28.09.2020 - 21:50
El 21 de desembre de 2017 els ciutadans de Catalunya van votar. Fou després de la proclamació de la independència i del subsegüent colp d’estat del 155. I en un ambient de pressió i repressió com mai més no viurem. I l’independentisme va tornar a guanyar. Clarament.
Després del recompte, els tres partits republicans van pactar la restitució del president Puigdemont, però tots sabem perfectament què va passar a continuació: Espanya va amenaçar la cambra catalana, el parlament no es va atrevir a votar-lo i el president legítim, Carles Puigdemont, revalidat amb els vots dels ciutadans, simplement no va ser proclamat. Era el 30 de gener de 2018.
L’elit partidista, el sottogoverno i tots els múltiples apèndixs van insistir aleshores que calia formar allò que ens van dir que havia de ser un ‘govern efectiu’ –en contrast evident amb el ‘govern legítim’ establert a Brussel·les. Ens digueren amb insistència que calia un govern capaç de gestionar l’autonomia perquè deien que era imprescindible i prioritari recuperar la sobirania i les institucions.
I aquesta pressió va fer que en compte d’esquinçar les cartes en aquell mateix moment, que és segurament allò que hauria calgut, els partits intentassen trobar un president que Espanya, tots els poders espanyols, poguessen acceptar. Amb això entraven en el joc diabòlic on som encara. El que ens ha portat fins ací.
El segon candidat proposat va ser el pres polític Jordi Sànchez. I, novament sota les amenaces judicials, el març del 2018 Sànchez va retirar la candidatura, car el Suprem no li permetia d’acudir a la investidura. I no va poder ser investit president.
El tercer candidat, encara el març del 2018, va ser Jordi Turull. La CUP no li va voler donar els vots en l’hemicicle, però, per si de cas, en un gest claríssim d’intimidació, Espanya el va empresonar enmig de la sessió d’investidura. I no va poder ser investit president.
Finalment, els partidaris del govern efectiu van decidir que havien d’investir un president que no es pogués relacionar amb el Primer d’Octubre ni amb el govern que havia proclamat la independència. I així Quim Torra, que anava al lloc número onze de la seua llista electoral i no era militant de partit, va assumir la presidència.
Alguns van dir que allò era tot. Que una volta hagués engegat el govern efectiu s’acabaria la repressió i recuperaríem les llibertats i el control de les institucions. Però això no va passar.
Espanya va decidir de pressionar encara més i fer el pas de decidir també qui era diputat i qui no. Amb això forçà que tots els presoners polítics deixassen de ser-ho. Els darrers, Junqueras, Romeva, Forcadell, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull el maig del 2019.
L’escena es repetí, per si no s’havia entès prou clarament, en aquest cas al parlament espanyol, que tornà a anul·lar el vot dels ciutadans i despullà també de la condició de parlamentaris Oriol Junqueras, guanyador de les eleccions a Catalunya, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez, a més de Raül Romeva, que va ser el senador més votat.
I ho va fer de nou, poc després, al Parlament Europeu. Espanya no va poder impedir que Carles Puigdemont, guanyador de les eleccions, Toni Comín i Clara Ponsatí, membres del govern legítim, fossen diputats, però sí que va poder impedir i ho impedeix encara desafiant les lleis europees, que ho fos Oriol Junqueras.
El tercer any de la legislatura començava el gener d’enguany, ja en plena crisi desencadenada per la defensa dels presos polítics feta pel president Torra. El parlament, una altra volta pressionat per la justícia, va retirar la condició de diputat al president Torra, després d’haver fet els partits polítics tot un desplegament propagandístic dient que el defensarien en tot i per sobre de tot.
I ahir, finalment, el Suprem espanyol li va retirar la condició de president en actiu.
