03.03.2018 - 22:00
|
Actualització: 04.03.2018 - 09:45
La investidura de qui hauria de ser el president de la comunitat autònoma de Catalunya s’enverina com més va més. Amb el resultat de les eleccions del 21 de desembre a la mà tot semblava clar i més o menys senzill. S’havia ratificat el resultat del primer d’octubre i la proclamació de la república. S’havia derrotat el 155. Els ciutadans havien sabut resistir la pressió de l’estat espanyol i havien decidit que el govern apartat il·legítimament havia de tornar al poder. I havia quedat clar que el president Puigdemont tenia els vots necessaris per a continuar essent el president. Era evident també que els tres partits independentistes s’havien de posar d’acord per a tirar endavant.
El 21 de desembre, a les urnes, els ciutadans vàrem fer la feina que havíem de fer. Com l’havíem feta amb el referèndum del primer d’octubre. Ara era qüestió que els polítics fessen la seua part. Però la realitat és que ja han passat dos mesos llargs d’aquell dia i no solament no hi ha govern, sinó que hi ha el més gran dels desconcerts. El 30 de gener la investidura de Puigdemont era preparada i acordada per tots tres partits, amb un programa que incloïa començar el procés constituent i la institucionalització de la república des de Brussel·les, tot un escenari de lluita i de confrontació per a l’estat espanyol. Però el president del parlament va decidir d’aturar aquella investidura poques hores abans que es fes i d’aleshores ençà hem perdut un llençol a cada bugada.
A hores d’ara ja sembla clar del tot que ERC no vol investir el president Puigdemont. I com que això ha quedat clar, i que sense ERC no hi ha investidura possible, Puigdemont ha cedit. Ho ha fet entenent que sense JxCat tampoc no hi ha investidura possible i ha proposat d’investir Jordi Sànchez. ERC tampoc no va acceptar això en un primer moment, però després sí, però abans que la CUP digués que no, cosa que ha tornat a fer impossible el pacte. Perquè sense la CUP tampoc no es pot fer.
La reacció de molta gent a aquest enorme embolic ha estat de desil·lusió i cansament. Ho entenc completament. Hi ha gent que ha reaccionat parlant obertament de traïdors i de coses semblants. Jo això, no puc ni vull compartir-ho; em sembla una bajanada perillosa i crec que és una mirada que cal evitar. Hi ha, finalment, qui ha invocat de manera abstracta la necessitat d’una unitat desitjada per tothom, i desitjable, però que ja es veu que no hi és i que ningú, tot sol, no pot imposar. No es pot demanar unitat si únicament ha de ser de la manera que jo vull que siga. Això no és seriós.
Crec que no ens hauríem de deixar atrapar en aquesta trampa de les unitats a mida. En aquest sentit em fa l’efecte que ens perdem, també, en els noms. I que la batalla per la presidència no hauria d’amagar la qüestió de fons. Crec haver entès que la CUP ahir no rebutjava Jordi Sànchez pel nom o per la trajectòria, sinó perquè el programa de la seua investidura i del govern que s’havia de formar és un programa que accepta de fet el 155 i limita l’espai mental al marc autonòmic espanyol. Cosa que, en tot cas, té un reflex en el nom del candidat. En efecte, si l’estat espanyol no vol de cap de les maneres que Puigdemont siga president, acceptar al final que no pot ser investit és acceptar que qui mana és Espanya i no el poble que ha votat. I això, la CUP no ho vol. Cosa que, sincerament, no crec que ningú puga trobar estranya o incoherent. Ara, la qüestió és: i aleshores què cal fer, o què es pot fer?
A mi, em sembla que la decisió de la CUP d’ahir hauria de donar l’oportunitat a tots tres partits independentistes de tornar al minut anterior al moment que el president Torrent va frenar la investidura del president Puigdemont. Allà hi havia l’acord, fet i tancat, que després no hi ha hagut manera d’aconseguir per cap altra via ni amb cap altra combinació. Si els partits anaven d’acord i el president del parlament ho va frenar, potser la millor solució ara mateix seria que Torrent acceptàs l’acord inicial. Especialment després d’haver comprovat que elegir un candidat diferents no resol el blocatge institucional.
I si no és així, doncs haurem d’assumir tranquil·lament que hi ha la possibilitat que un acord entre tots tres grups siga impossible, que no siga viable. I, per tant, haurem d’anar pensant que podria haver-hi unes noves eleccions, cosa que no necessàriament ha de ser dolenta. La gent va decidir com volia que fóra aquest govern, però si el polítics no saben fer-lo possible, la manera més raonable d’eixir endavant és que siga la gent, de nou, qui marque el camí. Un dels problemes, el gran problema de fet, de la democràcia representativa és que els partits, una volta tenen els vots al sarró, en fan allò que volen, sense que els votants tinguen el dret de rectificar. I tinc la intuïció que el vot avui podria ser diferent del vot del mes de desembre. Potser, per tant, la manera d’aturar aquest lamentable espectacle de la investidura és de tornar a l’origen, és a dir: a la decisió de la gent, de tots i cadascun de nosaltres.
Des del primer d’octubre han passat moltes coses i hem vist reaccionar els polítics de maneres molt diverses. Però és que des del 21 de desembre també hem vist els polítics reaccionar de maneres molt diverses, algunes de francament sorprenents. És evident que no s’han complert les promeses de la campanya electoral, i per això una nova votació potser aclariria el panorama i seria d’un gran ajut per a encarar la nova fase política. Si amb aquesta configuració del bloc independentista no es pot trobar la manera de formar govern, que la gent en decidesca una altra. O que repetesca l’actual, amb què enviaria un missatge ben fort als qui han de negociar. I en tot cas, que siga la gent qui done la resposta al gran debat de fons que s’emmascara rere la negociació: si cal tirar pel dret per fer la república o si cal mirar de construir el que es puga des del règim autonòmic, i acceptar, per tant, les regles imposades pel cop d’estat. Perquè aquest debat a l’hora de votar el 21 de desembre ningú no el va posar sobre la taula i al final és més important i decisiu que no pas els noms dels presidents o del procés d’investidura mateix.
Dos apunts finals.
1) Passe què passe, crec que no hauria d’afectar la formació del Consell de la República, un organisme cridat a tenir més relleu en termes polítics que no la Generalitat mateixa.
2) Diumenge de la setmana entrant, en la manifestació convocada per l’ANC, tots plegats tenim una oportunitat ben clara de dir a tots tres partits què pensem i què volem.
