Cal?

Què podem afegir que no s’hagi dit ja?
Que són incompetents?
Que són envejosos?
Que són curterministes?

Que no es mereixen els vots que han rebut?
Que han abaratit el somni?

Clar, el que no els fa por és que decidim NO tornar-los a votar, perquè saben que malgrat tot, i com a mal menor els tornarem a votar.
Com podríem pressionar els nostres partits que no estan a l’altura de les circumstàncies, de manera coercitiva, sense que hi sortíssim perdent com a país?

Segurament, molts dels dirigents dels partits polítics catalans encara no són conscients (i segurament no ho arribaran a ser mentre visquen) que la situació ha canviat. De la mateixa manera que va canviar l’electrònica quan les pantalles de canó d’electrons van deixar pas a les pantalles de plasma o de cristall líquid. El primer en proposar els quasicristalls va ser Daniel Shechtman, que va ser premi Nobel de Química el 2011; molts anys després de la mort de Linus Pauling, també premi Nobel de Química el 1954 (va morir el 1994). Linus Pauling sempre va considerar que allò dels quasicristalls no tenia cap sentit i li va amargar la vida al professor Shechtman. Ara mateix, aquests quasicristalls suposen un tipus diferent d’ordenació de la matèria amb moltes possibilitats d’aplicació. Doncs bé; sembla que molts dirigents dels partits polítics continuen ancorats en les certeses de fa cinquanta anys, que ja han segut superades.

em sorprén, Vicent, que sostingues que bona part de l´electorat pot votar tant ERC com Junts, i em sorprén també perquè pot ser tingues raó.¿ És així que, per tant, les diferències ideològiques no existixen i que tan sols esteu centrats (jo soc del País Valencià i hi visc, no entre en les vostres votacions) en la qüestió de l´independentisme?. Jo entenc, però, que si s´és d´esquerres, no es pot compartir el model educatiu, social i econòmic de Puigdemont, i al contrari, esclar que tampoc. A no ser que penses, o penseu, en termes de guanyar “la guerra” (enteneu-me el mot i les cometes) i després, si de cas, cadascú que faça la seua revolució. això em recorda quan els britànics votaren Churchill i quan el conflicte bèl.lic s´acabà, votaren al laborista Clement Attle, però m´ho recorda forçadament perquè la situació no és pas la mateixa.
Adés he dit que potser tingues raó, però jo crec que no, i la gent d´esquerres i independentista, en la seua àmplia majoria, votarà els partits d´esquerres i independentistes; pensar altra cosa és, al capdavall, menystenir el criteri de la gent. la reflexió també compta pel cantó dels que sempre han sigut de Convergència i la seua òrbita.

Tant parteix un partit?
Però ja dins de l’estructura (suposadament amb un argumentari ètic, social, cultural… que qualla amb un programa quadriennal) veiem que hi ha corrents (de diferents voltatge). També (amb molta delicadesa) diferencies nomenades sensibilitats. Però, a l’hora de repartir càrrecs electes/o cadires, les lluites són caïnites.
Els mini-lideratges, les incorporacions de membres fugits d’altres partits que, per motius estratègics, d’entrada ocupen llocs en l’aparell per damunt d’altres afiliats més antics… els quals es creuen amb més mèrits acumulats després d’anys de militància. En un instant veuen esvanides les seves aspiracions de millorar càrrec i emoluments. Un exemple, que pinta Ramon Espadaler en el PSC. Quina corrent representa?
En aquesta torre de Babel (amb diferents llenguatges, principis, esperances, compromisos. esperits de servei als electors i ciutadans…) com és possible entendre’s?
Si hi afegim la necessitat de cercar entre: adversaris, socis, companys, amics… i ,pujant de nivell, d’exiliats, empresonats… els culpables de totes les desgràcies i errors.. En canvi hi ha discussions visibles i moviments soterrats per l’adjudicació de qualsevol aspecte favorable… Per a qui?
En mig d’aquest panorama, que estiguem com estem podria semblar un desastre (Aznar dixit) però volent essent positiu és un miracle… afavorit per més de dos milions d’ànimes i esperits disposats a superar tot els embussos que calguin per aconseguir el dret a decidir un FUTUR COL·LECTIU i IGUAL PER A TOTHOM.