Ho va fer el mateix matí, posem-hi context a la cosa, en què Tamara Carrasco va haver de declarar davant un tribunal, després de la seua detenció i de mesos de confinament a Viladecans. El mateix matí en què el Suprem espanyol va avalar que Puigdemont, Comín i Ponsatí no són diputats europeus (???!!!). El mateix matí en què es va saber que Jordi Pesarrodona era condemnat a un any i mig d’inhabilitació per haver-se posat un nas de pallasso al costat d’un guàrdia civil. El mateix matí en què dos veïns d’Horta i Nou Barris eren portats a judici per haver protestat en un acte de Ciutadans. I el mateix matí en què el govern progressista espanyol va enviar quatre-cents antiavalots a Catalunya, malgrat que els Mossos tenen totes les competències d’ordre públic.
Tot això, entre les nou del matí i les dues del migdia. Entre les nou del matí i les dues del migdia. Del mateix dia. Un de sol.
Més tard, en el seu discurs final, passades les sis de la vesprada, el president Torra va repetir el concepte ja avançat a l’entrevista publicada diumenge a VilaWeb: que ell ha entès que un dels obstacles per a assolir la independència és l’autonomia –cosa que és extremadament important que siga reconeguda per un president. I va posar una xifra sobre la taula, per definir aquesta repressió que també l’abraça ja a ell: ara mateix hi ha 2.850 represaliats a Catalunya, en procés davant la justícia espanyola, pel fet de ser independentistes.
Aquest és el resum de tot plegat i ací és on ens ha dut la proposta del ‘govern efectiu’.
De manera que cal fer foc nou.
Però els partits independentistes, les elits del moviment i el president Torra van insistir ahir que la resposta a tanta agressió ha de ser votar a les eleccions que es faran el 31 de gener o el 7 de febrer del 2021. Votar-hi en massa per la independència. Adduint que el fet que es puga superar el llistó del 50% del vot popular, si és que se supera, cosa que es veu factible, serà un salt endavant monumental que, segons que afirmen, obligarà a fer canvis.
Costa de creure-ho. A mi em costa molt de creure que el vot tot sol puga servir de res, ja. Però estic disposat a acceptar que una gran victòria electoral podria ser una excusa, un bon moment, per a canviar de ritme. Ara, com es fa aquest canvi amb els mateixos polítics i els mateixos partits que han aguantat aquest calvari de tres anys, degradant la dignitat de les institucions catalanes fins a l’extrem viscut ahir?
Per això, si les eleccions són tan importants com diuen ara, si volen que ens creguem que són alguna cosa més que una batalla controlada entre ells per l’hegemonia dins el govern, si ens volen animar a participar-hi, val més que els tres partits independentistes comencen a parlar clar. Tots tres, quatre, cinc o els que siguen. I sobretot cal que deixen de fer servir eslògans buits com ja aleshores sabíem que era aquell del govern efectiu.
Que ens expliquen clar què volen dir les seues frases, perquè ahir sonaven, totes, totes buides i retòriques. Que ens expliquen quin pla tenen, quin pla hi ha de veritat, que no siga tornar al ‘govern efectiu’ un cop els hàgem votat. Què ens expliquen com, després de tres anys de fracàs i decepció, pensen recuperar això que s’han posat d’acord a anomenar ‘el tremp del Primer d’Octubre’. Que ens diguen de quina manera pensen evitar que passem els quatre anys vinents continuant dessagnant-nos, masegats per la repressió espanyola i decebuts per la incapacitat i la poca responsabilitat dels polítics independentistes.
Potser ells es pensen que haurem d’anar a votar-los, de grat o no, perquè l’alternativa és molt pitjor. I juguen amb això. I ens fan xantatge amb això. Però farien ben fet d’adonar-se que no pot haver-hi una altra legislatura com aquesta perquè ni ells, ni els aparells, ni el sottogoverno, ni els tentacles de tota mena que sorgeixen de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, la CUP i tots els altres no ho podrien resistir tampoc.
Ni que siga per això, cal canviar l’escenari de dalt a baix i avançar de pressa cap a la concreció de la república. Imperativament. Ara que ja sabem, sense cap mena de dubte, que, quan toque, els catalans podrem decidir lliurement i en pau, tots en igualtat, qui és el president de la república. I ara que, de moment, ha quedat clar que mai més els catalans no podrem decidir lliurement i en pau, tots en igualtat, qui és el president de la Generalitat.
