15.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.01.2023 - 07:39
Que un polític diga una mentida no és cap novetat. Per raons ben diverses, estem acostumats a escoltar-ne i a aguantar-ne. De vegades són mentides accidentals, per a eixir-se’n d’una situació difícil, per exemple. Molt sovint són mentides instrumentals que volen aconseguir un objectiu de propaganda a curt termini.
La mentida és inscrita en la política amb lletres d’or. Nicolau Maquiavel, considerat el mentor de la política moderna, va escriure al segle XVI que un dirigent havia de ser honest però havia de mentir si la veritat el posava en una posició de desavantatge davant el rival. Amb un cinisme fundacional Maquiavel afirmava en el seu llibre El Príncep: “A la gent no li agrada que els enganyen però qui enganya sempre trobarà qui es deixe enganyar.”
Tanmateix, aquest ús normalitzat de la mentida en la política va fer un salt de dimensió ara fa un segle, quan els nazis van adoptar com a política allò que anomenaren große Lüge –la Gran Mentida.
L’expressió la va crear Hitler mateix quan dictava el seu llibre el 1925. Descrivia la tècnica dient que la cosa consistia a fer servir una mentida tan grossa, tan greu, que “ningú no pogués creure que algú fos tan imprudent per a desvirtuar la veritat d’una manera tan infame”. Aquell concepte va ser la base, a partir del 1925, de la màquina nazi de propaganda i el motor concret i operatiu de la Xoà, l’Holocaust contra els jueus d’Europa. La mentida havia estat una eina de la política durant segles, però, per primera vegada, els nazis la van fer servir no com una manera fàcil i còmoda de desviar l’atenció o amagar coses que no agradaven, sinó com una eina essencial de govern. Aquesta és la gran diferència.
Amb l’ús de la Gran Mentida, Hitler primer de tot forçava els seus seguidors a creure en ell d’una manera mística, sense qüestionar-se res del que deia. Gent normal i corrent que sabia perfectament que allò que li deien era mentida –perquè ho havia viscut i coneixia la realitat de primera mà– es van tornar uns fanàtics disposats a creure’s qualsevol cosa, per més inversemblant que fos. Hitler havia escrit que “la gent cau més fàcilment víctima de la Gran Mentida que d’una mentida petita i quotidiana”. Perquè tothom menteix alguna volta en la vida però a molt poca gent se li ocorreria de fabricar falsedats tan colossals que van contra el sentit comú.
Aquest dies una ex–diputada de Ciutadans al Parlament de Catalunya es passeja per tot de mitjans afirmant que Franco no va perseguir el català durant la dictadura. Sonia Sierra, que és la persona en qüestió, va nàixer l’any 1973 a Terrassa, encara en plena dictadura, per tant. Franco es va morir quan ella era una xiqueta molt menuda però és molt difícil de creure que al seu entorn familiar o d’amistats no haja pogut obtenir prou informació per a saber que el català era efectivament perseguit en la dictadura.
Que el català fou perseguit en la dictadura no és una qüestió d’opinions sinó de fets. Hi ha les normes del franquisme, que són públiques, les ordres, les multes, les persecucions. En el cas concret de Terrassa n’hi ha prou de revisar les ordres promulgades pel coronel Eloy Soto tan bon punt les tropes franquistes entraren a la ciutat; o llegir el llibre de Josep Lluís Lacueva Combat per la llibertat. Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa (1939-1979). Encara més: a molts de nosaltres no ens cal ni llegir els llibres perquè aquesta prohibició la vam viure en la nostra pell. Es pot entendre, doncs, que molta gent es demane com pot ser que aquesta ex-diputada mentesca de la manera com menteix i insulte tanta i tanta gent que va ser reprimida per la dictadura.
Comprenc perfectament la irritació que suscita un comportament com aquest. Però avise que no s’entendrà què passa si no s’entén que Sonia Sierra no menteix a partir dels records de la xiqueta de Terrassa nascuda el 1973, sinó que aplica contra el català la große Lüge que va teoritzar Hitler. No us demaneu com pot mentir així una persona, menystenint la documentació oficial i l’experiència viscuda, que tan sols us fareu mala sang: menteix perquè aquesta és l’eina essencial de la seua opció política.
PS1. Més avall podeu llegir el comentari d’una subscriptora, Neus Carbonell, que la coneix personalment.
PS2. Avui publiquem un altre article que ha estat elaborat gràcies a la col·laboració de diversos subscriptors de VilaWeb: “Prohibir els mòbils a l’escola? Una realitat com més va més freqüent”.
PS3. Cride l’atenció sobre l’article d’aquesta setmana de Joan Ramon Resina, on relata una reunió recent amb Jordi Pujol. I també sobre l’entrevista que vam publicar ahir al president del Congrés Mundial Uigur, Dolkun Isa. Els uigurs sofreixen un genocidi a les mans de la Xina que ja ha estat denunciat per deu parlaments, principalment d’Europa i de l’Amèrica del Nord. Aquesta entrevista l’hem publicada simultàniament en català, en anglès i en xinès.
La nostra feina és ajudar els lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors de VilaWeb.