Cada vegada que passa una cosa d’ aquestes tot està més i més clar…..pero una cosa que ha estat el proces -potser ha estat alguna cosa més-però una és un Camp de batalla per poder dur a terme la confrontació entre convergencia i esquema, per veure qui era el que tenia el poder de negociar les llentíes amb Madrit. i no aire més, això ho resumeix tot…….ha estat una gran enredada…..em referido pels política…per la gent, per al poble una gran victoria, la de l’ ú d’ octubre.

En la linia del que proposa en Robert Joan (22:35), cada cop estic mes convencut que cal un partit per comptar emprenyats com jo. Que porti com a unic punt l’autodeterminacio i que o be ni ocupi els escons, o que voti “no” a tot tret de la independencia del pais. El no ocupar els escons rebaixa la linia de la majoria absoluta, el votar “no” a tot no ho fa. Si hi ha el compromis de no ocupar els escons, pero si agafar l’acta de diputat, els escolllits podrien ser-ho si accepten donar la integritat del sou a, per exemple, la caixa de solidaritat. En qualsevol cas, tot vot per aquest partit s’ha de considerar un vot a favor de la independencia del pais. Potser aixi afloraria el mig milio de vots de diferencia entre els 2.1M de “si” de l’1 d’octubre i el1.6M de vots que darrerament treuen els partits indepes.

Crec que he manifestat moltes vegades que el problema d’ERC i JxCat (o antiga CiU) és històric. Durant molts anys els antics convergents varen menystenir ERC i per això hi ha un odi genètic i visceral dins ERC a acostar-se als exconvergents. ERC vol ser hegemònica, perquè creu que és el que li correspon i per tant fa tot el possible per d’una banda menjar-se els votants de JxCat, i de l’altra expulsar-los del poder on poden. El seu argument és que JxCat vol la unitat per apuntalar-se ara que estan en hores baixes, i que no són realment independentistes. I no baixaran d’aquí, faci el que faci JxCat i estem el malament que estem. Per la seva banda el PDECat o JxCat consideren que ERC els vol prendre la cartera i que se’ls estan menjant els seus votants naturals. Tenen por d’acostar-se massa a ERC per por a desdibuixar-se i a, efectivament, cedir l’hegemonia. ERC mai perdonarà al PDECat que els forcessin a JxSi si volien eleccions, una llista unitària de la qual ERC fugirà sempre com de la tinya amb l’argument (gens justificable segons la llei D’Hont) que la llista unitària resta, no suma, i de que una llista unitària donaria ales a la CUP (algun dia caldria parlar seriosament de la irresponsabilitat d’aquesta colla de maoistes de pa sucat amb oli en moltes de les coses que han passat i de com és que, sent tan revolucionaris, no tinguin ni un sol dirigent que s’hagi mullat en presó o a l’exili: i que ningú em digui Anna Gabriel, perquè la desobediència és un delicte que en el pitjor dels casos es pena amb 2 anys de presó, i ni hi entres si no tens antecedents).

Això deixant de banda les animadversions personals entre dirigents, que n’hi ha moltes, per cert. El resultat és, malauradament, el marasme en què ens trobem. Accentuat per la repressió constant i per les ànsies de poder d’uns i d’altres.

