanta gent que està sentimentalment i de manera definitiva en guerra amb tot allò que Espanya significa. I que, si bé pot estar confusa, fatigada o desorientada, emprenyada i tot, ja no farà marxa enrere, ja no la podran recuperar mai els espanyols
I l’altra cosa que ens fa diferents és precisament això que vivim aquests dies: l’hecatombe institucional espanyola, el col·lapse. El 1931 o el 1975 el separatisme intel·lectual era molt minoritari, però, perquè passàs allò que va passar, també hi va influir molt el fet que, en tots dos casos, fer anar el catalanisme de bracet d’un dels dos bàndols espanyols significava millores immediates en la vida diària: la república en un cas, l’eixida més o menys suau de la dictadura en l’altre. Però ara no. Ara Espanya no pot presentar cap al·licient creïble o coherent per a convèncer-nos que és important ajudar una de les dues Espanyes a imposar-se a l’altra.
I sí, ja ho sé i és veritat que els qui se’n van de l’independentisme apel·len i apel·laran encara a la vella cantarella de sempre, a tot allò que hem d’ajudar els bons espanyols contra els espanyols dolents, com si els bons en qüestió no fossen tan dolents com els dolents. Segurament, tal com van les coses, aquesta xerrameca és inevitable, però constate que avui ja cau sense fer cap efecte sobre molta, moltíssima gent. I pose només d’exemple aquesta enquesta que publiquem avui, en què diverses personalitats de l’independentisme opinen sobre què cal fer arran d’això que passa a Madrid: l’escepticisme sobre el fet que per a nosaltres tinga gens d’interès donar suport a ningú és ben majoritari.
Ho he dit abans i vull insistir-hi per acabar: la feblesa dels catalans ha estat històricament en el pensament. I per això avui és tan important de guanyar sobretot el combat intel·lectual. Tan sols si pensem com una nació podem actuar com una nació. Que és la cosa que veig amb els meus ulls que fa més gent que mai en la història –siguen on siguen els nostres polítics maldestres.
A VilaWeb us demostrem cada dia la nostra independència i la nostra capacitat crítica, el rigor a parlar de les coses. És la nostra feina i la fem de gust. Però necessitem el vostre suport per a continuar existint i treballant. Necessitem que ens ajudeu fent-vos subscriptors del diari, en aquesta pàgina. Gràcies.
