02.07.2021 - 21:50
Sembla cert que el cervell humà té una tendència a voler imposar esquemes cognitius binaris sobre la complexitat –de vegades insondable– de la realitat que ens envolta. En els estudis sobre la nació, per exemple, s’ha constatat que ben sovint és difícil de construir un estat fort i durador sense que es difongui entre la població la idea que hi ha una entitat forana poc sensata o no gens refinada que amenaça la integritat de la vida col·lectiva.
Per això, com mostren els antropòlegs Frykman i Löfgren en el cas particular de Suècia, la promoció de la higiene individual i col·lectiva ha estat un element important de molts moviments nacionals de final del segle XIX i començament del segle XX.
En el fons, aquest desig de dividir el món entre “nets” i “bruts” no és res més que una variant del concepte de la civilització contra la barbàrie, identificat avui amb la construcció de la nació argentina pels europeus al segle XIX, però derivat segurament de la mentalitat maniquea que vehiculava l’anomenada Reconquesta cristiana de la Península Ibèrica molts anys abans.
Encara que no en parlem gaire, aquesta mena d’apartheid mental també el trobem en el món intel·lectual. A partir de la Il·lustració, el coneixement es defineix com més va més en contraposició amb la ignorància, això és, en contra del vast camp fosc dels fets suposadament sense organitzar o canonitzar racionalment, un camp que no ajuda a fer avançar el tren del progrés lineal, un desig –altra volta suposadament– primordial de l’home contemporani.
Sota la influència d’aquesta epistemologia, que defineix la ignorància en termes essencialment negatius –fets desproveïts de l’ordre inherent en les estructures de la civilització–, l’acte de retirar de la vista dels ciutadans certs repertoris culturals no és sols una tendència, sinó una obligació. I d’aquí vénen les pressions institucionals per no analitzar els fenòmens culturals que algú –generalment a partir d’una posició de poder– ha titllat de producte del desordre cognitivo-mental o la irracionalitat.
Però i si les coses no són tan simples? I si resulta que la creació de la ignorància és una part tan bàsica i constant de la vida com la producció del coneixement i, a més a més, posseeix estructures i patrons prou identificables? Si és així, no tenim l’obligació d’estudiar-ho amb molt més deteniment?
Aquesta és la proposta d’un grup cada vegada més gran d’investigadors en un camp que un dels membres, l’antropòleg Robert Proctor, va batejar amb el nom de ‘agnotologia’ i que uns altres simplement anomenen ‘estudi de la ignorància’.
El nou camp té moltíssims vessants temàtics. Per mi, el més interessant, abordat per Proctor, és com certs grups, molt poderosos políticament o econòmicament, fabriquen molt conscientment la ignorància entre la població, i ho fan, molt sovint –com ell demostra molt bé en el seu estudi detallat del comportament de la indústria tabaquera nord-americana–, sota la rúbrica de la ciència i de la necessitat de protegir la gent de la influència de les informacions errònies.
Res d’això, és clar, no sorprendria un agent veterà dels serveis d’intel·ligència de qualsevol país important del món o un alt executiu d’una empresa multinacional. Tampoc no sorprendria ni els membres com més va més nombrosos dels Behavioral Insight Teams (BIT) en els governs “democràtics” del món i a Silicon Valley, ni la gran majoria dels qui no han tingut la sort de poder passar anys a la universitat i treballen en feines relativament dures.
En contrast amb això, molts d’aquells que sí que han entrat en el món de la intel·lectualitat institucionalitzada semblen tenir una capacitat gairebé infinita no sols de sorprendre’s per la possibilitat que tot això sigui habitual, sinó de sentir-se ofesos pel mer suggeriment que una certa gent, generalment de la seva mateixa classe educativa, pugui intentar d’enganyar-los d’aquesta manera, i molt sovint en nom del coneixement científic i la higiene intel·lectual.
I a aquests incrèduls cofois els han donat eines verbals, com ara la “teoria de la conspiració” (desenvolupada i desplegada, segons el politòleg prestigiós Lance Dehaven Smith, per la CIA per eliminar preguntes incòmodes sobre l’assassinat de John F. Kennedy), negacionista o antisemita, per a facilitar el profund desig d’aquesta gent de no voler veure ni analitzar allò que els centres importants de poder ja han declarat pensament impur.
L’últim parany desplegat per les elits en aquest joc etern de frenar el moviment lliure i desinhibit dels ulls de la burgesia educada consisteix a transformar la ciència, activitat dinàmica i lliurepensadora per excel·lència, en un cànon rígid de prescripcions autoritàries que no admet dissidències. Un element essencial del parany és presentar les opinions d’un nombre molt reduït de científics triats pels poderosos com l’encarnació de la ciència mateixa. I això sense que aquests mandarins elegits tinguin mai la necessitat més bàsica de citar cap estudi o cos d’estudis per a justificar els consells que donen a la població. I sense que, diguem-ho tot, la premsa demani que ho facin.
