CaixaFòrum reivindica l’art contemporani que commou amb l’exposició ‘Poètiques de l’emoció’

El CaixaFòrum de Barcelona acaba d’inaugurar l’exposició ‘Poètiques de l’emoció’, una mostra amb què vol ressaltar la capacitat de commoure que té l’art contemporani més enllà del tarannà autoreflexiu i racional. L’exposició és un projecte de la jove comissària Érika Goyarrola en què rescata la capacitat de l’art de commoure, fer-nos sentir i patir, amb obres contemporànies en diàleg amb peces d’èpoques anteriors. Miró, Perejaume, Bill Viola, Colita, Juli González i Bas Jan Ader són alguns dels artistes representats.

L’objectiu és ressaltar la capacitat de commoure que té l’art contemporani. ‘Aquests darrers anys, l’art contemporani ha anat deixant la qualitat de commoure i s’ha fixat més en idees i conceptes, però a l’exposició hi ha moltes peces contemporànies que busquen exactament el contrari, tornar a la tradició de l’art amb capacitat de commoure’, raona Gaoyarrola sobre l’ànim amb què ha escollit les obres exposades.

Però l’exposició també aprofundeix en la manera com l’art ha incorporat les emocions al seu discurs al llarg de la història, i fa èmfasi en diverses representacions d’art religiós. L’esforç del comissariat ha estat ‘buscar peces del segle XX on és més difícil trobar obres que ressaltin l’emoció, en combinació amb exemples d’art, religió o altres, previs al segle XX i que estiguessin lligats o destaquessin gestos o moviments que s’han repetit al llarg de la història de l’art.’

L’exposició es divideix en tres àmbits que presenten tres formes diferents en què l’emoció s’ha mostrat en la història de l’art. El primer, aprofundeix en l’emoció del subjecte a partir de la representació expressiva dels personatges protagonistes i combina peces contemporànies i art religiós. S’hi pot trobar iconografia religiosa, com ara Davallament de la Creu, de l’any 1500, al costat del dramatisme del vídeo de Bill Viola The Silent Sea (2002).

El segon, presenta un conjunt de peces on l’emoció s’expressa de manera metafòrica, amb la translació de l’estat anímic de l’artista a l’objecte representat, el paisatge o l’arquitectura. Aquí, hi figuren Paisatge 17 (1985), de Perejaume, els relleus de bronze de Günther Förg o un gran llenç amb l’embadaliment de Joaquim Mir davant els penya-segats de Mallorca.

I el tercer àmbit analitza la manera com l’art s’apropia de l’emoció en el món social, des de la festa i les celebracions populars fins als moviments socials i la política. En aquesta sala destaquen el gran Maig 1968 de Joan Miró, fotografies de Colita que mostren l’exaltació col·lectiva i El crit de la Montserrat, obra amb què Juli González reflectia el sentiment d’impotència per la repressió de la guerra del 36-39.

Per Érika Goyarrola, el sentit de l’exposició és, principalment, remarcar el caràcter emotiu i accessible de moltes expressions de l’art contemporani, lluny de l’autoreferencialitat que, a parer seu, sovint el limita a especialistes que poden entendre’l. ‘Tothom és benvingut i tothom pot entendre les peces, sigui perquè són més obertes o per estar al costat d’obres d’art religiós o figuratiu que tots tenim en l’imaginari’, defensa.