Cal caminar en el dia a dia

La buidor conviu amb l’excessiva plenitud, ens diu Màrius Torres, assenyalant les sensacions contradictòries de l’ésser humà. Però el gruix de la carta és una (altra) lliçó de composició poètica, per mitjà de la resposta als comentaris poètics que li ha fet Joan Sales. Un viatge magnífic a l’interior dels poemes de Màrius Torres.

«Tens raó: fa de mal dir si aquesta època és bona o dolenta per a nosaltres, però és certament grandiosa. Volia dir simplement que no és molt bona per a nosaltres; i encara nosaltres no en sabem res! Fa moltes setmanes que somio el poema següent: Igual que en altres segles monstres enigmàtics eren a l’aguait als camins i, adreçant-se als pelegrins, els formulaven enigmes que calia endevinar o morir, altres monstres voraços, però invisibles, ens miren en el camí que segueixen els nostres esperits, amagats darrere el sentit de cada mot. De vegades, salten davant nostre i ens plantegen el seu enigma. El viatger que no n’és capaç, no pot continuar el seu camí –s’hi extravia, està perdut. I el poema acabaria abruptament: ‘I jo, no sé pas què vols dir, Eternitat!’.

Hom es pot esforçar a pensar ‘sub specie aeternitatis’, i això és el millor remei per a tantes preocupacions presents. M’agrada agafar, de tant en tant, un diari d’alguns mesos enrere. La sensació de frivolitat que procura la revisió d’una ‘actualitat’ marcida és reconfortant. Però no es pot viure solament per a l’eternitat; cal caminar en el dia a dia… I hi ha dies tan tristos.

[…]

Sembles tenir por del dia en què la preocupació immediata de viure ja no et distraurà més dels teus pensaments. Potser és per tenir-hi por, no n’estic segur. Es poden tenir d’altres evasions més satisfactòries. És veritat que jo experimento sovint aquesta sensació de buit de què parles, i el que és curiós és que aquesta sensació coexisteix de vegades amb una altra, molt acusada, de massa ple. La recomposició espiritual d’aquests darrers temps em deixa algun cop en postures molt còmiques. Em sento en aquests moments com un nen que comença a meravellar-se de la bondat d’un home, com si ja no em reconegués amb una experiència vital vàlida. Altres cops, em sento tan desencantat… En fi, no val la pena de parlar-ne.

[…]

Passo a parlar-te dels teus comentaris als meus poemes, i seguiré el teu mateix ordre.

‘Mort i transfiguració’: No, no he fullejat pas cap edició de l’Enciclopèdia. Tu et vas adonar, un dia, que havies –fins llavors– pensat poc en la mort. Et confesso que em va sorprendre. Jo potser hi he pensat massa, de vegades amb horror, de vegades amb esperança, com la majoria. Això no obstant, és molt infreqüent que la ‘forma’ Mort em vingui a l’esperit, aïllada de mi mateix, viva en ella mateixa –com a ‘La Mort, en un dia d’abril’. Tens bon olfacte; tot el poema és fet a partir del vers de les orenetes vives. M’agradaria reduir a catorze versos aquest poema, per fer-ne un sonet. Estic descontent també del vuitè vers d”Arbor mortis’. Pel que fa al primer quartet jo no arribo a considerar-lo innecessari. Planteja la idea d’un ‘Arbor Vitae’, una mena de fons no desenvolupat d’altra banda, que no em desplau pas.

Pel que fa a les teves observacions sobre ‘Així és la joia’, és veritat que el darrer vers és el millor, el que se’m va presentar de sobte a l’esperit, però jo no crec que la seqüència de les tres idees: joia, pau, mort, sigui inadequadament marcada. No obstant, m’agradaria saber reduir a dos versos el segon quartet. D’altra banda és un poema més d’introspecció que temàtic.

‘Déu i la pregària’: Tu marcaves un dia la diferència entre les nostres dues ànimes, a propòsit d’aquest tema, per la diferència entre ‘Amor’ i ‘Confiança’. És exacte. No és potser del tot exactament la mena de confiança que es pot tenir –o no tenir– en un ‘pare’, però és ben bé confiança.

Has copsat molt bé el gènere de bellesa, una mica adusta, que jo volia per a aquests poemes. I m’he plantejat certament moltes vegades aquesta qüestió que m’atribueixes: és possible la pregària? O més ben dit: tenim dret a resar? O encara: per què serveix tot això?

Fa molts mesos, vaig subratllar aquests mots d’Emerson:

‘La pregària és la contemplació dels fets de la vida des del més alt possible de tots els punts de vista’. ‘Però la pregària com a mitjà per un objectiu determinat… suposa dualisme, no pas unitat, dins la Natura i la consciència. Tan bon punt l’home és un amb Déu, no pot demanar res’.

Fins i tot si no s’és panteista com Emerson, aquest ‘ser un amb Déu’, aquesta solidaritat amb l’univers, conserva un valor contorbador.

‘Colors interiors’: Creuràs que em sento una mica donat últimament a les lectures de psiquiatria? Espero que els meus versos no em trairan gens. Em sap greu no tenir condicions personals per dedicar-me a la pràctica psiquiàtrica si mai abandono el sanatori. Estic molt content de veure que has remarcat el poema amb lema de Teixeira; a mi també m’agrada.

‘Tarda i primavera’: Jo també em sento feble en aquesta corda. Com tu, prefereixo ‘Febrer’ i ‘Abendlied’ als nous de la sèrie. Tractaré de millorar el 1941.

‘Amor de Mahalta’: Els teus temors ens han divertit molt! Estigues tranquil, no és sinó un amor ‘de luenh’. Si has rebut una carta de la Mercè, el teu cap et deu haver rodat, sobre aquest tema. Mahalta és la filla del sicilià Robert Guiscard, que es va casar amb Ramon Berenguer (o era Berenguer Ramon?, no ho sabré mai) II, o ‘Cap d’Estopes’, la tomba del qual és dins el claustre de la catedral de Girona. M’he enamorat d’un nom. Un amor de pedra i música, que em comença a cansar. La meva darrera cançó era veritablement molt fada. D’ara endavant, només li faré cobles:

Je suis celle Mahalte-là
qui peigne un tête-d’estoupes,
j’ai une pigue à la joue
et un cousin qui est roi de coupes…

Poemes restants: Res a dir. Completament d’acord.

He fet algunes traduccions, que tinc encara en quarantena. I al revers trobaràs els meus darrers versos.

Bon Nadal i 1940.»

[Podeu llegir el mecanoscrit de la carta, en francès, ací]

Text extret del llibre ‘Les coses tal com són’ (de l’editorial Acontravent).

VEGEU TOTA LA SÈRIE DE CARTES PUBLICADA.