‘Cal combatre, amb voluntat, l’aparença de normalitat que ens volen imposar els vostres carcellers’, carta de Jaume Ciurana a Joaquim Forn

Benvolgut Quim,

Avui al matí, a la carena de Collserola, he tornat a pensar en tu. Ho faig sovint i cada dia, potser per recordar-me a mi mateix l’obligació moral, emocional, racional i política de no oblidar la injustícia que patiu. Els dies passen, la vida continua, el sol surt cada matí i cal combatre, amb voluntat, l’aparença de normalitat que ens volen imposar els vostres carcellers i aquells qui, amb el silenci vergonyant, us condemnen. Avui, dia de visibilitat excepcional ‒almenys a l’hora en què hi he estat‒ he pogut veure, cap al nord, el Pirineu ben nevat amb el majestuós Puigmal i, pocs minuts després i mirant a Llevant, la silueta, més difosa, de la Serra de Tramuntana, a Mallorca. Els cims del Pirineu i els seus contraforts, el teu estimat Montseny, Montserrat, la plana del Vallès i els turons del Maresme, el pla de Barcelona, la Mediterrània i Mallorca en un sol cop d’ull.

I ha estat en aquest precís moment, d’horitzons amples i d’aire net i transparent, que he pensat en tu. Tot el país, tan a prop i tan lluny. Com tu. Mai com ara no havies estat tan a prop de la gent que t’estima, i tan lluny, físicament, de la Laura, l’Anna, la Beta i la teva mare, de tots nosaltres. No sé si n’ets conscient, però has entrat a les cases i als cors de milers de catalans. Et volen lluny dels teus i han aconseguit exactament allò contrari: cada vegada els teus en són més, cada vegada et tenen més a prop i hi estableixen aquells llaços invisibles que t’hi uneixen tota la vida. Com aquella vegada, ara en fa més de trenta anys, que vàrem anar a pujar al Montblanc. Te’n recordes? Anàvem encordats, el dia també era net i clar però el fred i el vent ens feren recular a l’aresta final i varen impedir que en féssim el cim. Vàrem confiar-nos mútuament la vida i aquest gest va consolidar la nostra amistat.

Una amistat forjada en els anys a la universitat, organitzant la FNEC ‒que vares presidir‒, i també a la JNC de Barcelona, que ha continuat fins ara i ha tingut com a eix conductor vital les passions que compartim: Catalunya, Barcelona, la muntanya. Les teves profundes conviccions cristianes et varen portar a prendre el camí de l’objecció de consciència, encara incert aleshores. I és que sempre has estat un home tranquil i, allò més important, un home que desprèn tranquil·litat, que encomana serenor. I és per això que m’indigno i em rebel·lo ‒ara sí‒ quan veig que gent que no et coneix de res et qualifica com una persona violenta. De totes les mentides que he sentit en els darrers anys, aquesta és, potser, la que em fa més mal. Però no pateixis, no em deixaré vèncer per la ràbia: seria tant com deixar-me vèncer per la mediocritat dels teus empresonadors. I no ho faré, tampoc, perquè sé que tu els perdonaràs, si no ho has fet ja. Hi ha una altra cosa, però, que també em dol especialment: el silenci d’alguns dels qui han estat companys teus i meus durant molts anys a l’Ajuntament de Barcelona. Gent que, malgrat pensar diferent, en algun moment havíem considerat que ens movíem en aquella franja ‒sovint més ampla, sovint més estreta‒ que es mou entre la coneixença i l’amistat. Algú deia que la vida és una agregació de satisfaccions i decepcions i que la felicitat consisteix en magnificar les primeres i oblidar les segones. I això intentem fer cada dia. No aconseguiran que la llavor de l’odi que escampen arreli als nostres cors, i aquest serà el més gran dels seus fracassos.

Acostumat a la immediatesa, als cent quaranta caràcters, escriure cartes em permet un punt més de pausa, de reflexió ‒i més si, com aquesta, té vocació de fer-se pública‒, d’explicitar coses implícites que normalment no escriuries. I és per això que tinc necessitat de donar-te les gràcies per tantes coses compartides, especialment pels anys a l’ajuntament ‒a l’oposició i al govern‒ i pel teu pas ‒efímer però que ha deixat empremta‒ pel Govern de Catalunya com a conseller d’Interior, quan vas liderar la resposta ciutadana a un dels majors embats tràgics que ha viscut la nostra ciutat: quan Barcelona era estabornida pel dolor dels atemptats, la teva serenor, eficàcia i confiança en la feina dels Mossos d’Esquadra ‒amb el major Trapero al capdavant‒ ens va fer tornar l’esperança, ens va reconciliar amb la condició humana.

Quan t’he vingut a veure o pregunto com estàs a la gent que et visita a la presó, la resposta és sempre la mateixa: està bé, fort, amb coratge. Però s’ha acabat. No ho preguntaré més i no vull que ningú no m’ho pregunti mai més fins que la resposta de com estàs, no pugui ser-ne cap més que LLIURE.

Una abraçada.

PS: Pots estar molt orgullós de la Laura i les teves filles. L’amor, la fortalesa i la dignitat amb què viuen aquesta situació és, simplement, admirable.

Jaume Ciurana