Heus ací un petit exemple recent i molt significatiu d’ignorantització dels EUA.
Atès el nombre potencialment molt gran d’afectats, un dels aspectes més importants relacionats amb la covid –i alhora sistemàticament amagat– és la immunitat dels qui ja han estat infectats. Durant molts mesos es feia servir l’eina clàssica dels ignorantitzadors de les companyies de tabac i de les grans petrolieres respecte de la realitat del canvi climàtic –el “no ho sabem” i “encara no en tenim prou informació”–, per a evitar una discussió pública sobre la qüestió.
Tot plegat com si una de les lleis més bàsiques de la immunologia –que la superació d’un atac víric del tipus SARS gairebé sempre produeix una immunitat duradora– fos sobtadament exclosa a l’hora de tractar un virus relacionat amb molts altres de la mateixa branca que circulen al nostre entorn.
El mur de silenci sobre aquesta qüestió, essencial perquè molta gent prèviament infectada –als EUA, segons algunes estimacions, uns cent milions– pugui prendre decisions raonades en relació amb uns vaccins experimentals amb un nombre relativament gran d’efectes secundaris, de vegades mortals, va caure al març, quan un senador de Wisconsin va anunciar en una xarxa nacional de televisió que ja tenia immunitat natural, i que per això no tenia pas intenció de vaccinar-se. Aquell anunci va coincidir més o menys amb la publicació d’uns quants estudis científics nous que confirmaven la seva constatació, l’últim d’una manera molt contundent.
La reacció de l’establishment governamental i mediàtic –ansiós, per raons que no sabem, no pas d’assegurar el nombre màxim de persones amb immunitat, sinó de maximitzar el nombre de vaccins posats en cossos humans– fou escalfar el motor de la ignorància.
Primer, el senador va ser desterrat de les xarxes socials.
I el 19 de maig, quan uns quants metges de credencials impecables havien confirmat públicament l’obvietat científica proferida pel senador, la FDA (agència de salut de l’administració dels EUA), sense al·ludir a cap estudi, va fer un anunci sobre les proves d’anticossos utilitzades per detectar infeccions prèvies. Això, malgrat que, a diferència de les proves PCR utilitzades sense límit i sense advertiments per a inventar milions d’exemplars d’una cosa mai vista en la història de la medicina –el cas asimptomàtic–, aquests tests han rebut la plena aprovació de les entitats reguladores. Ací teniu el text:
“Les proves d’anticossos SARS-CoV-2 autoritzades actualment no s’han avaluat per calibrar el nivell de protecció que proporciona una resposta immunitària a la vaccinació contra la covid-19. Si els resultats de les proves d’anticossos s’interpreten incorrectament, hi ha un risc potencial que les persones prenguin menys precaucions contra l’exposició al SARS-CoV-2. Prendre menys mesures per protegir-se contra el SARS-CoV-2 pot augmentar el risc d’infecció pel SARS-CoV-2 i pot fer que es propagui més el SARS-CoV-2.”
Quan vaig demanar sobre aquest anunci al cirurgià i immunòleg Hooman Norchashm, qui, com jo i molts altres, veu els vaccins com una eina imprescindible de la salut pública, va dir: “És 100% anticientífica.” Després, al seu bloc ho va explicar amb més detall:
“L’actual comissària de la FDA afirma amb orgull en un piulet que les proves serològiques d’or de la immunitat contra el SARS-CoV-2 (és a dir, les proves d’anticossos per a la proteïna spike i la nucleocàpsida) no signifiquen res el 2021. Tant se val que aquesta mateixa lectura clínica (és a dir, anticossos contra el SARS-CoV-2) s’utilitzés per avaluar l’eficàcia del vaccí en els assaigs clínics que van conduir a l’aprovació de l’autorització d’ús d’emergència (EUA) dels vaccins per a la covid-19… Fent una analogia, aquesta declaració de la FDA contra l’ús d’anticossos covid-19 per a avaluar la immunitat és tan absurda com si la NASA publiqués una declaració pública avisant la població que ja no hem de suposar que la terra sigui rodona. Les directrius de la FDA sobre els anticossos covid-19 són realment tan absurdes com això.”
Però al final, qui escoltarà Hooman Norchashm i la multitud de metges i immunòlegs que saben que té raó (però que mantenen silenci per por de ser censurats professionalment) si la famosa FDA, presentada als ciutadans repetidament com la veu infal·lible de la Ciència™, diu una altra cosa?
Així funciona la màquina de la ignorància. I així continuarà funcionant fins que molts més no emprenguem seriosament la tasca d’examinar-ne les estructures i els patrons de funcionament, molt fàcilment identificables.