Jo crec, sincerament, que els dirigents polítics ja han donat per amortitzat qualsevol moviment cap a la independència. El que tenim és pur postureig per veure qui pot semblar que cedeix menys, o li treu alguna promesa buida al PSOE. Res més. Es tracta de repartiment del poder i d’hegemonia. El somni d’ERC és desballestar definitivament JxCat, que qui ho controli tornin a ser els vells convergents (per poder acusar-los de dreta troglodita i corrupta) i poder pactar polítiques “socials” amb els comunis i eventualment amb el PSC. S’obliden que els pactes amb Espanya són com els pactes amb el diable: sempre t’enganya. El somni del PDECat, molt llunyà, és el de recuperar hegemonia o almenys sobreviure. El somni de la CUP, caldria afegir, és el de mantenir-se com el gran partit purista i revolucionari que no s’embruta les mans per menys de prendre el palau d’hivern, mentre es comuniquen entre ells amb iphones X.

Ja em perdonareu els sarcasmes, però és que n’estic molt cansat: per mi la independència consistia en crear un país millor. Una societat lliure i republicana. Un país generós amb els necessitats, eficient i cívic. I per això estava disposat a posar-hi el coll i fer el que calgués. I anem descobrint que, malgrat els càstigs terribles i immerescuts, tot plegat era una immensa catxa que encara ens ha deixat més desballestats com a país i com a societat que el que estàvem el 2010 quan tot va començar. El més trist de tot és que els votants que volem un país millor estem absolutament presoners de la situació: una alternativa als 2 grans partits “independentistes” tipus primàries, ja s’ha vist que no té la tracció ni el convenciment necessari i encara divideix més; un vot als comuns és, si se’m permet, moralment impossible: no es pot ser equidistant davant la injustícia, ni justificar retòriques revolucionàries que acaben com la Barcelona de Colau o els discursos del Coscu; i finalment un vot no independentista és, directament, justificar la barbàrie, el cop de porra i l’anorreament cultural. Per tant estem presoners dels dos grans blocs: o ERC o la macedònia de sigles de JxCat. El problema és que ells ho saben.

Pel país necessitem urgentment una nova generació de polítics que no tingui por, que pensi en el país i no en el poder. Cap, però és que cap país que hagi esdevingut independent ho ha fet sense costos i, sobretot, sense unitat entre totes les seves forces polítiques. Siguin de dretes o d’esquerres. Perquè fins que no et desllogues el cul no pots prendre decisions d’on seure. Això és evident i seria el primer que tots haurien de reconèixer. Fins aleshores, no farem res. Actes de resistència més o menys somorts o espectaculars, i declaracions institucionals modulades pel TC (i alguna condemna per desobediència), però poca cosa més.

Observo amb molta tristesa que per enèsima vegada a la nostra història, perdrem una a una totes les possibilitats d’independència per immaduresa, mirada miop i un cúmul d’enveges inexplicables de la gent dels partits (TOTS). Sempre resulten ser gent insegura que es realitza ocupant càrrecs inventats pels quals mai han estat preparats ni han demostrat a la seva vida personal que tenen cap vàlua com a organitzadors de res. Clarament en Jordi Cuixard no forma part d’aquesta colla d’ineptes que mai han treballat per als demés, perquè és una persona que ha fet una empresa que funciona i sap que tenir poder vol dir essencialment servir, facilitar i després si s’ha fet bé, gaudir de l’èxit. Dins d’un partit és molt fàcil tenir poder. Simplement has de convocar més reunions que els altres per a parlar el sexe dels àngels i del que has llegit el dia abans, encara que no ho hagis entès, perquè la competència allà dins acostuma a ser ridículament insignificant, això sí, completament sòrdida, resclosa i perversa. Desenganyem-nos. Els partits es mantenen pels sous a canvi del “dolce farniente” i el suport a un o a l’altre dels que convoquen més reunions. Això i res més és la carrera política d’aquests corruptes (cobrar un sou per a fer guerretes personals que no van enlloc, també és ser corrupte), que juguen amb les persones honrades que només volem progrés i llibertat.

