La caiguda lliure de Pedro Sánchez: comencen set mesos d’agonia?

El clatellot per a Pedro Sánchez ressona per tot l’estat espanyol. El PSOE ha perdut gairebé tots els feus que tenia fins ara. Escurat. Si el PP havia presentat aquestes eleccions municipals i autonòmiques com un plebiscit contra el govern de coalició espanyol, l’han guanyat rotundament. Els socialistes han perdut la immensa majoria dels feus importants que tenien. Al País Valencià, el govern del Botànic no es podrà repetir. Com tampoc el govern de progrés de les Illes. Palma cau en mans del PP. Javier Lambán s’ha estimbat a l’Aragó, on el PP i Vox arriben a la majoria absoluta. La Rioja també cau en mans del PP. I encara més: Guillermo Fernández Vara ha guanyat a Extremadura però no podrà governar.

A les municipals, sant tornem-hi. El PSOE ha perdut també la ciutat més poblada que tenia, Sevilla, on el PP s’ha quedat tan sols a dos regidors de la majoria absoluta i podrà governar-hi. Sánchez perd Valladolid, Ciudad Real, Guadalajara i Albacete, que, sumades, tenen més de mig milió d’habitants –més els 400.000 de Palma. En molts d’aquests llocs, feia vuit anys que hi governava un socialista. S’acaba un cicle. A banda Navarra i Astúries, l’únic bastió que el PSOE conserva és Castella – la Manxa, on Emiliano García Page continuarà governant. Però Page és un fort rival del president espanyol dins el partit, i hi ha tingut força topades. Tres comunitats autònomes de disset. Un balanç clarament pèssim.

El gust encara és més amarg si s’hi afegeixen les majories absolutes d’Isabel Díaz Ayuso i José Luis Martínez-Almeida a Madrid. El PP fins i tot fa seva Cantàbria, on fins ara governava Miguel Ángel Revilla, del Partit Regionalista. No és cap accident, és una tendència clara. “Entenem el missatge i ens posem a treballar ara mateix”, ha dit la portaveu del partit, Pilar Alegría. Potser no hi ha temps. Abans d’acabar l’any, Pedro Sánchez haurà de convocar eleccions. Alberto Núñez Feijóo espera agafar embranzida fins a la Moncloa. El cas de l’Aragó és especialment simbòlic: d’ençà de l’any 1977, qui hi guanya les eleccions generals és qui les guanya a tot l’estat espanyol. El transvasament de les municipals a les generals no és automàtic, però és la fressa de fons.

Fins i tot l’única excepció, Catalunya, és prou decebedora. El PSC ha aconseguit de ser primera força a l’àrea metropolitana, cosa que es deu sobretot a una particularitat principatina: si a la resta de l’estat espanyol, la desaparició de Ciutadans ha alimentat sobretot el PP, aquí s’ha reintegrat majoritàriament dins el PSC. Ha recuperat Lleida i Tarragona, després d’un breu parèntesi que ha durat tan sols quatre anys. Però Jaume Collboni s’ha endut de sorpresa un cop dur a Barcelona, on esperava guanyar. Sánchez va arribar a tancar-hi la campanya, preferint-ho per davant del País Valencià, on la cosa ha anat ben ajustada. Collboni encara ha insinuat que mirarà de governar, però ho té tan complicat com Sílvia Paneque a Girona. I han perdut Badalona, on Xavier García Albiol ha arrasat.

Per a Sánchez no hi ha marge per a dissimular. S’ha abocat completament a la campanya, amb una corrua de promeses i d’anuncis d’inversions milionàries. Durant la campanya, Sánchez ha anunciat entrades de cinema a dos euros per als jubilats, Interrail a meitat de preu, avals per a comprar el primer habitatge per als joves, la construcció de 180.000 pisos socials, l’extensió de la llei de paritat a tots els òrgans constitucionals, una llei per a l’oblit oncològic, un pla de 40 milions per a la salut mental, 580 milions per als centres d’atenció primària. No ha funcionat. La jugada ha estat indubtable: acceptar la proposta de Núñez Feijóo –i de Díaz Ayuso, que ha mirat de teledirigir el seu líder amb discursos sonors i paral·lels– de convertir-ho en la primera tanda de les eleccions al congrés. L’ha perduda.

Per als socis de Sánchez, Unides Podem i les seves múltiples variacions, tampoc no hi ha maquillatge que valgui. A Catalunya, els comuns han perdut l’ajuntament més important, el de Barcelona, i ni tan sols el podrien retenir amb cap pacte alternatiu: Ada Colau ha estat tercera, rere Xavier Trias i Jaume Collboni. En surt perjudicada Yolanda Díaz, que hi ha esmerçat bona part de la campanya. Al País Valencià, Podem no ha superat el llindar ni a les Corts ni a l’Ajuntament de València. A la Comunitat de Madrid hi perden els 10 escons que va obtenir Pablo Iglesias en el seu últim vals i desapareixen del mapa –també de l’ajuntament. En la lectura dels socis, la ferida encara s’obre més en veient la patacada d’Esquerra Republicana. Mal dia per a la majoria que va investir Sánchez.

Amb el mirall invers, en canvi, el PP ha estat disposat a assumir una campanya que enfortís Vox –les llistes de Bildu, el racisme–, mal que ara en depengui en la majoria de llocs on ha arrabassat la majoria al PSOE. L’extrema dreta va rebre un 2,9% dels vots a les eleccions municipals de fa quatre anys. Ara s’ha enfilat fins al 7,18%. El principal envit comunicatiu de Núñez Feijóo serà construir un discurs per a justificar els pactes amb Santiago Abascal, especialment davant del Partit Popular Europeu, que ja li va tocar el crostó quan van acordar el govern de Castella i Lleó. El plat serà especialment feixuc al País Valencià, perquè el cap de llista de Vox a les Corts havia estat condemnat fa vint anys per violència masclista. Pair aquests pactes serà també clau per a final d’any.

El personalisme presidencial ha servit a Pedro Sánchez per a aguantar com a líder, però el PSOE ha perdut bous i esquelles en poder territorial. La històrica majoria absoluta del PP de Juanma Moreno a Andalusia, l’estiu passat, no era cap cas estrany. El president espanyol encara set mesos que se li poden fer agònics. Ara com ara, se n’ha sortit de tots els atzucacs amb caramboles i cops d’efecte estètics, però fins ara, d’ençà que és president, no havia tingut mai el vent tan explícitament en contra.