“El problema no és el dels polítics corruptes, el problema és d’aquells que contínuament voten per a ells”

Ahir no vaig voler veure la tele ni llegir la lletra petita de les noticies dels diaris, que per mi són els responsables de que la noticia es fes grossa i es convertís en picabaralla entre JxCat i ERC, acompanyada, evidentment, de que el departament de Justicia està gestionat per ERC (estic tipa dels postconvergents). A mi em sembla normal que si el judici a 9 persones va comptar amb advocats diferents, que aquests advocats tinguin opinions diferents, i no especialment els partits als que partanyen els seus defensats.

Hauríem d’aprendre les lliçons de la història. Mao Tse Tung feia tretze anys que lluitava contra Chang Kai Check quan els exèrcits imperials del Japó van envaïr la Xina. Immediatament tots dos exèrcits rivals xinesos van defensar el païs de la invasió nipona. En acabar la Segona Guerra Mundial la lluita del Partit Comunista Xinés contra el Kuomintang va continuar quatre anys més, fins la fugida final dels anticomunistes a Taiwan el 1949. Cal prioritzar els objectius per ordre d’importància. O, si ho preferiu, cal factoritzar el problema per tal de resoldre primer la incògnita que englobi el major nombre de paràmetres, que en el nostre cas és la independència.

SI NO ESPERES GAIRE, LA PACIÈNCIA ÉS SUPORTABLE…

Lluny de les picabaralles de les xarxes entre “patriotes de partit”, molts ja hem canviat de xip.

En els meandres retorçats de la via cap a la independència hem deixat de creure (la revolta evoluciona) que els partits, el govern autonòmic puguin (ni que volguessin) ser l’avantguarda de la lluita. Des que la ciutadania, especialment quan la joventut va sortir al carrer, Tsunami, Aeroport, Urquinaona, Meridiana… Consell per la República, etc. són fites referents d’un apoderament que obre perspectives esperançadores enfront d’uns partits i d’unes institucions presoneres de l’Estat espanyol
.
DUES VIES

El poder del vot, limitat, autonòmic, encara que sempre serveix (ens cal) per contenir la tríada feixista, “conviu” (amb una contraposició no manifesta) amb el poder de la gent, del carrer,. Però ara sabem quin és el determinant. No ho podem perdre mai de vista perquè com deia Puigdemont n’hi ha que ens volen fer passar bou per bèstia grossa.

Vicent, tenim paciència perquè no ho veiem determinant aquest teatret partidista que sempre, sempre té més a veure amb Madrid (en el Congreso o en els tribunals), que no pas en aquella nació catalana de què ens parlaves…

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Doncs potser si cal.
Cal que vegem que només podem lluitar per objetius factibles. La independència de Catalunya ho és? Rotundament si.

La unitat ERC, JxCAT, no.
No ho és, perquè no la volen, no sembla que la vulguin els votants que carreguen contra uns o altres, no estan d’acord ni en estratègia ni temps, ni modos….

Llavors, perquè ens enfadem cada vegada que fan el què és llògic que facin??

No s’han presentat junts, s’han pres alcaldies, han pactat amb unionistes….tots dos.

No volen unitat, i si ho tinguessin ja tan clar com ells, avancaríem una mica i patiríem menys

Comparteixo el rampell de Vicent Partal en aquest editorial.
Comparteixo la pregunta, cal?
Però mireu, sóc positiu de mena i he trobat algunes pautes per respondre:
1. Cal, perquè la democràcia consisteix a conviure amb la discrepància.
2. Cal per definició, doncs fins ara mai no ha reeixit cap revolució liderada des dels partits que governen.
3. Cal la rivalitat política d’un bàndol, tant com cal l’extrema estupidesa de la política de l’altra bàndol, perquè tot plegat contribueix a l’esfondrament de les estructures d’Estat. Ens fan la feina bruta.
4. Les revolucions per canviar els fonaments NO tenen pas un llibre d’estil ni són “correctes” per seguir un full de ruta amb programa previsible.
Anem bé per arribar aviat a ser un estat independent en forma de república.

Sempre somio que visc en una colònia castellana a la mediterrànea, que vull alliberar-me i que les persones que em poden ajudar, que les necessito com una eina per fer palanca, resulta que estan conxorxades i fan el café amb els carcellers. Fins i tot surten a saludar l’amo i a mi em diuen que m’esperi, que encara no soms prous per escapar-nos ni està tot tant clar.

M’estic pensant escapar-me sol, tinc la possibilitat i també m’esperen en un altre lloc que no és colònia i s’hi està prou be. Però no m’acabo d’espolsar del cim la nosa de l’amor propi, la dignitat i poder fer pinya per ajudar als altres.

Gràcies sr. Sala per treure el tema de la ideologia. Els partits dits d’esquerra ja no tenen ideologia O la tenen per fer bonic, però les polítiques que apliquen són clarament de dretes. En el cas concret d’ER el seu discurs era la independència i més endavant “lo social” sense concretar què vol dir això. Ni en època del tripartit ni en les dues legislatures que portem han demostrat fer res diferent en sanitat, ensenyament, presons, bombers, etc del que havia fet convergència. Seguim amb escoles i hospitals concertats, sense inversions en cap model productiu alternatiu, les mateixes retallades, etc. El problema és que no tenen cap model elaborat que sigui alternatiu i com que els altres també s’han apuntat a la independència els han fotut enlaire el negoci.
Aquest és, al meu entendre, el problema greu que hi ha entre els partits independentistes i per això breguen entre ells. La falta d’ideologia que els distingeixi. I arreglar això és més problema de l’esquerra que no pas de la dreta. A no ser que vulguin substituir-la fent les mateixes polítiques que ha fet la dreta fins ara, com sembla que vol ER.

Fa un mesos un company d’aquesta tertúlia va posar l’exemple de la reflexió sobre que els generals en presó no poden fer la guerra, els bascos ho van aplicar també.
Aquí ens han distret no en demanar l’independencia si no de la tristor de la gent empresonada.
En els cops de porra dels salvatges que a por ellos ens van fer sentir víctimes i incompresos.
Que no que això ja ens o van dir fer una escissió no va de mesos va de ordenació d’ideals i resistència i que amb això malgrat semblar altra cosa anem bé seguim vius.
I disculpes qué volem nosaltres gent D’ERC de JxCAT de la CUP no afegeixo més sigles perquè dormen encara, sinó un món millor més just…
Els partits malgrat no ho sembli som nosaltres que donem vida a les sigles.

A la concentració dels dilluns a la plaça i no cridem 2n grau, millor 3r grau, no. Cridem llibertat, ras i curt EXACTE

Sr Gilibert, el felicito, vostè broda la situació. Convergents, deixeu.vos d’hòsties i apreteu files amb el MHP legítim(que també ha comès errors, però els reconeix) CUP, baixeu del vostre’ Núvol AntiCapitalista’ i bregueu amb la situació real del Dia a Dia. ERC, pobres, manàveu durant la 2a República i tot va acabar en desastre. El President Lluís Companys va pagar amb la seva vida els errors comesos(Entre d’altres, donar el poder a la CNT) Segur que em deixo alguna cosa…

Qui estigui lliure de Culpa, que tiri la 1a pedra(Per cert, fa 4 anys que soc agnòstic)

A un cert moment de la història recent de Catalunya hi va haver dues persones, Artur Mas i Oriol Junqueras, un de dretes, l’altre d’esquerres, que varen comprendre que a més de ser de tendències polítiques oposades, eren també patriotes catalans, i que això els unia contra la terrible agressió espanyola. Avui, aquest sentiment patriòtic català o ha desaparegut en alguns polítics o s’ha debilitat tant que ja. no és visible. Els polítics catalans han d’estar advertits: si segueixen així dintre de poc hi haurà un monument erigit a Madrid, agraint als polítics catalans la seva col·laboració en preservar “la unidad del Reino de España”.

No els cal res.

Poden fer el que vulguin i els seguim votant.

Fins aquí, i potser més avall, pot arribar la nostra indignitat.
Ara pacten amb els fatxes del Block 155 a Diputacions i Ajuntaments?
No passa res.
Ara llencen les forces d’ocupació, pròpies i estrangeres a rebentar els ulls dels independentistes?
No passa res.
Ara utilitzen la policia política per identificar qualsevol ciutadà pacífic que vulguin?
No passa res.
Ara van a saludar al Borbó?
No passa res.
Ara volen investir el cap dels nostres botxins?
No passa res.
Ara juguen a veure qui puteja més als presos polítics?
No passa res.

Fins aquí hem caigut. Ells ja han perdut tot rastre de vergonya.
Però, i nosaltres? Com hem arribat a caure tan, però tan baix? Calia?

Bon editorial Director, (editorial en masculí, “just in case”). Miquel Gilibert i altres comentaris força desmoralitzadors. Els partits independentistes, els traïdors, els indiferents i els francament enemics de tota la vida no venen de l’espai exterior, els generem nosaltres ací. Som uns cracs generant botiflers i pallassos com el de Ubu o aquell que donava bots com un Masai el passat dia 6. Així doncs probablement és el que ens mereixem com a poble. Els meus ancestres, en l’ADN em llegaren la mala llet espanyola que em portaria a mesures més contundents, especialment quan sento al afable i simpàtic exministre Margallo dient que Espanya mai deixarà Catalunya de forma pacífica. Malauradament, en veure el cometa Halley en 1985 vaig saber que ja no el tornaria a veure, ara també sé que no veuré la independència del meu país. Salut.

La sociedad catalana GENIAL , las ONG catalanas GENIALES , ¿Y los políticos catalanes? ¿los militantes de esos partidos? ¿los medios de comunicación catalanes ? …

Los militantes BORREGOS seguidores de los dirigentes de los partidos es un gran problema.

Póiticos que se equivocan y los borregos a defenderlos como toros frente a las críticas sean o no justas.

Militantes borregos cabezas huecas que no saben dar propuestas en positivo solo atacar, incluso en cuestiones personales , militantes borregos que aunque beneficie al enemigo común hacen lo que sea para dar la razón a su “amado líder”, aunque para ello arrasen el campo independentista… da igual “tenemos la razón” ¿la tienen? …

Frente a eso hay el militante que no traga TODO lo que dice el partido pero ese , como decía Alfonso Guerra: “si te mueves no sales en la foto”, y queda marginado dentro de los partidos .

Menudo paronama subiendo la moral cuando oyes hablar del Tsunami , y bajando cuando oyes a los políticos de ERC , Pdcat o CUP …

SOLO NOS QUEDA SEGUIR , Y SEGUIR , Y SEGUIR pero no me vuelvan a decir que “vienen los del 155” … porque todos TODOS ustedes les invitan a tomar café y a nosotros nos envian la BRIMO …. YA HACE AÑOS DIJE QUE VERÍAMOS A ICETA DE PRESIDENT … los nuestros VAN CAMINO DE CONSEGUIRLO por ineptitud política.

Després d’una bona desfogada (alguna vomitiva) fem-nos la pregunta:

tenim els què ens mereixem?
tenim clar com s’ha de gestionar un moviment històric tan complex? de veritat que es pot menysprear el què democràticament s’ha votat?
creuen alguns que la voluntat d’aquests “infeliços que es deixen enganyar” la podeu llençar a la paperera?
si desqualifiquem els partits amb tots els penjaments i contundència, és perquè tenim més clar el camí a fer, i som més intel·ligents que ells?
si som aquesta societat, com ens atrevim a fer sentències des de fora, des de dalt de la muntanya?
algú proposa fer nous partits, endavant!! o més fàcil: com el comú dels mortals, entreu a un partit, modifiqueu des del “sector crític” un canvi i arribarem abans…
tenim el què ens mereixem, perquè és la societat de la qual en formem part tots.

Una possible solució seria la limitació de mandats i permanència en el poder.Si mirem les democràcies avançades com Inglaterra, EEUU, paisos nòrdics i d’altres ens n’adonem que en els últims 10 anys per Inglaterra hi ha passat Mildban, Cameron, Corbyn, Teresa May, Boris jhonson i aquí sempre hi ha els mateixos i després de romandre 15 o 20 anys com a diputats encara s’enfaden si no poden continuar. Incús en el cas de guanyar eleccions no val a continuar fins que arribi el desastre. Ningú hauria de romandre en el poder més de 8 ó 12 anys per donar idea als polítics que en cap cas podran fer de la política el seu “modus vivendi” de per vida. Es pot ser polític tota una vida, com molts que ho porten dins seu per sempre, però no viure tota la vida de la política, perquè llavors només s’intenta viure’n fins la jubilació o més enllà.

Jo el veig com una qüestió personal.
Personal d’alguns que ocupen la cúpula dels partits i arrosseguen amb ella al seu partit, perquè aconsegueixen voltar-se de seguidors que treballen pel seu grupuscle, en part pel partit com a organització tribal, i gens pel país, concepte que els supera, doncs caldria d’una generositat que desconeixen.

Que ERC se sent menystinguda de la època del pujolisme és evident sens dubte. I això no està mancat de raons històriques.

Que aquest menysteniment encara bull al cap de molts votants és evident, i fa que malgrat tot segueixin votant els seus egoistes dirigents (per mi mossèn Junqueras ho és) , d’una forma que diría irracional i que fa que la justifiquin fent esment a les històriques corrupteles de CIU, sense voler veure, irracionalment, que JxCat ni és PdCAT ni és CiU.

Que ERC, no tots, al·legant una pretesa esquerrania te tendència a recordar el tripartit i voler reproduir-lo, allunyant-se de la “dreta” és una veritat. Però això implica en aquests moments deixar de banda el país i posar pel davant el partit. I això, des de una posició de rancúnia i egoisme, és el que lidera mosen Junqueras.

Que PdCAT és hereva de CiU i del pujolisme ningú ho pot discutir, però no és JxCat.

Que en aquests moments tenim, malauradament, el junquerisme copiant al pujolisme és una altra veritat.

Que sense anar tots a una, ni esquerres ni dretes, fins aconseguir la independència, ho tindrem molt difícil, és una altra veritat.

No mal penseu, no he sigut mai votant de CiU, si que vaig votar JxSi i després, vist lo vist dels plantes de Roger Torrent i dels posicionaments llunyans de la independència de mossèn Junqueras i els seus acòlits Rufián i Tardà, he votat i votaré JxCat, no perquè em senti de dretes, si no perquè confío més en la honestedat dels MHPs Puigdemont i Torra, que no pas en Junqueras, per dur endavant la independència.

Però en realitat voldria que, com a Escòcia, hi hagués un sol partit, transversal, i amb l’únic objectiu d’una Catalunya independent. Després ja tornarem als posicionaments ideològics per decidir el modrl de país.

Com tot va més de pressa, també aprenem més ràpid. Molts vam necessitar 30 anys de Duran-Pujol per aprendre que Espanya no negocia i si ho fa compleix mai la paraula. Ho demostren 300 anys d’ocupació militar i les paraules de Junqueres d’abans l’1-O.
La questió ara és: quan tardarem per aprendre que amb els 3 partits actuals, no farem cap república. No passarà perqué 2 depenen dels càrrecs en l’autonomisme i el tercer depèn de voler fer una república sol.

El dia que ho haguem après, ens caldrà tenir un partit nou, transversal, amb gent valenta i sense ganes de càrrec.